HIVERN A SÚNION


Temes V (dedicat al poeta Carles Riba)

Corre un vent aïrat
contra el plaer més lleu,
capa salina, victòria
sobre la roca en l’onada
breu estança marina.
Al tombant dels meus dies
la columna reposa
de la mort d’algun déu?


MARGARITA BALLESTER

FURT

Plouen vidres

als carrerons de l’ànima.

M’amago entre les ombres

i espio els vianants.

 Assaltaré el primer que tingui llum

i li prendré el somriure. 



SÒNIA MOLL GAMBOA

LLIGAMS


Hi ha un lligam que ens ajunta
que està fet de fils de plata,
ni es pot veure ni es mesura,
però uneix fort a la pàtria.

Què és la pàtria? Preguntaren.
Tot allò de què no es parla;
no són penons ni banderes,
discursos ni drames...

Ni el motiu pel qual moriren
els germans ferits per bales,
que en solemnes cerimònies
enterrem vestits de gala.

La pàtria són petiteses
que ens nodreixen d´esperança,
és la llet que brota tèbia,
de dins del pit d´una mare.

és la terra que alimenta,
les criatures veïnades,
el fruit collit amb paciència
del ventre de la marjada.

Són amics amb qui jugàrem
els estius de nostra infància
i els amors que ens dibuixaren...
un dolç somriure a la cara.


IOSUNE ARRIARAN MAS             ILLANVERS XIII   -  Quaderns Xibau, n.18

 

TANNKA


Per molt que vegis
els estralls en el bronze
dels anys que passen,
hi ha un delit que no cessa
en l’amarga certesa.

PERE GOMILA

 NON SI MALE NUNC

És el moment d´empenyorar tendreses, 
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la. 


SÒNIA MOLL GAMBOA

Gelosia





Gelosia 

Fidel amant no voldria mai perdre 
cap de ses coses que m’estim tant de tu. 
Tens, as voltant, llops amb ganes de vendre’t, 
mes et vull lliure, propietat de ningú. 

Em sent gelós, illa nostra, 
des tamarells i des horts, 
des blau marí que t’envolta, 
de ses porxades des llocs. 
Quan veig ses barques de pesca 
per tantes cales i ports. 
Enyor es pous d’aigo fresca 
i ses finestres en pont. 

I marquen preu a ses tanques i ullastres, 
posen barreres i retallen el camp. 
Per tot arreu t’omplirien de cases, 
fins ses voreres de devora la mar. 

Em sent gelós des teus pobles, 
de ses tempestes d’hivern 
i de sa gent que fa noble 
es nostro idioma matern. 
De s’àguila peixatera 
que nia dalt des costers, 
quan guaita sa primavera 
en es portal des carrer. 

Em sent gelós, terra aimada, 
de ses sonores cançons 
que et fan besant ses onades, 
a cops de vent amorós. 
De s’aire fresc que davalla 
pes canalons des barrancs, 
des bes que em fa s’estimada.
Us vull així, per molts anys.

TÒFUL MUS


Si Fóssim Gavines





Si fóssim gavines 

Escolta’m amiga, escolta’m companya, 
si fóssim gavines, gavinetes blanques, 
com ses que planegen, amb ritme dansaire, 
amb tu partiria a fer solcs enlaire. 

Escolta’m amiga, escolta’m companya, 
si fóssim gavines, gavinetes blanques, 
que es bec suau se donen, amb ganes de gresca, 
amb tu partiria una aubada fresca. 

Faríem volades fins as nivolats, 
dolces engronxades damunt de la mar. 
Menjant sardineta fins no poder més, 
jugant una estona entorn des capcers. 

Escolta’m amiga, escolta’m companya, 
si fóssim gavines, gavinetes blanques, 
com ses que planegen, amb ritme dansaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire. 

Escolta’m amiga, escolta’m companya, 
si fóssim gavines, gavinetes blanques, 
sentint sa carícia des sol quan mos toca, 
descansant, tranquil·les, damunt d’una roca. 

Faríem des riure un so musical, 
es niu penjaríem enmig des penyal, 
volant dalt ses barques, quan surten des port, 
dibuixant corones, desitjant-los sort. 

