Insula Mundi



Ran de mar sobre el moll enfustat on medit
unes joves angleses parlaven d'amants
i exposaven alegres els cossos al sol
Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí
de pesqueres fondals per les costes del nord

Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tiranya entre les boies dansaires dels iots
Qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blava de l'illa

Tot flueix com el riu que ens aboca a l'Enlloc
com el caos d'on surt l'univers del neguit
Vora el mar que entre pins s'adormia a les cales
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol
Sísif creu en horòscops i cartes astrals

És la nit de la font de sant Joan de la Creu
la nit fosca de l'ànima en vetlla estimant
Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue
a un sarcòfag humil floreix la veritat

Només som rics d'allò compartit o donat
on s'acaba el sender s'obre excels l'infinit
Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus
L'univers està escrit en llenguatge poètic



Ponç Pons

HORTUS CONCLUSUS

             Ara visc en pau a una cabana
           escoltant la música dels ocells.
                  RYÔKAN



Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...

Viure és fer versos.


PONÇ PONS       Camp de Bard
                Premi Miquel de Palol 2015

DUES SANGUINES

                        Escric per absentar-me.
                         ROBERT WALSER


Sense déus que fecundin reals l'escriptura
ni muses que emmisterim la poesitat,
si també és falsa la Literatura,
on trobaré sentit i veritat?


                   *

Ser paraula encarnada de sàvia passió
i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies.


PONÇ PONS         Camp de Bard
                 Premi Miquel de Palol 2015

SPIRITUAL

 A Josep M. Llompart


Una llengua que calciguen
pel carrer els seus propis fills,
una veu que s'alça invicta
contra bàrbars i botxins.
Un mot de venes obertes,
un vers enmig del desert,
el bell miratge d'Argensa,
la mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima,
l' adéu d'un home tot sol,
damunt cada illa una llàgrima,
al fons del cor el teu nom.


PONÇ PONS    EL SALOBRE .   Premi Carles Riba 1996

AREIA ESCRITA


Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres, 
llegesc el mar.

                       No ho dubtis:

Viure és més que existir.

Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.

                       Plou terra.


PONÇ PONS.     PESSOANES, 2003

A la poesia

Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.

Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.

Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.

Ponç Pons

GORG D'OMBRA

Cal tornar a sembrar mots.
Pel quadern escolar hi ha vestigis d’un vent que vivia els penyals i besava amorós entre els
arbres les muses dorments que abillades de llum somniaven els versos d’Horaci.
Virgili no ha mort.
La clepsidra ha perdut tota l’aigua i els llors assecats m’han servit per fer foc i cremar les
deixalles que, brusc, esquitxat de quitrà, gemegós el mar gita.
Ja no hi ha res sagrat.
Des de l’hort on escric veig el boxc enllunat i sol·lícit intent refer l’illa que abraç en un íntim
deler de bellasa i quietud.
Mentre cant enronquit el seu cos requejat, en filera, pel full, abaltits i malalts, plens de pena i
rancor, passen faunes que fugen.


PONÇ PONS

Presoner d'esborrancs

La mandràgora creix i murgona giscant dins el bosc on hi ha petges ardents d’unicorn.
Sóc amb ploma i espelma a Macaret i escric.
Presoner d’esborrancs . . . la foscor no enlluerna espriunca la imatge dels nobles xiprers ni el
somriure postís de sirenes m’encanta o em tempten els pàl·lids honors del llorer.
He tornat del dolor per besar l’alegria.
Arrelat a la sang, estimat, oprimit, tot el meu patrimoni és un verd dictionari.
Apilats a les golfes dorments de la infància, amb ditades de verges, llustrosos, daurats, breviaris
que s’omplen de pols, catecismes, novenes, manuals d’ajudar a ben morir-se llangueixen
i, amb faltes, escrits en l’asprosa pell de calç del temps hi ha versos, enquimerats i
horàcics, que la humitat esborra.

Ponç Pons

                       TERRA D´ADÉUS


 

	T´ho diria rimant decasíl-labs invictes Amidant amorosos alexandrins blancs
	T'escriuria Roser sense tu no sé viure
	o A pesar de betzèrries serem sempre amants
	Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur
	potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu
	d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons
	Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer
	Són ridícules totes les cartes d'amor
	i aquí hi sobren polítics de seny pesseter
	Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards
	El diari du un jove de divuit anys mort
	i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix
	Jo no jug a ser progre ni em venc al poder
	Com va dir Saramago Silenci i treball
	Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent
	és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric
	i el més íntim exili és un vast sentiment
	Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant
	no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments
	Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce
	Prest serem souvenirs mohicans i estrangers PONÇ PONS

                                                                                                        COROL-LARI 

El foc és un miratge més del fum.

Abocat a l'espera
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma. 

