ROMANÇ D'AMOR EN TRES TEMPS
I
L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.
Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.
Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.
Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.
II
La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?
L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.
III
Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.
Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.
Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.
I en tu oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.
L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.
GUMERSIND RIERA Enmig de la mar ( Poemes de Menorca) Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gumersind Riera (Fornells 1909 - Barcelona1990). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gumersind Riera (Fornells 1909 - Barcelona1990). Mostrar tots els missatges
Na Nena "Tornada a Menorca"
Jo voldria tornar a Menorca, sa blanca Menorca,
i tornar a sentir sa cançó de sa mar i des vent,
veure de nou com es sol tan brillant i tan càlid,
damunt ses aigües tranquil·les es mor dolçament.
Jo voldria tornar a Menorca, sa meva Menorca,
i tenir-te entre els braços, sentir com batega es teu cor,
veure es teus ulls lluminosos humits d'enyorança,
ses teves mans delicades i es teus cabells d'or.
Serà una nit, serà una nit, plena de llum d'il·lusió.
Tu ploraràs quan jo vindré, tu ploraràs d'emoció.
I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.
Jo voldria tornar a Menorca, sa meva Menorca,
i tenir-te entre els braços, sentir com batega es teu cor,
veure els teus ulls lluminosos humits d'enyorança,
ses teves mans delicades i els teus cabells d'or.
Serà una nit, serà una nit, plena de llum d'il·lusió.
Tu ploraràs quan jo vindré, tu ploraràs d'emoció.
I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.
I quan senti, que tu em ralles, que tu em ralles, molt suaument,
sentiré dins del cor sa paraula de sa mar i des vent.
De sa mar... i des vent...
GUMERSIND RIERA
LA FESTA DE SANT JOAN
La festa ciutadellenca
més popular i més vella,
la festa de Sant Joan,
el patró de Ciutadella.
El cor del poble que esclata
en crits, en gresca i en balls.
Un gran batec d´alegria:
sol, rialles i cavalls.
¡Ai, antiga capital
de la terra menorquina!
Avui l´aire és més sonor,
la mar és més cristal-lina,
i tu, Ciutadella meva,
ets més pulcra i més llatina.
Tot canta, canta per tu
amb joia i amb il-lusió.
Jo, que no sé fer res més,
te cant la meva cançò.
GUMERSIND RIERA
La festa ciutadellenca
més popular i més vella,
la festa de Sant Joan,
el patró de Ciutadella.
El cor del poble que esclata
en crits, en gresca i en balls.
Un gran batec d´alegria:
sol, rialles i cavalls.
¡Ai, antiga capital
de la terra menorquina!
Avui l´aire és més sonor,
la mar és més cristal-lina,
i tu, Ciutadella meva,
ets més pulcra i més llatina.
Tot canta, canta per tu
amb joia i amb il-lusió.
Jo, que no sé fer res més,
te cant la meva cançò.
GUMERSIND RIERA
LA NAU PIRATA
A mon amic Joan
Timoner; fraternalment
En aquesta nit de plata
navega la nau pirata
envers les aigües d´Orient,
formosa, blanca, lleugera,
damunt la nau riallera
tot just rissada pel vent.
La lluna plena, argentada,
envia amb una besada
llum i cel, caricia i vers,
endins les penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
dels pirates mariners.
Enfora... Allà molt enfora,
la veu d´una pescadora
recita un romanç d´amor.
A prop, els llavis tancats,
tots els rems acompassats
rompent l´aigua en dolç remor.
Vogau, vogau, mariners,
vogau, vogau, fornellers,
que la nina que cercau
resta orfa d´alegría,
que se mor de melangia
tancada dins un palau.
Avant, avant, que la fada
fa temps que guarda encantada
entre ensomnis i entre brumes
la polida presonera,
la donzella fornellera
més blanca que les escumes.
Vespre de penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
d´aquets pirates donzells,
qui, a la fada marina,
han de furtar-li la nina
més xamosa de Fornells.
GUMERSIND RIERA
(Aquesta poesia ha estat musicada per Dominico Bellissimo)
A mon amic Joan
Timoner; fraternalment
En aquesta nit de plata
navega la nau pirata
envers les aigües d´Orient,
formosa, blanca, lleugera,
damunt la nau riallera
tot just rissada pel vent.
La lluna plena, argentada,
envia amb una besada
llum i cel, caricia i vers,
endins les penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
dels pirates mariners.
