LA VELLA FILOSA
A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.
Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.
Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?
ÀNGEL RUIZ I PABLO Poesies
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Àngel Ruiz i Pablo (Es Castell 1865 - Barcelona 1927). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Àngel Ruiz i Pablo (Es Castell 1865 - Barcelona 1927). Mostrar tots els missatges
SONET
Si ara fóssem al temps de la cavalleria,
quan el cop de la llança era l'alta raó,
armat de totes armes, jo seria campió
de la Nostra Senyora, de la Verge Maria.
Al pitral i a l'escut son Nom hi portaria
i mon lema seria sa sublim Concepció;
tots los llors que guanyàs amb aquesta faisó,
al peu del Pilar Sant llavors los hi duria.
Mes si per ma dissort o si per ma feblesa
vençut caigués un jorn amb lo cor traspassat,
mos llavis sostindrien de la seva puresa
el misteri augustíssim, i amb mon darrer esguard
i la mà sobre el pit, de ma sang abeurat,
amb mon últim sospir li faria escomesa.
Si ara fóssem al temps de la cavalleria,
quan el cop de la llança era l'alta raó,
armat de totes armes, jo seria campió
de la Nostra Senyora, de la Verge Maria.
Al pitral i a l'escut son Nom hi portaria
i mon lema seria sa sublim Concepció;
tots los llors que guanyàs amb aquesta faisó,
al peu del Pilar Sant llavors los hi duria.
Mes si per ma dissort o si per ma feblesa
vençut caigués un jorn amb lo cor traspassat,
mos llavis sostindrien de la seva puresa
el misteri augustíssim, i amb mon darrer esguard
i la mà sobre el pit, de ma sang abeurat,
amb mon últim sospir li faria escomesa.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
AL
BISBE COMES
De l'hermosa Catalunya
n'es vingut el nostre Prelat:
si bona pàtria ha deixada
millora la trobarà.
De l'hermosa Catalunya
n'es vingut el nostre Prelat:
si bona pàtria ha deixada
millora la trobarà.
Benvingut
siau, lo Bisbe;
benvingut a
nostres llars;
la gran
pàtria catalana
per
Menorca haveu deixat;
mes no us
pesi la vinguda,
ben segur no
us pesarà,
que no haveu
mudat de pàtria;
sols haveu
mudat de llar.
Aquí hi
trobareu la llengua
d'En Llull i
N'Aussias March;
aquí, com a
Catalunya,
som néts
dels almogàvers;
en nostre
escut també hi lluen
les quatre
barres de sang;
aquí, com a
vostra terra,
ne tenim
casa pairal;
sols que aquí l'hi
diem Toro
i allí'n
diuen Montserrat.
Moreneta és nostra Reina
com la de
los catalans;
com
aquella té romiatges,
com
aquella'n té un palau
enlairat
sobre la testa
de nostre
turó més alt.
Ella us
donarà s'ajuda,
que és Mare
dels navegants,
i Vós lo
pilot sou ara
de la
menorquina nau.
En les
tempestes del segle
ella us
guïi, bon Prelat;
i Vós vetlau
per Menorca,
que bona
filla us serà.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
DAMIÀ ROTGER MIRÓ recita part del poema "MENORCA" de n´ÀNGEL RUIZ I PABLO
(Clicau al titular)
També pos aquest enllaç :
UN ANY PER CONÈIXER MILLOR ÀNGEL RUIZ I PABLO . (clicau)
Amb motiu dels 150 anys del seu naixement, el Consell Insular de Menorca va declarar l´any 2015 ANY ÀNGEL RUIZ I PABLO.
MENORCA
Sobre la mar qui allunya de l'Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers el llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.
No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l'han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.
La vésseu quan l'envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l'ona se n'alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.
I ella s´espolsa i lluita, com perseguida fera,
i per ses mil cavernes rugeix furiosament :
el front alça, i els braços estesos guaita, espra,
i es van ona per ona sobre son pit desfent.
I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l'enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d'algues, perfum de trongerars.
Llavores ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura i ella, gentil, riallera,
escolta el vent i a l'aigua cantar-li sos amors.
***
Entrau dins la nostra illa, los navegants ; mirau-la :
la qui pareix d´enfora un monstre encadenat,
de dins sembla l´idíl-lic jardí on diu la faula
que hi va trobar son regne ditxós Felicitat.
Lo roquissar se torna canestrellet de roses ;
ne té valls i muntanyes, boscatges, plans i horts ;
ne té ciutats i viles, petites però hermoses,
i com preuades joies, los més famosos ports.
Maó, guarda d´Espanya, colós armat de guera,
guaita de nit i dia la mar de tot l´orient ;
és son penyal la Mola, lo front de nostra terra,
i son hort és enveja de tota estranya gent.
Dins d´aquell port magnífic, sortint de l´ona blava,
com blanca gavineta posada en los terrers,
s´assenta Villacarlos, lo niu de la gent brava
que ha omplert los mars d´Amèrica de nobles mariners.
A l´altre cap de l´illa l´heroica Ciutadella,
als peus arredossada d´hermosa Catedral,
recorda antigues glòries i els fets de la gent vella
qui fou a Déu i Pàtria, fins a la mort lleial.
Entre vergers i vinyes i tarongers posades
s´obiren Llumessanes, Sant Lluís i Sant Climent ;
Migjorn i Ferreries, voltats de fondalades,
semblen esbarts de cignes nedant cap a Occident.
Blanca com totes elles i com gentil sultana,
sobre un coster s´obira la vila d´Alaior ;
lo Mercadal s´assenta enmig de verda plana
i, vora un port magnífic, Fornells, lo peixcador.
***
Ja no n´hi ha més, de viles ; però hi ha una muntanya
de totes la més alta, que és de Menorca el cor :
s´alça al bell mig de l´illa, sola, rogenca, estranya...
los menorquins hi tenen a dalt lo seu amor.
Sobre la dura testa d´aquell gegant altíssim
fa sigles que una imatge gloriosa s´hi trobà :
la Verge, nostra Mare, en son amor tendríssim
voltada de los àngels un dia hi davallà.
Des de llavors, Menorca, a dalt d´aquella roca
hi té lo seu refugi, hi té casa pairal :
sos pobles s´hi arredossen com polls baix de la soca
quan corren a la mare, fugint del temporal.
I ella, la Verge Santa, des de son tronc obira
de cap a cap la terra i el mar fins l´horitzó ;
ni un sol sospir se llença ni llàgrima se tira
que Ella no l´acollesqui amb maternal amor.
Mentres la Verge Santa la capitana sia
del gran vaixell de pedra qui va cap a llevant,
no temau per el poble que en son amor confia,
que Ella és la Stella Maris del pobre navegant.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
Sobre la mar qui allunya de l'Àfrica abrasada
les catalanes costes, mirant vers el llevant,
Menorca, com balena monstruosa, encadenada,
o com vaixell de pedra, se mostra al navegant.
No en té, casi, de platges: sols té penyals altíssims;
tota ella és pedra viva, tota ella és de granit;
de tant com l'han batuda los temporals fortíssims,
ja no li queda arena per a formar son llit.
La vésseu quan l'envesten furioses les onades
i brama damunt ella el nord o bé el mestral!
Del blanc polsim de l'ona se n'alcen nuvolades
qui com espessa boira cobreixen el penyal.
I ella s´espolsa i lluita, com perseguida fera,
i per ses mil cavernes rugeix furiosament :
el front alça, i els braços estesos guaita, espra,
i es van ona per ona sobre son pit desfent.
I venç sempre. Humiliada llavors la mar sospira
i canta, i l'enamora besant sos penyalars,
i el vent rendit la canta amb so de dolça lira,
portant-li, amb olor d'algues, perfum de trongerars.
Llavores ho és hermosa! Sultana marinera,
se vest la verda túnica brodada de mil flors.
El sol tota la daura i ella, gentil, riallera,
escolta el vent i a l'aigua cantar-li sos amors.
***
Entrau dins la nostra illa, los navegants ; mirau-la :
la qui pareix d´enfora un monstre encadenat,
de dins sembla l´idíl-lic jardí on diu la faula
que hi va trobar son regne ditxós Felicitat.
Lo roquissar se torna canestrellet de roses ;
ne té valls i muntanyes, boscatges, plans i horts ;
ne té ciutats i viles, petites però hermoses,
i com preuades joies, los més famosos ports.
Maó, guarda d´Espanya, colós armat de guera,
guaita de nit i dia la mar de tot l´orient ;
és son penyal la Mola, lo front de nostra terra,
i son hort és enveja de tota estranya gent.
Dins d´aquell port magnífic, sortint de l´ona blava,
com blanca gavineta posada en los terrers,
s´assenta Villacarlos, lo niu de la gent brava
que ha omplert los mars d´Amèrica de nobles mariners.
A l´altre cap de l´illa l´heroica Ciutadella,
als peus arredossada d´hermosa Catedral,
recorda antigues glòries i els fets de la gent vella
qui fou a Déu i Pàtria, fins a la mort lleial.
Entre vergers i vinyes i tarongers posades
s´obiren Llumessanes, Sant Lluís i Sant Climent ;
Migjorn i Ferreries, voltats de fondalades,
semblen esbarts de cignes nedant cap a Occident.
Blanca com totes elles i com gentil sultana,
sobre un coster s´obira la vila d´Alaior ;
lo Mercadal s´assenta enmig de verda plana
i, vora un port magnífic, Fornells, lo peixcador.
***
Ja no n´hi ha més, de viles ; però hi ha una muntanya
de totes la més alta, que és de Menorca el cor :
s´alça al bell mig de l´illa, sola, rogenca, estranya...
los menorquins hi tenen a dalt lo seu amor.
Sobre la dura testa d´aquell gegant altíssim
fa sigles que una imatge gloriosa s´hi trobà :
la Verge, nostra Mare, en son amor tendríssim
voltada de los àngels un dia hi davallà.
Des de llavors, Menorca, a dalt d´aquella roca
hi té lo seu refugi, hi té casa pairal :
sos pobles s´hi arredossen com polls baix de la soca
quan corren a la mare, fugint del temporal.
I ella, la Verge Santa, des de son tronc obira
de cap a cap la terra i el mar fins l´horitzó ;
ni un sol sospir se llença ni llàgrima se tira
que Ella no l´acollesqui amb maternal amor.
Mentres la Verge Santa la capitana sia
del gran vaixell de pedra qui va cap a llevant,
no temau per el poble que en son amor confia,
que Ella és la Stella Maris del pobre navegant.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
LA FALCONERA
No sé quin fort encís aquí me guia,
noble penyal, quan la tempesta brama
i el mar irat t´envest, revolta i clama
i salpruixant ton front, te desafia.
M´apar que et veig lluitar ; ma fantasia
creu veure que ton pit gegant s´inflama,
i que és llum de tos ulls l´encesa flama
que el sol ponent des de la mar t´envia.
M´apar que lo roncar de ta caverna
de ton pit és fortíssima alenada
i en lo sublim combat mon cor t´admira :
la fermesa titànica m´inspira
valor per resistir en eixa eterna
lluita amb l´adversitat despietada.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
No sé quin fort encís aquí me guia,
noble penyal, quan la tempesta brama
i el mar irat t´envest, revolta i clama
i salpruixant ton front, te desafia.
M´apar que et veig lluitar ; ma fantasia
creu veure que ton pit gegant s´inflama,
i que és llum de tos ulls l´encesa flama
que el sol ponent des de la mar t´envia.
M´apar que lo roncar de ta caverna
de ton pit és fortíssima alenada
i en lo sublim combat mon cor t´admira :
la fermesa titànica m´inspira
valor per resistir en eixa eterna
lluita amb l´adversitat despietada.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
MATERNA
MATERNA
Cada dijous dematí,
quan senyalava el vigía
amb son vermell banderí
que el vapor correu venia,
una doneta ja anciana
qui guaitava hores abans
aquells senyals llunyedans,
se n´anava a la barana,
i allí fent una rialleta
de senzillesa i candor,
esperava, la pobreta,
veure passar el vapor.
Se´l mirava fixament
fins que el veia, sensen treva,
i se´n tornava a ca seva
sempre dolça i mig rient.
A voltes, colca vesina
escometia a l´anciana,
- ¿Què tal, tia Catalina,
ja veniu de la barana?
-Idò, ja ho veus: no és vingut.
Dijous qui ve ja vindrà,
però de tant mirar,
que hi era m´ha parescut.-
Vint anys feia que l´anciana
anava, dolça i somrient,
a guaitar a la barana.
Vint anys que a son fill ausent
creia veure entrar al port,.
Ningú coratge tenia
de dir-li lo que es sabia:
que lo seu fill era mort.
Fins el dia que es morí,
fent sa rialleta, l´anciana,
cada dijous dematí
se n´anava a la barana.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
LO TALAIOT
LO TALAIOT
Altiu, ferreny granític, formidable,
s´alç sobre el coster, com venerable
vident, guaitant los temps prevenidors;
voltant pel bosc de mates i d´alzines,
alça sobre ell ses perdres gegantines,
vell etern, coronant-se de verdors.
És més vell que eixes aspres dures roques
qui revinclenses rels entre les soques
i han vist passar dels anys los centenars;
vell com és, presencià el ferest estrago
de les guerres de Roma i de Cartago
qui enrogiren les ones d´estes mars.
Era vell quan alçaven en Atenes
les columnes grandioses i serenes
del magnífic i esplèndid Partenon,
i vigilava ja los mars hespèrics
quan los creuaven amb alens homèrics
los navegants de Tiro i de Sidon.
Ha vista finir ja quatre mil-lenaris,
sota sos peus podrir-se los ossaris
de cent generacions, races i gents,
i ha vist caure en la pols altes grandeses
i passar com flamades ses empreses,
ses glòries, son poder, sos monuments.
El llamp ha llenegat sobre sa tesat,
ha resistit impàvid la tempesta
i dels sigles l´alè devastador,
i fort en sa vellesa viurà encara
més que els gegants que la saviesa d´ara
d´acer i marbres deixa als venidors.
Ell presencia els druídics sacrificis,
ell los ídols mirà de los fenicis
i oí els càntics sagrats a lo gran Déu,
i vegé els ídols caure en el ossari
quan el foc de l´ amor, des del calvari,
escampa pel món la dolça creu.
***
Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l´infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l´esperit!
Parla´m oh noble vell!, conta´m la història
de les gents qui t´alçaren a sa glòria,
de ses lleis, son llenguatge i sos amors;
desclou el llibre ignot de tes entranyes
gestes de ja oblidades aviors!
Eterna deixa de l´humà llinatge,
parla´m al cor, en ton sagrat llenguatge
sense paraules, ni mots, jamai sentit,
eix llenguatge que enlaira nostra pensa,
ompl l´esperit d´una claror inmensa
i ens fa mirar amunt, vers l´infinit!
Baix tos ciclòpics murs apar que alena
l´esperit, l´aura heroica i serena
de la infantesa del llinatge humà,
i afonda del passat, nostra mirada,
en la foscor sublim, mai revelada,
i el misteri sagrat de l´endemà.
Salut, noble guerrer! Ta fortalesa
ha vençut de los temps, i ta grandesa
no minva, ni s´enruna, ni decau...
Infondeix en mon cor ta força augusta
per a lluitar com tu amb la sort adusta
amb la fermesa heroica de la pau!
ÀNGEL RUIZ I PABLO
Altiu, ferreny granític, formidable,
s´alç sobre el coster, com venerable
vident, guaitant los temps prevenidors;
voltant pel bosc de mates i d´alzines,
alça sobre ell ses perdres gegantines,
vell etern, coronant-se de verdors.
És més vell que eixes aspres dures roques
qui revinclenses rels entre les soques
i han vist passar dels anys los centenars;
vell com és, presencià el ferest estrago
de les guerres de Roma i de Cartago
qui enrogiren les ones d´estes mars.
Era vell quan alçaven en Atenes
les columnes grandioses i serenes
del magnífic i esplèndid Partenon,
i vigilava ja los mars hespèrics
quan los creuaven amb alens homèrics
los navegants de Tiro i de Sidon.
Ha vista finir ja quatre mil-lenaris,
sota sos peus podrir-se los ossaris
de cent generacions, races i gents,
i ha vist caure en la pols altes grandeses
i passar com flamades ses empreses,
ses glòries, son poder, sos monuments.
El llamp ha llenegat sobre sa tesat,
ha resistit impàvid la tempesta
i dels sigles l´alè devastador,
i fort en sa vellesa viurà encara
més que els gegants que la saviesa d´ara
d´acer i marbres deixa als venidors.
Ell presencia els druídics sacrificis,
ell los ídols mirà de los fenicis
i oí els càntics sagrats a lo gran Déu,
i vegé els ídols caure en el ossari
quan el foc de l´ amor, des del calvari,
escampa pel món la dolça creu.
***
Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l´infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l´esperit!
Parla´m oh noble vell!, conta´m la història
de les gents qui t´alçaren a sa glòria,
de ses lleis, son llenguatge i sos amors;
desclou el llibre ignot de tes entranyes
gestes de ja oblidades aviors!
Eterna deixa de l´humà llinatge,
parla´m al cor, en ton sagrat llenguatge
sense paraules, ni mots, jamai sentit,
eix llenguatge que enlaira nostra pensa,
ompl l´esperit d´una claror inmensa
i ens fa mirar amunt, vers l´infinit!
Baix tos ciclòpics murs apar que alena
l´esperit, l´aura heroica i serena
de la infantesa del llinatge humà,
i afonda del passat, nostra mirada,
en la foscor sublim, mai revelada,
i el misteri sagrat de l´endemà.
Salut, noble guerrer! Ta fortalesa
ha vençut de los temps, i ta grandesa
no minva, ni s´enruna, ni decau...
Infondeix en mon cor ta força augusta
per a lluitar com tu amb la sort adusta
amb la fermesa heroica de la pau!
ÀNGEL RUIZ I PABLO
SA GUITERRA
No sé què té sa guiterra,
jo no sé què hi té a ses cordes,
que tothom qui la sent riu
i a mi me smbla que plora.
Un vesí meu ne té una ;
moltes vegdaes la toca ;
quan més alegre ell la fer,
amb més tristesa ella sona!
O ses mans de mon vesí
no saben fer altra cosa,
o sa guiterra està trista,
o és lo meu cor el qui plora.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
TARDOR
El sol s´és post. Sospira
la mar, i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
el cel, com un incendi,
dins el ponent se mostra,
mentre la sombra avança
del nord i del llevant.
Les roques s´ennegreixen,
clouen les flors sos clazes
i és una sombra informe
el bosc misteriós;
aus solitàries passen
ran de la fosca terra;
son crit aspre i selvàtic
ressona anguniós.
Sobre la mar dormida
passa una barca sola;
la vela ni es batega,
el vent està adormit;
la veu d´un home canta
la dolça barcarola
fonent en la tristesa
de l´hora, l´esperit.
Tristeses infinites,
com la impalpable sombra
qui cau sobre la terra,
ne cauen dins mon cor;
angúnies misterioses
omplen l´ànima mia
i sens sanglots ni llàgrimes
en mes entranyes plor!
La pensa està endormida!
mon esperit revolta
dins la foscor i queda
el cor amb si tot sol.
No sé per què sospiro,
ni sé per què és ma angúnia:
sols sé que en mes entranyes
també s´és post el sol.
Això són enyorances?
De què? No fou daurada
de lo passat la copa;
a dolls vessà la fel.
Tal volta de la pàtria
futura, de l´eterna...
Tal volta ma enyorança
és dels amors del cel.
El sol s´és post. Sospira
la mar i en la vorera,
llepant la negra roca,
gemega sanglotant;
la sombra n´és senyora
del cel i de la terra...
la barca n´és passada...
el cel se va estrellant.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
Es Castell (1865 -1927)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)