MIRALL DE FANG


   Vive junto con el pueblo,
no lo mires dede afuera,
que lo primero es ser hombre
y lo segundo, poeta.
(Cançò argentina)
    (a les tertúlies de lletraferits-panxacontents)


No tenc moltes coses a dir-te
que no sia la cruesa simple
d´unes paraules.
Car no em satisfà el domàs ni les randes,
tan xopes de sang, tan xopes de soledat,
tan sadolles d´ignoràncies.

Com em dolen els cenacles,
on cada paraula és un penjaroll,
per adornar, malatissa, una llàntia!

No vull dir el floriment d´una festa,
ni arrecerar-me a cubicles putrefactes,
on l´enveja enterboleix els ulls,
emmascarats de cucales sapientíssimes:
savis, homes de lletra, doctors, poetes,
pastissers de la forma, llum sense albada.

Car jo estim una nit ben llarga,
una nit amb claror de llàntia nua,
una nuesa ardent, la flama amarga;
unes mans bufogades, unes mans tan humanes!
Mans d´ignorants, mans de feina,
mans que s´allarguen esteses,
per a captar una esperança.
Mans de gent ignorada, la veu de les masses!

Jo estim aquesta nit,
més enllà de tals cenacles,
i no sé veure la bellesa
arredossada en vils paratges:
paratges de panxes plenes,
colls de camisa i corbata.

Car deleig la solitud
i la fosca nit dels lladres,
on un silenci incomprès
escolta la veu dels pàries.

Jo estim una bellesa
senzilla com una onada,
un poema fet d´oratge,
i una cançò d´esperança.


GUSTAU JUAN BENEJAM         Variacions temporals. Espai intern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada