Argelers

Cada carro és una família que se’n va;
cada renglera de carros és una vila que es buida.
Antoni Rovira i Virgili

Els passos fronterers queden enrere
en l’esforç dels vençuts. El cansament
cercarà avui una esperança vana.
Tot ho han perdut en el camí. La marca,
com al conte dels Grimm, no és el senyal
per tornar a casa. És fatiga incrustada
en el silenci de la marxa. Pes,
inútil llast de qui tot ho abandona.
Es pot seguir la petja dels fardells,
dels estris i joguines, de la ràbia,
als camins cap al nord que els bombarders
delegen embeguts d’odi i revenja.
Si hom gira el cap al sud des del coll d’Ares,
si el gira quan arriba a la Guingueta,
Cervera de Marenda o el Pertús,
es veu ben jalonada de misèries,
immens afront, l’estela de l’exili.
Però no rebrà, braços oberts, un món
hostil el riu humà reclòs rere els filats
que marcaran els límits del desastre.
La platja d’Argelers fa setanta anys,
en el cor de l’hivern i l’abandó,
no era l’alegre vila del turisme
que omple estius sensuals de goig i luxe,
la platja d’Argelers fa setanta anys
era un desert gelat, inhòspit, marca
precisa del dolor i de la barbàrie.
Els infants d’Argelers avui recorden
el fred, la fam, els polls, l’arena, aquell
ranxo immenjable, els morts sobre la platja,
aquell no-viure, i una tristesa immensa
lligats de dia i nit a la intempèrie.
Potser encara ressonen en malsons
allez-allez els crits d’adusts gendarmes
que empenyien la gent cap al seu camp
com qui es treu una nosa, allez-allez
si algú demana ajuda, allez-allez
sobre el silenci espès de la derrota.
A l’hivern d’Argelers la tramuntana,
com agulla roent en la carn feble,
ho sembra tot d’arena, un mar d’arena
per fer més dura encara la desfeta.
Arena del sorral a totes hores,
arena als plecs i als cabells i a la boca,
arena al cor del bàrbar vigilant,
arena als ulls de França.


PERE GOMILA