Escolta’m amiga, escolta’m companya, 
si fóssim gavines, gavinetes blanques, 
com ses que planegen, amb ritme dansaire, 
amb tu partiria a fer solcs enlaire,
amb tu partiria a fer solcs enlaire.


TÒFUL MUS


Tofol Mus, Ets com un altre Menorca






Ets com una altra Menorca 


Ja, entre es somnis, de jove, 
te vaig començar a estimar, 
tota Menorca me deia: 
“Serà un trosset de Roqueta, 
filla des vent i la mar”


Te cercava per entre sa tristor 
de ses platges solitàries, 
esperava trobar es teu amor 
a s’hora que es sol s’amaga. 
Amb es braços, abraçava sa brisa 
ja pensant que t’enllaçava 
i dins sa fresca de s’aigo sentia
com es teus, com es teus, llavis besava.


Ets com una altra Menorca, plena de pau i de llum, 
sols ella té sa bellesa que es déus guardaven per a tu. 
És dintre teu, dona meva, on tenc fet es meu altar, 
ets com una altra Menorca, filla des vent i la mar.


Te vaig veure per un rústic casat, 
entre tanques i dreceres; 
com miracle es van fer realitat 
es somnis de nits enrere. 
Entre es braços, forts com si fossin branques, 
es teu cos tot tremolava, 
com sa mà meva quan ses teves galtes 
dolçament, dolçament, acariciava. 


Ets com una altra Menorca, plena de pau i de llum, 
sols ella té sa bellesa que es déus guardaven per a tu. 
És dintre teu, dona meva, on tenc fet es meu altar, 
ets com una altra Menorca, filla des vent i la mar.


TÒFUL MUS





m sona 2013 Mª Àngels Gornés Título 01 01

   

    Canta poemes de :

    Antoni Taltavull (Ciutadella 1953), 

    Gumersind Gomila (Maó 1905 - Perpinyà 1970), 

    Ponç Pons (Alaior 1956),

    Pere Gomila (Alaior 1954),

    Pere Xerxa (Ciutadella 1952), 

    Deseado Mercadal (Maó 1911 - 2000)

Sònia Moll recita,Tan petites

Sònia Moll recita, Que la salvi

"Tota jo", de Sònia Moll [projecte Poesia Dibuixada]

Poefesta 2013 Ponç Pons Carta de Nadal a mon pare

Poefesta 2013 Ponç Pons 1


ALGÚ UNA VEGADA VA DIR
Zazu se miró las manos, sus manos pequeñas y 
delgadas, y las escondió en la espalda,  porqué 
alguien dijo una vez que tenía manos de ladrona. 
ANA MARÍA MATUTE, Pequeño teatro 
Això has fet? Aquest desastre?
–SÍ, l’he fet jo i aquí te’l porto.
TERESA FORCADES
Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar les mans a l’esquena,
i en vas fer un nus petit i dur com un ou de fusta.
Algú una vegada va dir.
I tu vas amagar els ulls darrera les ulleres de sol,
i vas deixar de mirar els arbres nus retallats contra el cel.
Algú una vegada va dir.
I tu vas enfonsar el cor dins d’una ampolla
i en vas fer un vaixell de fusta cremada
respirant contra les parets de vidre.
Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu, aquest desastre?
Sí, l’he fet jo i aquí te’l porto.
I les vas enfonsar dins de la terra molla.
I vas fer fang i margarida.
Algú alguna vegada va dir.
I tu.
SÒNIA MOLL GAMBOA          I DÉU EN ALGUN LLOC  

17-9-17

He de mudar la mirada
a aquests dies d'incerteses.
He d'omplir-la de paisatges,
i de dones estimades,
submergir-la en silencis,
enlairar-la dalt paraules.

L'he d'escoltar, i tocar-la,
l'he d'estrènyer, desitjada.
En una pàgina oberta,
he d'escriure la mirada!

ANTONI TALTAVULL       Poemes ajornats

Fumeres de tardor


 

L'esilio che m'è dato onor mi tegno.

Dante               


Des del camp menorquí m'acomiad mentre encenc
fogueres de brancam com ofrenes per tu.
La passió d'escriviure i llegir m'ha portat
dissident lluny del món literari i no vull
formar part de cap grup limitat per l'edat
(tenc més segles que Homer) que no sigui d'amics.
Els antòlegs no saben on m'han de ficar.
M'estim més, solitari, ser una illa dins l'illa.



