BASARDA

No vull crear cap paraula.

No vull crear l´innoble joc

que determini l´esguard

de cap estel en nit de calma.

Sols vull rompre, inhòspita,

la clavaguera dels rials

sorollosament aïllants,

i els anuncis lluminosos

de cristalls i bacalites;

sols vull rentar els calçotets

somnolents de l´Alba, 

d´aquesta maror de basarda.

I res més, tenc son:

         canta´m , si et plau,

                       una cançò de bressol.

Potser la mar

                       ens bressoli tots dos.

GUSTAU JUAN               ESPAI INTERN.Variacions temporals .    

                                        Quaderns Xibau nº3 segona època , 1983

MALGRAT TOT


És de nit. El silenci espesseeix
el camí indefinit de les ombres.
Obsessives espurnes de llum
dibuixen estranys jeroglífics
sobre el clos infinit mantell
del temps i de l´antre.

De tard en lluny, esquitades
de somnis malmesos, espires
caigudes de la Gran Flama
Invisible, il-luminen fantasmes:

No puc dir-te més que la paor feresta
d´aquesta convulsa lassitud.
No puc dir-te sinó que sóc orb,
i sord, i mut, i foll,
i que, malgrat tot, crec,
però no sé en què.


 GUSTAU JUAN        Ciutadella, estiu 1983

ESPAI INTERN. Variacions temporals        Premi Ateneu de Creació LIterària 1983

TAL VEGADA

Per bé que vulgui
dansar la dansa
de les ones,
al ritme dels tambors
dels astres.
Per bé que vulgui
robar les ales al milà,
per cercar, cel amunt,
la puresa de l´aire,
els meus ossos, es claven
sobre l´asfalt i la merda
d´aquesta ciutat,
que es diu culta i avançada.
La follia del trànsit
m´omple els pulmons
de fums i de basarda.
Sols, de tard en lluny,
el somrís d´un infant
em fa somniar un altre món,
que pot existir... tal vegada.


GUSTAU JUAN BENEJAM    Espai intern. Variacions temporals. Quaderns Xibau 3 

NO ENS SALVARÀ LA POR



El que ha d’esdevenir, serà, 
no té remei: la follia 
ens ha guanyat: 
maleïda sia!

No ens salvarà la por! 
Els mals anunciats, 
mai no creguts: 
l’irracional, 
el desgavell, 
món fet bordell; 
diners, més diners, 
tot val; aire pudent, 
emmetzinat, enverinat, 
asfixiat; mar de lleixiu, 
tot desbocat, 
hem fos el glaç, 
tallat el bosc 
per uns grams d’or; 
camp asfaltat, 
amb ciment gras, 
no tenim blat, 
no n’hem sembrat:
tenim xalets 
molt ben moblats, 
cases de joc. 

Pous de pixat contaminats, 
paisatge erm, 
tots morts de set, 
i no plou gens, 
o ben mullats, 
l’aigua a les dents; 
tot desvalguts, abandonats, 
assassinats per pròpies mans: 
món ben perdut, humanitat 
amb rumb fixat 
cap al no-res. 

Ens sorprenem? 
Tenim motius? 
Anunciat, 
ho havien dit folls averanys; 
ningú escoltà... 
i ara l’espant! 
El que ha de venir, ja és aquí!

A ningú no ha salvat 
mai la por!


No té remei? 
Hi som a temps?
tu ho has de dir!



GUSTAU JUAN

   6-02-07 

NOTES A VORA MAR (II)

vela

Qui sap on va la vela blanca,
que he vista des del rocam.
Navegava a la ventura
un capvespre de març.
Era una vella llatina
i em convidava a recordar
la casa, la pàtria, la cala,
la terra que em va infantar.
Sobre una mar tan nostrada,
que havia après a estimar
quan mos llavis no sabien
el nom de qui em va portar
a veure la llum del dia
i aquest cel sempre estrellat.
Ara la vela s’allunya
i tanmateix resta la mar:
aigua i sal de l’esperança,
conhort del vell navegant.

Arenal de Morella, 1996


GUSTAU JUAN

Foradaven parets cranis calcaris,
d´antiga mort retrobada presència,
lluny en el temps alçant un mur d´absència,
hi dibuixen relleus estranys i varis.

A la força cruel dels adversaris,
els savis oposaren llur sapiència:
La raó esdevingué impotència
front als botxins del turó del Calvari.

Recordam aquells fets, plens de recança,
que no parlen de llum ni omplen de glòria,
perquè no ens assacia la venjança,

que ha aixecat cementiris i ha creat l´esclau,
car si així s´ha escrita nostra història,
que el devenir escrigui el nom de la PAU.

                                       novembre 1981



GUSTAU JUAN I BENEJAM        Q. Xibau nº 6 - Per la Pau i la Vida

L´ERMITA


Perdut misteri de tenebres,
que fóreu llum.
Com em recordau els vells càntics
i les oracions ignotes!
Velles pedres solitàries:
que n´és estranya la llum
tardoral, dibuixada d´oblit
i de somnis, vell fantasme
de nits i ignoràncies.



GUSTAU JUAN                                Espai intern

SOMNI TRENCAT


S´acaba la nit de foc,
record, caliu soterrat,
camí de llum somorta,
dolor de presència allunyada,
ressò de silencis i tactes.