Enfora... Allà molt enfora,
la veu d´una pescadora
recita un romanç d´amor.
A prop, els llavis tancats,
tots els rems acompassats
rompent l´aigua en dolç remor.
Vogau, vogau, mariners,
vogau, vogau, fornellers,
que la nina que cercau
resta orfa d´alegría,
que se mor de melangia
tancada dins un palau.
Avant, avant, que la fada
fa temps que guarda encantada
entre ensomnis i entre brumes
la polida presonera,
la donzella fornellera
més blanca que les escumes.
Vespre de penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
d´aquets pirates donzells,
qui, a la fada marina,
han de furtar-li la nina
més xamosa de Fornells.
GUMERSIND RIERA
(Aquesta poesia ha estat musicada per Dominico Bellissimo)
EN AQUESTA CALA
Era ací, en aquesta cala,
on jugava amb la barqueta,
una barqueta de suro
- timó, pal i dues veles -.
Era ací, en aquesta cala,
on el vent me la va prendre.
Era una tarda d´hivern
i l´aigua estava maleita.
¿On deu esser, hores d´ara,
aquella pobra barqueta,
que s´emportà mar endins
tota la meva infantesa?
GUMERSIND RIERA
Era ací, en aquesta cala,
on jugava amb la barqueta,
una barqueta de suro
- timó, pal i dues veles -.
Era ací, en aquesta cala,
on el vent me la va prendre.
Era una tarda d´hivern
i l´aigua estava maleita.
¿On deu esser, hores d´ara,
aquella pobra barqueta,
que s´emportà mar endins
tota la meva infantesa?
GUMERSIND RIERA
RECORDANCES DEL MALALT
als doctors Ignasi i Josep Barraquer
I
El meu món és tancat. Sols hi penetren
els records de les coses estimades,
que deixaren un poc de poesia
endins de la meva ànima.
La llum és quasi morta. I el silenci
és un líric rosari d´enyorances:
un a un els seus grans lleneguen sobre
les hores solitàries.
II
El poblet era blanc. Sota el prodigi
de la viva claror mediterrània,
just semblava una escuma lluminosa
devora la mar blava.
En la meva infantesa, cada dia
el veia des del cim d´una muntanya,
i en el fons dels meus ulls es feia ensomni
aquella imatge blanca.
III
La barca era de suro. Me la feren
les mans força enginyoses del meu pare.
Amb quin gust l´amollava cada dia
dins l´aigua de la cala!
Una tarda, que el vent me la va prendre
i va dur-la a l´embat de les onades,
darrera la barqueta fugitiva
el cor se me n´anava.
IV
Els Reis, poc generosos, no em dugueren
el cavall de cartó que demanava;
solament van deixar-me una senzilla
futesa a les sabates.
Vaig anar a la mare amb les mans buides
sens gosar dir-li res.Com si fos ara,
recordo que els seus llavis van somriure,
però els seus ulls ploraven.
V
L´ocell estava trist, fins que un bon dia
vaig obrir-li la porta de la gàbia.
-Vull veure´t ben content ; veste´n - vaig dir-li
donant-li una besada.
Un poquet regirat de veure´s lliure,
va volar tot piulant a les teulades,
i en seguir amb els ulls el seu vol tímid,
dins mi nasqueren ales.
VI
D´allà enfora, d´aquelles llunyanies
on el vent i les ones es barallen,
m´arribaven cançons misterioses,
de música salvatge.
Aquell aspre llenguatge polifònic,
carregat de tragèdies i amenaces,
em tornà les idees temorenques
i crues les paraules.
VII
Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d´històriques muralles
Però jo, aleshores, vaig apendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostàlgia.
VIII
A l´antiga placeta -estampa ingènua
de cases petitones i romàntiques-
les al-lotes cantaven cada dia,
en rotllo, a l´hora baixa.
Entraven suaument al meu estudi
les dolces i poètiques tonades,
i omplien de lirismes inconnexes
les hores llargues, largues...
IX
Les meves recordances van i vénen
vencedores del temps i la distància;
la penombra subtil que ara em rodeja
les torna més amables.
La penombra, de grisa, es fa rosenca,
perquè Déu ha permés que unes mans sàvies
tornessin als meus ulls, tot plens de boires,
la llum que m´hi mancava.
