Novembre

I us parlaré de l´hora baixa,
sol post, dels núvols de novembre,
color de fum i violetes,. 
I de la carretera xopa
d´un breu ruixat, de les masies
obscures, de la terra negra,
com cafè mòlt, tot just llaurada,
o bé vermella i sangonosa,
de l´herba curta que s´hi arrapa
tenaç, del goig de la paraula,
del goig del vers, del goig del viure,
i, ara i adés, d´una tristesa
tova -coixí del pensament.
Els pollancs perden, una a una,
les fulles trèmules, les fulles
que giravolten i s´agraden
de ser tan lliures i dansar.


ANTONI MOLL CAMPS            Finestra dels dies.(1989, Premi Frederic Erdozaín)

Comiat

Deixeu-me sol, amics,

i repreneu la via,

sense girar l´esguard

i sense esment de mí.

Deixeu-me sol, retut

de dies i de passes,

d´un llarg enuig malalt.

Callau, amics, callau!

i precs, ni escarafalls,

ni renys no adoben res.

Atorgau-e , només,

- sé prou el que s´escau -,

un pietós oblit.

Ja trobaré aixopluc

i taula i, si pot ser,

un llibre amic. M´han dit

que un bon samarita

desava dos denaris ,

el preu del seu sojorn,

en mans de l´hostaler. 

ANTONI MOLL CAMPS

A LA MAR...


A la mar me duen
mos passos.Me plau
mirar-me les ones
que venen i que van;
cullir les petxines
els llirs i corals;
pensar en meravelles
ocultes, i estranys
tresors dins abismes
blavosos.Me plau
saltar pels esculls
i, el cor bategant,
sentí en mòbil penya
mos peus vacil-lar,
i assaltar les roques
semblants a les naus.

 Sospesa l´oïda
estona roman:
"Que diu amb mil ones
la veu de la mar?"
Les mans se rabejen
sovint, demanant;
"On tens el tresor
de llum, amagat?
Per què no me tinyen
tes aigües, de blau?"


ANTONI MOLL CAMPS     SERENOR, 1947

PER UN MÓN MILLOR


Trencau, ja, les cadenes de l’esclau. 
De la pólvora, feu focs d’artifici. 
Que cada poble, sense cap desfici 
d’opressió o temença, visqui en pau.

A presents i vinents, estalviau 
d’un món contaminat el malefici: 
que un daler solidari venci el vici 
d’ambició, de cobejança i frau.

Vull, per tothom, la pau i la paraula, 
l’escalfor d’una llar, pa i vi a la taula, 
essent qui és, cadascú, i gaudint-ne, lliure.

Que ningú, en captiveri o amnistia, 
humiliat ni turmentat no sia, 
ni privat per cap llei del do de viure.


ANTONI MOLL CAMPS    Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans. 2007

AMUNT!

He pujat a la torre
i he mirat a l’entorn.
Com Dèdal sóc d’una illa
presoner: ni per terra
ni per mar no hi ha rutes
d’evasió, sols queden
els camins de l’espai.

Alt alcàsser dels somnis
amb un ample murmuri
i un oratge de pins.
Un anhel que m’enlaira
cel enllà sense terme,
sense aurores ni postes,
ni la fuga dels núvols

o la veu de les campanes.
Alt alcàsser dels somnis.
Sense nom ni llinatges,
de la càrrega vana
del passat, franc i lliure,
per aprendre del vol
més ardit, per aprendre
que he nascut per al vol.


ANTONI MOLL CAMPS

FULLS DE DIETARI


Avui, amics, he escorcollat calaixos
oblidats, vells quaderns i paperassa,
a la recerca d´uns imaginaris
jardins poètics amb la flaire antiga
del record i l´enyor, d´un temps tan pròdig
en promeses com magre de collites.
No he trobat quasi res. Només l´inici
coratjós i maldestre - assaig o pròleg-
d´un vast poema, immers abans de néixer
en l´oblit. Malgrat tot, era prou jove,
i aquells somnis, sovint, m´embriagaven
- tèrbol el seny de veremes futures.
Mestrestant, el meu temps provisori
a l´aguait del prodigi, amb la companya
d´ombres i llums, entorns i llunyanies
i la petja invisible de cada hora.



