BARCA
Ve de cop il-luminada una barca
que et passa pels ulls.
I de cos la mirada és clar
i les veles blanques tremolen.
Comprens així assegut
aquest port antiquíssim:
l´antiga pena d´una mar anciana.
Amb tu, pescador,
ha envellit Mediterrània.
FRANCESC FLORIT NIN. Esbós de Punta Nati
MATERNA
MATERNA
Cada dijous dematí,
quan senyalava el vigía
amb son vermell banderí
que el vapor correu venia,
una doneta ja anciana
qui guaitava hores abans
aquells senyals llunyedans,
se n´anava a la barana,
i allí fent una rialleta
de senzillesa i candor,
esperava, la pobreta,
veure passar el vapor.
Se´l mirava fixament
fins que el veia, sensen treva,
i se´n tornava a ca seva
sempre dolça i mig rient.
A voltes, colca vesina
escometia a l´anciana,
- ¿Què tal, tia Catalina,
ja veniu de la barana?
-Idò, ja ho veus: no és vingut.
Dijous qui ve ja vindrà,
però de tant mirar,
que hi era m´ha parescut.-
Vint anys feia que l´anciana
anava, dolça i somrient,
a guaitar a la barana.
Vint anys que a son fill ausent
creia veure entrar al port,.
Ningú coratge tenia
de dir-li lo que es sabia:
que lo seu fill era mort.
Fins el dia que es morí,
fent sa rialleta, l´anciana,
cada dijous dematí
se n´anava a la barana.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
IX
Viatge llarg per la mar estimada,
viatge llarg de cap a cap de mar,
lluna d´hivern, paraules enclaustrades,
fred de la nit a la proa que avança.
Ara comprenc , mar petit i vastíssim,
l´alè forçat de moribund que exhales,
jo que he tustat amb la guaspa a la nit
quatre parets humides del meu món
amb aquell cop nerviós, inquiet,
de qui un bon jorn emprèn el llarg camí
a recercar l´oracle que el desvetlli
d´una vida neulida entre les bromes.
Talls a la pell del llebeig a la nit,
talls a la pell en els llavis inútils,
mirada enlloc en el vaixell apàtic,
retorn antic de cícliques temences,
desassossec febrós de voluptat,
ara, altre cop, en el mar, impossible.
PERE GOMILA . Cristalls
Viatge llarg per la mar estimada,
viatge llarg de cap a cap de mar,
lluna d´hivern, paraules enclaustrades,
fred de la nit a la proa que avança.
Ara comprenc , mar petit i vastíssim,
l´alè forçat de moribund que exhales,
jo que he tustat amb la guaspa a la nit
quatre parets humides del meu món
amb aquell cop nerviós, inquiet,
de qui un bon jorn emprèn el llarg camí
a recercar l´oracle que el desvetlli
d´una vida neulida entre les bromes.
Talls a la pell del llebeig a la nit,
talls a la pell en els llavis inútils,
mirada enlloc en el vaixell apàtic,
retorn antic de cícliques temences,
desassossec febrós de voluptat,
ara, altre cop, en el mar, impossible.
PERE GOMILA . Cristalls
LATITUDS
Al peu d´aquella torre tan antiga,
li preguntava tendrament:
- de quin país veniu, amiga?-
I ella em mostrava l´arc del vent...
Després, amb un somrís, en demanava:
- i vós, amic, de quin cantó?-
Jo li mostrava, en la mar blava,
el fil de l´horitzó...
La sorra era calenta. Dins les venes
cantava el Rosselló.
GUMERSIND GOMILA
Al peu d´aquella torre tan antiga,
li preguntava tendrament:
- de quin país veniu, amiga?-
I ella em mostrava l´arc del vent...
Després, amb un somrís, en demanava:
- i vós, amic, de quin cantó?-
Jo li mostrava, en la mar blava,
el fil de l´horitzó...
La sorra era calenta. Dins les venes
cantava el Rosselló.
GUMERSIND GOMILA
Aquesta és una illa escanyolida...
Aquesta és una illa escanyolida
amb la terra esgarrapada
i ullastres que reverencien
cap al migdia d´or.
Totes les mirades han creat
aquesta casa de fràgil atzur.
Mira, idò, com brillen les taronges
entre les fulles del capvespre.
Acosta´t més al perfilar
dels dies al pit de l´arbreda.
I recull tot l´or del desig
ara a les tanques com onades
o el cos allargat, adormit.