PONÇ PONS          Desert encès. Ed.Quaderns Crema, 1989

Getsemaní
	M'han operat la dona.
	T'escric de l'hospital.
	Li han extirpat l'úter,
	un tumor i un ovari.
	Vivim de vanitats.
	Serà llarga la nit.
	Es queixa, es mou, té mal.
	Du una sonda i un sèrum.
	Li han donat un calmant.
	Quan l'he vista sortir
	del quiròfan, tants anys
	d'estimar-la m'han fet
	plorar com un al·lot.
	En el fons no tenim
	més que allò que hem donat
	i sense ella no sé
	què m'hauria passat.
	Sóc un ser desvalgut,
	fràgil i desterrat.
	Ella m'ha dat dos fills,
	estaló i una llar.
	Es despert, es condorm,
	diu que m'estima molt.
	He tornat a plorar.
	Hi ha quietud i la nit
	s'ha emparat de Maó.
	Vaig i vénc del seu llit.
	Sent de lluny l'ascensor.
	Per la ràdio van dar
	que faria mal temps.
	Potser plogui i el món
	no s'acabi en aquest
	forat blanc d'hospital.
	Ara em diu que té set.
	No pot beure i li bany
	els llavis secs i el front.
	Deu ser trist estar sol.
	El dolor no té amics
	i una vida no és prou
	per dur dins tantes vides.
	Un dia ens morirem
	entubats, plens d'enyor,
	i agònics no sabrem
	si el real és allò
	que hem llegit o viscut.
	Ara torna a dormir
	i jo m'assec cansat
	en un tou sofà verd.
	M'he fixat que tothom
	és de fora i no hi ha
	(potser han nascut aquí!)
	ningú en aquesta planta
	que parli menorquí.
	Em sent expoliat!
	Potser acabi fent versos,
	con Ramis, en llatí
	o m'inventi heterònims
	finals en castellà.
	De petit jo volia
	descobrir terra incògnita
	i explorar la fulgent
	línia d'ombra dels mapes.
	Un dia vaig comprendre
	allò que diu Pascal:
	La desgràcia de l'home
	prové de no saber
	reflexionar tranquil
	en una habitació.
	Escriure és respirar.
	D'aleshores, nocturn
	lector devot de Chatwin,
	Leigh Fermor, Colin Thubron,
	he trescat solitari
	territoris de llibres
	i he fundat en silenci
	paradisos plens d'art.
	Sé que tenc mig camí
	de la vida escatat
	i ara em trob perseguit
	per falcats de records
	en una selva obscura.
	Veig la dona que dorm,
	el sèrum gotejant,
	i m'adon que l'estim
	fidel amb un amor
	poètic i total.
	Em dol el seu dolor.
	No sóc home de farses
	(Ah, la Literatura!)
	ni poses culturals.
	Jo escrivisc amb passió
	el que és cert i real.
	M'acomiad. Ja et diré
	com va tot. El matí
	va naixent i la llum
	té un color ennuvolat.
	Torna a dir que té set.
	Li bany llavis i front.
	Obre els ulls emboirats.
	Jo la bes agraït
	amb un ram venturós
	d'esperança i tendresa. PONÇ PONS                    Pessoanes. Ed. Bromera, 2003

ARGONAUTA - Tríptic del Vent (Ponç Pons) : I Estrangeirado

ARGONAUTA

A mi em passa com tu:
m'enyor fora de casa.

Una pena, un neguit,
una crisi profunda
d'identitat m'angoixa.

Pens massa en els meus fills.

Les ciutats són iguals.
Sols s'hi pot sobreviure.

Jo el que vull és voltar
amb el mar d'horitzó
per l'univers de l'illa.

Faig viatges mentals,
explor versos i llibres.

Tenc un atles romput
de quan era petit
i una brúixola amb vent
que assenyala Menorca.

El millor de partir
és poder regressar.

Déu no baixa del cel.

L'aventura és escriure. 


PONÇ PONS

CALA ES MORTS
Llueve sobre mi infancia Octavio Paz
I Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus Ara el temps esburbat presagia eixorquesa I un retorna feliç als versos dalt sa cambra Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures Jugàvem a foners per camps sembrats de cards No sabíem alegres que fóssim tan pobres El sexe no era encara afronta ni pecat Les vetllades s'omplien de contes i mites El vent s'encelistrava al cor ple de bondat
II Fills del mar i la calç amb camamil·la als ulls Descobríem els noms dels ocells emboscats  Ens vestíem de llum a les platges ardents  Amb sorra emerilàvem gregament el cos  La sal creixia als patis verds sota el raïm  No sabíem que el món existia i que enllà  De les costes de l´illa hi hagués altres déus  Un vell atles romput em va obrir tots els ports  Vaig llegir l´Odissea entre mates i pins  On són ara els senders desvirgats de Son Bou  O els tendals de canyís vora els verds tamarells  Sobrevolen Addaia sornuts gavians  Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil.  PONÇ PONS

Poefesta 2013 Ponç Pons Carta de Nadal a mon pare

Poefesta 2013 Ponç Pons 1

Fumeres de tardor
L'esilio che m'è dato onor mi tegno. Dante
	Des del camp menorquí m'acomiad mentre encenc
	fogueres de brancam com ofrenes per tu.
	La passió d'escriviure i llegir m'ha portat
	dissident lluny del món literari i no vull
	formar part de cap grup limitat per l'edat
	(tenc més segles que Homer) que no sigui d'amics.
	Els antòlegs no saben on m'han de ficar.
	M'estim més, solitari, ser una illa dins l'illa. PONÇ PONS                 Pessoanes. Ed. Bromera, 2003