GUMERSIND RIERA SANS
als doctors Ignasi i Josep Barraquer
I
El meu món és tancat. Sols hi penetren
els records de les coses estimades,
que deixaren un poc de poesia
endins de la meva ànima.
La llum és quasi morta. I el silenci
és un líric rosari d´enyorances:
un a un els seus grans lleneguen sobre
les hores solitàries.
II
El poblet era blanc. Sota el prodigi
de la viva claror mediterrània,
just semblava una escuma lluminosa
devora la mar blava.
En la meva infantesa, cada dia
el veia des del cim d´una muntanya,
i en el fons dels meus ulls es feia ensomni
aquella imatge blanca.
III
La barca era de suro. Me la feren
les mans força enginyoses del meu pare.
Amb quin gust l´amollava cada dia
dins l´aigua de la cala!
Una tarda, que el vent me la va prendre
i va dur-la a l´embat de les onades,
darrera la barqueta fugitiva
el cor se me n´anava.
IV
Els Reis, poc generosos, no em dugueren
el cavall de cartó que demanava;
solament van deixar-me una senzilla
futesa a les sabates.
Vaig anar a la mare amb les mans buides
sens gosar dir-li res.Com si fos ara,
recordo que els seus llavis van somriure,
però els seus ulls ploraven.
V
L´ocell estava trist, fins que un bon dia
vaig obrir-li la porta de la gàbia.
-Vull veure´t ben content ; veste´n - vaig dir-li
donant-li una besada.
Un poquet regirat de veure´s lliure,
va volar tot piulant a les teulades,
i en seguir amb els ulls el seu vol tímid,
dins mi nasqueren ales.
VI
D´allà enfora, d´aquelles llunyanies
on el vent i les ones es barallen,
m´arribaven cançons misterioses,
de música salvatge.
Aquell aspre llenguatge polifònic,
carregat de tragèdies i amenaces,
em tornà les idees temorenques
i crues les paraules.
VII
Em romperen, de sobte, la infantesa.
Tenia just tretze anys quan em tancaren
a una vella ciutat presa en un cercle
d´històriques muralles
Però jo, aleshores, vaig apendre
de fugir a través de les imatges
que, en el nítid cristall dels meus ensomnis,
pintava la nostàlgia.
VIII
A l´antiga placeta -estampa ingènua
de cases petitones i romàntiques-
les al-lotes cantaven cada dia,
en rotllo, a l´hora baixa.
Entraven suaument al meu estudi
les dolces i poètiques tonades,
i omplien de lirismes inconnexes
les hores llargues, largues...
IX
Les meves recordances van i vénen
vencedores del temps i la distància;
la penombra subtil que ara em rodeja
les torna més amables.
La penombra, de grisa, es fa rosenca,
perquè Déu ha permés que unes mans sàvies
tornessin als meus ulls, tot plens de boires,
la llum que m´hi mancava.
GUMERSIND RIERA SANS
LES PEDRES
Estava allí Menorca, estava nua
i tenia reflexos de maragda.
Les eòliques arpes invisibles
cantaven per a ella cançons màgiques,
i a la llum, capritxosa, la vestia
de sedes impalpables.
En la inmòbil clepsidra de les hores
restava solitària.
Menorca, illa verge, l´illa nua,
perduda dins les aigües baleàriques.
Però un dia - la terra era núbil-
uns nautes hi arribaren.
La paraula tel-lúrica de l´illa
aturà llur periple i es quedaren.
Eren nautes d´Orient
i entenien la música dels astres.
Ebris de llum, de somnis, d´harmonies,
cercant l´eternitat, alçaren
les pedres seculars i gegantesques,
i sota aquelles pedres, enterraren
el fantàstic misteri
de llurs déus. Un misteri inviolable.
Hi arribaren després uns altres pobles
amb l´afany d´assolir-la i dominar-la,
mes l´illa sempre hermètica
mai mostra la seva ànima,
l´illa guarda, a través de les centúries,
el secret mitològic d´aquells nautes.
El ritme de la història continua
i Menorca segueix impenetrable.
Menorca, l´illa blanca i lluminosa,
perduda dins les aigües baleàriques.
GUMERSIND RIERA
Estava allí Menorca, estava nua
i tenia reflexos de maragda.
Les eòliques arpes invisibles
cantaven per a ella cançons màgiques,
i a la llum, capritxosa, la vestia
de sedes impalpables.
En la inmòbil clepsidra de les hores
restava solitària.
Menorca, illa verge, l´illa nua,
perduda dins les aigües baleàriques.
Però un dia - la terra era núbil-
uns nautes hi arribaren.
La paraula tel-lúrica de l´illa
aturà llur periple i es quedaren.
Eren nautes d´Orient
i entenien la música dels astres.
Ebris de llum, de somnis, d´harmonies,
cercant l´eternitat, alçaren
les pedres seculars i gegantesques,
i sota aquelles pedres, enterraren
el fantàstic misteri
de llurs déus. Un misteri inviolable.
Hi arribaren després uns altres pobles
amb l´afany d´assolir-la i dominar-la,
mes l´illa sempre hermètica
mai mostra la seva ànima,
l´illa guarda, a través de les centúries,
el secret mitològic d´aquells nautes.
El ritme de la història continua
i Menorca segueix impenetrable.
Menorca, l´illa blanca i lluminosa,
perduda dins les aigües baleàriques.
GUMERSIND RIERA
UN DIA...
Un dia vindré vogant,
vogant amb la meva barca.
Serà una nit lluminosa,
de bonança.
Vindré amb els ulls entelats,
vindré amb l´ànima malalta.
¿A on serà aquell estel
que m´anunciava l´alba?
Em sentiré tan inútil
dins la barca,
que llançaré sense pena
les meves cançons a l´aigua.
GUMERSIND RIERA
Un dia vindré vogant,
vogant amb la meva barca.
Serà una nit lluminosa,
de bonança.
Vindré amb els ulls entelats,
vindré amb l´ànima malalta.
¿A on serà aquell estel
que m´anunciava l´alba?
Em sentiré tan inútil
dins la barca,
que llançaré sense pena
les meves cançons a l´aigua.
GUMERSIND RIERA
QUAN TRENQUI L´ALBA
M´allunyaré de la costa
just que vegi trencar l´alba.
En el cel,
lluirà una estrella pàl-lida.
Deixaré els rems i aniré
a la deriva amb la barca.
Encara tindré prou forces
de cantar qualque tonada.
... Quan els pescadors em trobin,
potser diran amb veu baixa:
Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca.
GUMERSIND RIERA SANS
M´allunyaré de la costa
just que vegi trencar l´alba.
En el cel,
lluirà una estrella pàl-lida.
Deixaré els rems i aniré
a la deriva amb la barca.
Encara tindré prou forces
de cantar qualque tonada.
... Quan els pescadors em trobin,
potser diran amb veu baixa:
Era un poeta del mar
i ha mort cantant dins la barca.
GUMERSIND RIERA SANS
LA INÚTIL RECERCA
Sortir quan es fa de nit,
mar endins, en la barqueta,
proa als horitzons oberts,
desplegant les blanques veles ;
navegar hores i hores
per unes rutes incertes,
cercant sempre ritmes nous
i melodies inèdites
en el misteri de l´aigua,
en el vol de les estrelles ;
i tornar després al port
quan la llum de l´alba trenca,
tornar com he tornat sempre:
amb la pobra ment ben plena
d´ensomnis, però ben buit
el calze de les ofrenes.
GUMERSIND RIERA SANS
Sortir quan es fa de nit,
mar endins, en la barqueta,
proa als horitzons oberts,
desplegant les blanques veles ;
navegar hores i hores
per unes rutes incertes,
cercant sempre ritmes nous
i melodies inèdites
en el misteri de l´aigua,
en el vol de les estrelles ;
i tornar després al port
quan la llum de l´alba trenca,
tornar com he tornat sempre:
amb la pobra ment ben plena
d´ensomnis, però ben buit
el calze de les ofrenes.
GUMERSIND RIERA SANS
VULL QUE M’ENTERRIN ACÍ
Vull que m’enterrin ací,
de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga,
sota aquestes aigües blaves.
Vindré amb les dues mans buides
—nua l’ànima—.
Vull confondre’m amb les aigües
com una espurna de llum
o un esquitx d’escuma blanca.
GUMERSIND RIERA SANS
(Fornells , 1909-1990)
Vull que m’enterrin ací,
de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga,
sota aquestes aigües blaves.
Vindré amb les dues mans buides
—nua l’ànima—.
Vull confondre’m amb les aigües
com una espurna de llum
o un esquitx d’escuma blanca.
GUMERSIND RIERA SANS
(Fornells , 1909-1990)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)