FRANCESC FLORIT NIN
Aquesta és una illa escanyolida
amb la terra esgarrapada
i ullastres que reverencien
cap al migdia d´or.
Totes les mirades han creat
aquesta casa de fràgil atzur.
Mira, idò, com brillen les taronges
entre les fulles del capvespre.
Acosta´t més al perfilar
dels dies al pit de l´arbreda.
I recull tot l´or del desig
ara a les tanques com onades
o el cos allargat, adormit.
FRANCESC FLORIT NIN
UN DIA...
Un dia vindré vogant,
vogant amb la meva barca.
Serà una nit lluminosa,
de bonança.
Vindré amb els ulls entelats,
vindré amb l´ànima malalta.
¿A on serà aquell estel
que m´anunciava l´alba?
Em sentiré tan inútil
dins la barca,
que llançaré sense pena
les meves cançons a l´aigua.
GUMERSIND RIERA
Un dia vindré vogant,
vogant amb la meva barca.
Serà una nit lluminosa,
de bonança.
Vindré amb els ulls entelats,
vindré amb l´ànima malalta.
¿A on serà aquell estel
que m´anunciava l´alba?
Em sentiré tan inútil
dins la barca,
que llançaré sense pena
les meves cançons a l´aigua.
GUMERSIND RIERA
LO TALAIOT
LO TALAIOT
Altiu, ferreny granític, formidable,
s´alç sobre el coster, com venerable
vident, guaitant los temps prevenidors;
voltant pel bosc de mates i d´alzines,
alça sobre ell ses perdres gegantines,
vell etern, coronant-se de verdors.
És més vell que eixes aspres dures roques
qui revinclenses rels entre les soques
i han vist passar dels anys los centenars;
vell com és, presencià el ferest estrago
de les guerres de Roma i de Cartago
qui enrogiren les ones d´estes mars.
Era vell quan alçaven en Atenes
les columnes grandioses i serenes
del magnífic i esplèndid Partenon,
i vigilava ja los mars hespèrics
quan los creuaven amb alens homèrics
los navegants de Tiro i de Sidon.
Ha vista finir ja quatre mil-lenaris,
sota sos peus podrir-se los ossaris
de cent generacions, races i gents,
i ha vist caure en la pols altes grandeses
i passar com flamades ses empreses,
ses glòries, son poder, sos monuments.
El llamp ha llenegat sobre sa tesat,
ha resistit impàvid la tempesta
i dels sigles l´alè devastador,
i fort en sa vellesa viurà encara
més que els gegants que la saviesa d´ara
d´acer i marbres deixa als venidors.
Ell presencia els druídics sacrificis,
ell los ídols mirà de los fenicis
i oí els càntics sagrats a lo gran Déu,
i vegé els ídols caure en el ossari
quan el foc de l´ amor, des del calvari,
escampa pel món la dolça creu.
***
Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l´infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l´esperit!
Parla´m oh noble vell!, conta´m la història
de les gents qui t´alçaren a sa glòria,
de ses lleis, son llenguatge i sos amors;
desclou el llibre ignot de tes entranyes
gestes de ja oblidades aviors!
Eterna deixa de l´humà llinatge,
parla´m al cor, en ton sagrat llenguatge
sense paraules, ni mots, jamai sentit,
eix llenguatge que enlaira nostra pensa,
ompl l´esperit d´una claror inmensa
i ens fa mirar amunt, vers l´infinit!
Baix tos ciclòpics murs apar que alena
l´esperit, l´aura heroica i serena
de la infantesa del llinatge humà,
i afonda del passat, nostra mirada,
en la foscor sublim, mai revelada,
i el misteri sagrat de l´endemà.
Salut, noble guerrer! Ta fortalesa
ha vençut de los temps, i ta grandesa
no minva, ni s´enruna, ni decau...
Infondeix en mon cor ta força augusta
per a lluitar com tu amb la sort adusta
amb la fermesa heroica de la pau!
ÀNGEL RUIZ I PABLO
Altiu, ferreny granític, formidable,
s´alç sobre el coster, com venerable
vident, guaitant los temps prevenidors;
voltant pel bosc de mates i d´alzines,
alça sobre ell ses perdres gegantines,
vell etern, coronant-se de verdors.
És més vell que eixes aspres dures roques
qui revinclenses rels entre les soques
i han vist passar dels anys los centenars;
vell com és, presencià el ferest estrago
de les guerres de Roma i de Cartago
qui enrogiren les ones d´estes mars.
