ESCRIURE POESIA

No sé si és aquell do d’antiga praxi
o és la inspiració real del jo
que resta amb un embruix irresistible
que em fa escriure al paper els nus sentiments
i em fiblen aquest cor esvalotat.
La passió que sento per escriure
és molt superior a la voluntat
que em mana aquesta tasca creativa.
En l’alba del meu segle fascinant
he sentit una veu que em crida muda
i m’arrossega a l’abisme mitològic
de l’ahir que m’atreu amb força viva.
Un imperi ancestral que mai no mor
i viu amb el regust de conquerir
noves ments per seguir la seva màgia!

ANNA MARIA TICOULAT

Impuls delirant

Ja havien esclatat les flors rosades
de l’ametller deixant en l’aire un hàlit
de bellesa, quan l’ésser ja sentia
un impuls delirant de plena joia.
L’amor em bressa cada dia amb l’aura
del sentiment des de l’instant feliç
que vaig obrir aquests ulls a aquesta vida
que he il·luminat amb uns suaus somriures.
Soc la sirena que navega l’ona
amb l’ànima brodada de puresa
que beso aquesta costa marinera
mentre aleno l’oreig d’un vent salobre.
Les ones d’aquest mar van musicant
unes notes divines que ara rimen
a l’uníson amb l’aura del meu cor!

Anna Maria Ticoulat
Argelers


Cada carro és una família que se’n va;
cada renglera de carros és una vila que es buida.
Antoni Rovira i Virgili

Els passos fronterers queden enrere
en l’esforç dels vençuts. El cansament
cercarà avui una esperança vana.
Tot ho han perdut en el camí. La marca,
com al conte dels Grimm, no és el senyal
per tornar a casa. És fatiga incrustada
en el silenci de la marxa. Pes,
inútil llast de qui tot ho abandona.
Es pot seguir la petja dels fardells,
dels estris i joguines, de la ràbia,
als camins cap al nord que els bombarders
delegen embeguts d’odi i revenja.
Si hom gira el cap al sud des del coll d’Ares,
si el gira quan arriba a la Guingueta,
Cervera de Marenda o el Pertús,
es veu ben jalonada de misèries,
immens afront, l’estela de l’exili.
Però no rebrà, braços oberts, un món
hostil el riu humà reclòs rere els filats
que marcaran els límits del desastre.
La platja d’Argelers fa setanta anys,
en el cor de l’hivern i l’abandó,
no era l’alegre vila del turisme
que omple estius sensuals de goig i luxe,
la platja d’Argelers fa setanta anys
era un desert gelat, inhòspit, marca
precisa del dolor i de la barbàrie.
Els infants d’Argelers avui recorden
el fred, la fam, els polls, l’arena, aquell
ranxo immenjable, els morts sobre la platja,
aquell no-viure, i una tristesa immensa
lligats de dia i nit a la intempèrie.
Potser encara ressonen en malsons
allez-allez els crits d’adusts gendarmes
que empenyien la gent cap al seu camp
com qui es treu una nosa, allez-allez
si algú demana ajuda, allez-allez
sobre el silenci espès de la derrota.
A l’hivern d’Argelers la tramuntana,
com agulla roent en la carn feble,
ho sembra tot d’arena, un mar d’arena
per fer més dura encara la desfeta.
Arena del sorral a totes hores,
arena als plecs i als cabells i a la boca,
arena al cor del bàrbar vigilant,
arena als ulls de França.



PERE GOMILA

Insula Mundi



Ran de mar sobre el moll enfustat on medit
unes joves angleses parlaven d'amants
i exposaven alegres els cossos al sol
Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí
de pesqueres fondals per les costes del nord

Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tiranya entre les boies dansaires dels iots
Qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blava de l'illa

Tot flueix com el riu que ens aboca a l'Enlloc
com el caos d'on surt l'univers del neguit
Vora el mar que entre pins s'adormia a les cales
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol
Sísif creu en horòscops i cartes astrals

És la nit de la font de sant Joan de la Creu
la nit fosca de l'ànima en vetlla estimant
Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue
a un sarcòfag humil floreix la veritat

Només som rics d'allò compartit o donat
on s'acaba el sender s'obre excels l'infinit
Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus
L'univers està escrit en llenguatge poètic



Ponç Pons