PONÇ PONS                 Pessoanes. Ed. Bromera, 2003

EN VERMELL
Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.
No saps com es fa,
això d’ofegar les ganes d’arrencar a córrer
i haver-te d’aturar a cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s’assembli a la calma
de què parlen els savis.
A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.
SÒNIA MOLL GAMBOA     I DÉU EN ALGÚN LLOC


TOTS ELS ARBRES
El tiempo de los árboles está en ti
después de amarnos.
KIRMEN URIBE, “El tiempo de los árboles”
Ens va ploure molt, tots aquells dies.
Moltes tardes, moltes nits,
molts matins de diumenge.
M’agradava encara més fer l’amor així
amb el silenci nostre
espetegant contra el soroll de l’aigua rere els vidres.
Hi penso avui, que plou i que voldria
que encara fes més vent aquesta matinada.
Que hi hagués arbres frondosos a prop de casa,
que la remor de les fulles em bressolés el son.
La pluja ja no m’és mai més absència.
Tinc a les mans tota l’aigua d’ahir,
tots els arbres d’avui.

SÒNIA MOLL GAMBOA                I Déu en algun lloc


In paradisum



Com el vent que, cansat,
s'asserena en la nit
ara evoc els records
més afables que puc
rescatar d'entre els anys
i esgratiny amb els mots
un apunt blau de vida.

Tants de versos retxats,
tants de llibres llegits,
tant inútil amor,
tant adéu, tanta nafra...
pel paisatge romput,
per la terra escanyada.

Cada hivern és igual
(ja me'ls sé de memòria!).
El celatge que duu
pluja al ventre amb ressò
de llampecs fa estremir
l'estelada i formós
parla d'altres hiverns
que vindran repetits
vora el mar de l'enyor,
altres dies de fred
humitós que a pesar
de tristeses vull viure.


PONÇ PONS            ABISSÍNIA. Ed. Columna, 1999

LES COSES QUE NO DIUS
Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.
S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.
S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:
revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.
Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.
Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

SÒNIA MOLL GAMBOA                   Non si male nunc

EL MEU AMOR PETIT
El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.
La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)
El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.
La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll Gamboa           Non si male nunc

Escopiré la fòbia que m'agrisa els sentits,
escanyaré la llum que m'afua la vida.
El pou d'aigua cremant que inflama la ferida
té corall d'un mar llosc que bifurca camins.

Desparaula'm! Que l'eco cridi antics viatges
lluny de l'udol voraç del llop i la boirada.
Desparaula'm i, amb sang, arrenca'm de la urpada
feréstega del bosc que em reté com a ostatge.

Muda'm els mots per llamps, crema'm signes adversos!
Desparaula'm de proses, desparaula'm de versos!
Que retroni ma lira dalt un cel de cristall.

Contra el vent que revifa les cendres del fogall
crido: faig al silenci un sonet d'homenatge.
Desparaula'm! O forja'm al foc d'un nou miratge.


 ANTONI TALTAVULL             Poemes



Paraules

I

Les paraules són artilugis pèrfids,

empiris perduts ens fan assolir,
inspiren dolors i delits.
Ses argúcies capgiren el senzill,
barregen amb zel fracàs i desig.

II

Les paraules viuen als nostres cossos
despullats, sense matís, les estimem.
Rítmiques còpules ens deixen aprendre.

III

Les paraules són gaudi i saber.
Compassos d'estels ens faran ballar,
ens peixaran amb desigs, fibló d'abelles.
Ales als peus, hi tindrem, serem vent.

IV

Les paraules venen meravelles,
ens enganyen amb fum de formatjades,
amb manyagues porfídies,
panteixos de disbauxa.
Homes, dones, peixos dins sa peixera!

V

Les paraules són el vincle
del mascle i la femella,
les paraules nuen homes i déus.
Per açò vaig esdevenir, un dia, poeta.