Era vell quan alçaven en Atenes
les columnes grandioses i serenes
del magnífic i esplèndid Partenon,
i vigilava ja los mars hespèrics
quan los creuaven amb alens homèrics
los navegants de Tiro i de Sidon.
Ha vista finir ja quatre mil-lenaris,
sota sos peus podrir-se los ossaris
de cent generacions, races i gents,
i ha vist caure en la pols altes grandeses
i passar com flamades ses empreses,
ses glòries, son poder, sos monuments.
El llamp ha llenegat sobre sa tesat,
ha resistit impàvid la tempesta
i dels sigles l´alè devastador,
i fort en sa vellesa viurà encara
més que els gegants que la saviesa d´ara
d´acer i marbres deixa als venidors.
Ell presencia els druídics sacrificis,
ell los ídols mirà de los fenicis
i oí els càntics sagrats a lo gran Déu,
i vegé els ídols caure en el ossari
quan el foc de l´ amor, des del calvari,
escampa pel món la dolça creu.
***
Vell talaiot, qui de tan alt domines,
¿què hi veuen eixes pedres gegantines
que coronen ton front, en l´infinit?
Vident etern qui beus les alenades
del cel i de la lluna i les boirades,
parla-li del pervindre a l´esperit!
Parla´m oh noble vell!, conta´m la història
de les gents qui t´alçaren a sa glòria,
de ses lleis, son llenguatge i sos amors;
desclou el llibre ignot de tes entranyes
gestes de ja oblidades aviors!
Eterna deixa de l´humà llinatge,
parla´m al cor, en ton sagrat llenguatge
sense paraules, ni mots, jamai sentit,
eix llenguatge que enlaira nostra pensa,
ompl l´esperit d´una claror inmensa
i ens fa mirar amunt, vers l´infinit!
Baix tos ciclòpics murs apar que alena
l´esperit, l´aura heroica i serena
de la infantesa del llinatge humà,
i afonda del passat, nostra mirada,
en la foscor sublim, mai revelada,
i el misteri sagrat de l´endemà.
Salut, noble guerrer! Ta fortalesa
ha vençut de los temps, i ta grandesa
no minva, ni s´enruna, ni decau...
Infondeix en mon cor ta força augusta
per a lluitar com tu amb la sort adusta
amb la fermesa heroica de la pau!
ÀNGEL RUIZ I PABLO
XII
Gira´t nàufrag, cap a la llum de l´alba.
Encenalls d´auguris fou el capvespre;
la nit, una drecera interminable.
Retorna a la casa de l´illa blanca
i seu a taula amb els amics d´antany.
No sents un galop de cavall, guarnit
per a la festa gran,
per a la volta, inajornable,
al born més lluminós?
ANTONI TALTAVULL . Els vents hi senten . Erosions.
Gira´t nàufrag, cap a la llum de l´alba.
Encenalls d´auguris fou el capvespre;
la nit, una drecera interminable.
Retorna a la casa de l´illa blanca
i seu a taula amb els amics d´antany.
No sents un galop de cavall, guarnit
per a la festa gran,
per a la volta, inajornable,
al born més lluminós?
ANTONI TALTAVULL . Els vents hi senten . Erosions.
EL MERCAT DE LES ALGUES
La sirena d´ulls d´estel
ven algues color de mel,
i la dels ulls de cristall
ven algues i ven corall.
La dels llavis de taronja
ven figuretes d´esponja,
i la de les galtes sanes
ven perles i porcellanes.
La més alta i més senzilla
ven balenes de cotilla.
La més jove i més distreta
ven somnis per al poeta.
I aquella de coll nevat,
que ho ven tot a mans besades,
ven lletres d´amor trobades
en vaixells que han naufragat...
Les sirenes, totes nues,
passen remenant les cues,
i Neptú, mig somnolent,
es passetja amb el trident....
GUMERSIND GOMILA
La sirena d´ulls d´estel
ven algues color de mel,
i la dels ulls de cristall
ven algues i ven corall.
La dels llavis de taronja
ven figuretes d´esponja,
i la de les galtes sanes
ven perles i porcellanes.
La més alta i més senzilla
ven balenes de cotilla.
La més jove i més distreta
ven somnis per al poeta.
I aquella de coll nevat,
que ho ven tot a mans besades,
ven lletres d´amor trobades
en vaixells que han naufragat...
Les sirenes, totes nues,
passen remenant les cues,
i Neptú, mig somnolent,
es passetja amb el trident....