Ruixat ardent, de neu,
que vessa l´aigua espesseïda
al torrental del teu cos.

Nit: atura l´espill oníric
de la Lluna!
Car si l´amor és un somni,
que no ens desperti l´alba.
El dia.


GUSTAU JUAN BENEJAM             Variacions temporals. Espai intern

EL TÍTOL


Excel.lent,
excel.lent és el títol
excel.lent, que penja a la paret
de cal savi culplaner,
saviesa emmarcada
dins llistons de noguer.
Que sabuda és la paret!
tan intel.ligent com és!:
és notari, apotecari,
arquitecte, i enginyer...
                                 el paper.



GUSTAU JUAN BENEJAM

MIRALL DE FANG


   Vive junto con el pueblo,
no lo mires dede afuera,
que lo primero es ser hombre
y lo segundo, poeta.
(Cançò argentina)
    (a les tertúlies de lletraferits-panxacontents)


No tenc moltes coses a dir-te
que no sia la cruesa simple
d´unes paraules.
Car no em satisfà el domàs ni les randes,
tan xopes de sang, tan xopes de soledat,
tan sadolles d´ignoràncies.

Com em dolen els cenacles,
on cada paraula és un penjaroll,
per adornar, malatissa, una llàntia!

No vull dir el floriment d´una festa,
ni arrecerar-me a cubicles putrefactes,
on l´enveja enterboleix els ulls,
emmascarats de cucales sapientíssimes:
savis, homes de lletra, doctors, poetes,
pastissers de la forma, llum sense albada.

Car jo estim una nit ben llarga,
una nit amb claror de llàntia nua,
una nuesa ardent, la flama amarga;
unes mans bufogades, unes mans tan humanes!
Mans d´ignorants, mans de feina,
mans que s´allarguen esteses,
per a captar una esperança.
Mans de gent ignorada, la veu de les masses!

Jo estim aquesta nit,
més enllà de tals cenacles,
i no sé veure la bellesa
arredossada en vils paratges:
paratges de panxes plenes,
colls de camisa i corbata.

Car deleig la solitud
i la fosca nit dels lladres,
on un silenci incomprès
escolta la veu dels pàries.

Jo estim una bellesa
senzilla com una onada,
un poema fet d´oratge,
i una cançò d´esperança.


GUSTAU JUAN BENEJAM         Variacions temporals. Espai intern.

POTSER, ENCARA


Tornaré quan es pongui el sol,
i la llum de prima albiri
ja el reialme de les estrelles.
Tornaré quan guisquin gemecs
els grills, amb recança dels dies
perduts i les hores marcides.
Llavors ens asseurem vora del foc
impotents, solitaris, junyits
a uns records inoblidables,
de tantes il-lusions no realitzades.
Potser, encara trobem forces
per fer néixer una nova Albada.


GUSTAU JUAN BENEJAM . Variacions temporals. Espai intern.

EL DIA QUE JO MORI

No vull que em porteu corones,
el dia que jo mori.
No vull que m´acomiadin
aquets tètrics esquelets
de fil de ferro,
ornats de pàmpols de llauna,
heures, purpurines i toques negres.
El dia que jo mori
no vull l´olor d´estojat de l´encens,
ni Maries-Magdalenes vestides de negre,
ni domassos, ni marbres, ni finestres en pont.
El dia que jo mori vull, tan sols,
nou pams de terra vora el mar,
i una esparraguera borda, que recordi
que, si he mort, no ha estat per manca
de ganes de viure.

GUSTAU JUAN BENEJAM . Variacions temporals. Espai intern.




L´actor BLAI LLOPIS recita aquest poema - clica aquí-

Notes a voramar

    ( I )


Com fugiré del camí
que va obrint una barca?
Va a la recerca d’un port
deixant una estela blanca.
Com fugiré de la mar,
amor i recança?
Si de dalt del turó
albir una vela blanca,
una gavina que passa,
l’arena de la platja,
l’escull al rompent de la cala
arrabassa tota esperança.

El Pilar, 1993

GUSTAU JUAN

Notes a vora de mar (VI)


contemplant l’escull

Com el vell gegant,que els somnis vetlla
entre boiroses escumes
de sal marina,
l’escull ferreny
ones pentina,
guardià fidel
de la tranquil·la cala.
Passa de lluny la vela
damunt la mar blava
i el far a l’horitzó
sa silueta alça
i sobre el cap altiu
la immensitat guaita.

A vol de gavina aquí tot sembla
una gran dibuix fet a la façana
del món: ocres i verds la terra pinta
i blaus de cel i mar tacats de nacre.


Es Portitxol (Favàritx), 1999


GUSTAU JUAN

 

Notes a vora mar (V)

petita barca


Voldries, terra migrada,
mostrar-me algun bell camí,
que porti, entre rosades,
a comprendre, a la fi,
perquè sempre has de finir
allà on va a morir l’onada?
Assegut vora la mar,
a l’oratge de la tarda,
vaig venir a contemplar
com els temporals de basarda
destrossen el navegar
de nostra petita barca.

Terra nostra enrevoltada
de genetes i aguilons,
tens tes costes arrapades
per les urpes dels falcons.
Illa petita nostrada:
no et deixarem a tal sort!
Sa Mesquida, 1999

GUSTAU JUAN