ANTONI TALTAVULL          Poemes

Novembre

I us parlaré de l´hora baixa,
sol post, dels núvols de novembre,
color de fum i violetes,. 
I de la carretera xopa
d´un breu ruixat, de les masies
obscures, de la terra negra,
com cafè mòlt, tot just llaurada,
o bé vermella i sangonosa,
de l´herba curta que s´hi arrapa
tenaç, del goig de la paraula,
del goig del vers, del goig del viure,
i, ara i adés, d´una tristesa
tova -coixí del pensament.
Els pollancs perden, una a una,
les fulles trèmules, les fulles
que giravolten i s´agraden
de ser tan lliures i dansar.


ANTONI MOLL CAMPS            Finestra dels dies.(1989, Premi Frederic Erdozaín)

Comiat


Deixeu-me sol, amics,
i repreneu la via,
sense girar l´esguard
i sense esment de mí.
Deixeu-me sol, retut
de dies i de passes,
d´un llarg enuig malalt.
Callau, amics, callau!
i precs, ni escarafalls,
ni renys no adoben res.
Atorgau-e , només,
- sé prou el que s´escau -,
un pietós oblit.
Ja trobaré aixopluc
i taula i, si pot ser,
un llibre amic. M´han dit
que un bon samarita
desava dos denaris ,
el preu del seu sojorn,
en mans de l´hostaler. 


ANTONI MOLL CAMPS

Gödel (Morim sense trobar cap veritat)

Ara és l'hora!



Calleu, oh cels, que parlaré;
escolta, terra, el meu vaticini!
La meva doctrina caurà com la pluja,
seran com rosada les meves paraules,
com el ploviscó que rega l'herba,
com un ruixat damunt els prats.

        Deuteronomi 32:1-2



I
                                                                                                                                                                                    
Si rebroten els tanys de l'arbre mil·lenari
i calius adormits revifa el vendaval;
si desperten els cors dels herois llegendaris
i amb el nostre bateguen per un bé comunal.

Si enfeinats amb els fets us calen les paraules
i abocats al carrer  crideu la llibertat;
si amb un pa mal llescat mateu la vostra gana
i la set de futur no sabeu com calmar.

Si les vostres arrels  les roques us destrossen
adobeu altres camps,  busqueu confins novells;
si la terra us han dit que ja no era  vostra,
 el moment ha arribat de fer camí sense ells!


Tornada

Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!


 II


Remunteu el coster, que dalt hi ha la plana!
sentireu dins l'esforç el clam de llibertat
que batega amb el cor del poble que s'avança;
que el mussol i el falcó us donin voluntat!

La Paraula ha de ser el plet i la justícia,
per tothom ben igual,  d'Eivissa a l'Aragó,
de la França a Maó,  del Besòs fins a l'Ebre,
per cantar i per patir, per viure sense por.

Tot un món a l'abast teniu a dins les urnes
sou un poble orgullós, i no arraconat,
un estat natural, la terra catalana,
amb el dret a voler i el deure de donar!


Tornada

Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!


III


Un estat que ha de ser  garant de transparència,
amb paraules i fets rodant en llibertat;
un estat de de ver, exemple de justícia,
amb paraules i fets que diguin veritats!

 Llibertat per tothom, i no la dependència,
i camins ben oberts envers un nou futur;
els carrils d'un nou tren i no una via cega,
els destins del demà, aquells que van molt  lluny!

De cultura, senders, doblers per  la ciència,
i trencalls per  l'acció, per l'art i pel saber;
i les vies del món ben franques, sense traves,
un país compromès, per joves, i per vells!


Tornada

Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!


IV

En els llibres oberts, paraules de les vostres:
les gestades al cor, nascudes dins el cap,
les paraules solars, les grogues i les roges,
les paraules banals en bòtil sense tap.

La paraula mortal, la plena d'esperances,
la paraula del mall, la tova, la innocent,
la paraula que mor, l'amor en la paraula,
la paraula del cos, de casa, fonament.

La paraula de sang, ferida mai no closa,
la paraula que cou, la veu del sentiment,
la paraula que viu al cor de la història,
la paraula dels fills, memòria d'un nou temps!


Tornada

Mil·lenari adob, la terra renovada!
Un país creixerà com l'herba en els camps,
a l'escalf d'un nou sol, encès per l'albada.
Ara és l'hora de nou, Països Catalans!



 ANTONI TALTAVULL