GUMERSIND GOMILA
DIRTY REALISM
(Sheaffer)
Porque sofrer não é ter falta de tinta ALBERTO CAEIRO
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
PONÇ PONS
( On s´acaba el sender, Edicions 62. Barcelona 1995 )
(Sheaffer)
Porque sofrer não é ter falta de tinta ALBERTO CAEIRO
I
Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.
II
Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.
III
M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.
PONÇ PONS
( On s´acaba el sender, Edicions 62. Barcelona 1995 )
I si un dia ho perdem tot...
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d’aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
Mariners sense timó
a l’arena fan petjada.
Potser hauran perdut el mar
i la llengua els dóna pàtria.
Sentiran l´olor a fonoll,
ben a prop, el perfum d’alga.
Tot mirant fins l’hortizó
ampla i gran Mediterrània
i l’enyor del saber antic
que va i ve amb la marinada.
No en seran perduts del tot
si encara serven la parla.
Veuran homes terra endins
de pell seca i ben colrada
i entendran que dins el camp
ells també han perdut l’arada.
No hi ha solcs ni al lloc ni al mar,
ni salobres ni rosades;
ulls humits vessen records
que són plors de veus germanes.
Tots plegats ens sabrem fills
d’aquesta illa, que és la mare,
que ens demana salvar el bres
d’unes urpes prou estranyes.
Per vessar tenim suor
i ben ple el port de paraules…
una proa resistent
i una alzina centenària.
Coneixem bons araders
i també grans mestres d’aixa
per a fer avarar llaüts
o dur arades a les tanques.
Tenim cales i barrancs
i uns topònims immutables;
tenim l’esca i la llavor,
la rella, l’arjau i l’alba.
I si un dia ho perdem tot,
que la llengua ens sigui mare;
si tenim arrels i mots
tornarem sembrar la pàtria.
BEP JOAN CASASNOVAS
Gener 2012
Enllaç al facebook video de Bep Joan Casasnovas . I SI UN DIA HO PERDEM TOT .
Recitat a ILLANVERS.
Enllaç al facebook. I SI UN DIA HO PERDEM TOT de BEP JOAN CASASNOVAS.
RECITAT PER JOAN FEMENIA
I SI UN DIA HO PERDEM TOT. Recitat per NÚRIA FELIU
Enllaç a TV3 ,en el programa Espai Terra, en el minut 14:30 ÀNGELS GONYALONS,
recita la part final de I SI UN DIA HO PERDEM TOT
A la platja jeu un bot
de carena foradada,
a tall d’aigua resta un rem
que ha tornat la maregassa.
Mariners sense timó
a l’arena fan petjada.
Potser hauran perdut el mar
i la llengua els dóna pàtria.
Sentiran l´olor a fonoll,
ben a prop, el perfum d’alga.
Tot mirant fins l’hortizó
ampla i gran Mediterrània
i l’enyor del saber antic
que va i ve amb la marinada.
No en seran perduts del tot
si encara serven la parla.
Veuran homes terra endins
de pell seca i ben colrada
i entendran que dins el camp
ells també han perdut l’arada.
No hi ha solcs ni al lloc ni al mar,
ni salobres ni rosades;
ulls humits vessen records
que són plors de veus germanes.
Tots plegats ens sabrem fills
d’aquesta illa, que és la mare,
que ens demana salvar el bres
d’unes urpes prou estranyes.
Per vessar tenim suor
i ben ple el port de paraules…
una proa resistent
i una alzina centenària.
Coneixem bons araders
i també grans mestres d’aixa
per a fer avarar llaüts
o dur arades a les tanques.
Tenim cales i barrancs
i uns topònims immutables;
tenim l’esca i la llavor,
la rella, l’arjau i l’alba.
I si un dia ho perdem tot,
que la llengua ens sigui mare;
si tenim arrels i mots
tornarem sembrar la pàtria.
BEP JOAN CASASNOVAS
Gener 2012
Enllaç al facebook video de Bep Joan Casasnovas . I SI UN DIA HO PERDEM TOT .
Recitat a ILLANVERS.
Enllaç al facebook. I SI UN DIA HO PERDEM TOT de BEP JOAN CASASNOVAS.
RECITAT PER JOAN FEMENIA
I SI UN DIA HO PERDEM TOT. Recitat per NÚRIA FELIU
Enllaç a TV3 ,en el programa Espai Terra, en el minut 14:30 ÀNGELS GONYALONS,
recita la part final de I SI UN DIA HO PERDEM TOT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)