ANTONI MOLL CAMPS                      Finestra dels dies.

NOCTURN


Voldria dormir
de cara als estels que es desclouen,
damunt l´herba espessa. Les canyes no es mouen;
la mar se condorm. Oh estels!, oh canyar!,
oh mar!, amb vosaltres jo vull reposar.

 Són dolents els homes. Ni l´hora suau,
ni els núvols lleugers que s´encenen,
ni l´àuria estrella que enjoia el cel blau
els fa pensà en Vos. Us ofenen.

 Voldria dormir
de cara als estels que es desclouen,
damunt l´herba espesssa. Les canyes no es mouen.


ANTONI MOLL CAMPS .        A mon Déu. Serenor 1947 .

CISTERNA


Cisterna casolana, gola
fresca, voltada de falgueres,
que amb veus d´argent i ressonàncies
profundes parles cada vespre.

Comencen foc. L´obscura fornda
l´or de les flames reverbera.
Crida, planyent, la corriola,
s´omple el poal, canta la gerra.

A l´hivernada, quan la pluja
bota i rossola per les teules,
àvida beus, ressones tota
de cascadeig i d´aigua neta.

Silencioses, llises aigües
que us adormiu en les tenebres
tot enyorant els núvols lliures,
el vent brunzent i les tempestes.

En un silenci absort reposen
del temps viscut les aigües negres.
Vetlla en el fons de la meva ànima
només l´ull verd de les lluernes.

Ve la calor, cisterna amiga.
Entre les canyes que groguegen
llangueix de set una granota.
L´ocell cansat debades cerca

un bassiol. Avara gruta,
d´aigües diàfanes i fresques,
només t´aboques, generosa,
al test amic i la gerreta.

Rumbegi al sol la cavalcada.
Venguin les festes estiuenques.
De ton tresor el do fresquívol
hauran els llavis que sedegen.

Sucre esponjat color de rosa
s´escau a l´aigua que llambreja;
sucre esponjat, rodona tassa,
cristall diàfan que s´entela.


ANTONI MOLL CAMPS.    Finestra dels dies.

 PLOU I FA LLUNA


Plou i fa lluna. Quina nit més bella! 
Un estel fredolic tremola i brilla, 
entre núvols amables, cotonosos, 
com una testa d´infantó rosseja 
en son bressol, entre bolquims d´armini. 
Davalla l´aigua clara de les teules 
com devessalls d´argent.Plou i fa lluna.
  

ANTONI MOLL CAMPS

EPIGRAMES DE MAL TRADUIR


La Son és dolça i femenina: encanta.
El Son és inconstant: a estones plàcid,
a estones, inquiet. I un jorn s’uniren
la Son i el Son en venturós connubi.
Un fill els neix, bell com un astre, el Somni.
I n’engendren un altre, lleig, ferotge:
es diu Malson. Però l’amor no minva.
Si la Son cap a ell va, de puntetes,
corrents, el Son li sortirà a l’encontre.
* * *
Una cuca de llum i un cuc de seda,
ben peixats i cofats, de gresca en gresca,
passen les nits en tecs i ballarungues.
Miren d’un ull altiu el cuc de terra
que terreja i s’afanya, humil pencaire.
I vet aquí que treu el cuc, un vespre,
son caparró per un forat de mina.
Veu el perill i la parella salva, cridant:
Fugiu, que ve la cuca fera!
* * *
Potser l’inconscient és una caixa
de cabals que no s’obre: n’oblidàrem
la combinació! Tenim, en canvi,
a mà, calaixos de records i somnis,
il·lusions, basardes. I no manquen
caixons, al fons de l’ànima, que vessen
de deixalles i andròmines: recances,
frustracions, penediments inútils.
En capses i capsetes que embolico
amb paper de colors hi amago contes
i algun escadusser poema, obsequi
migrat a tres o quatre amics benèvols.


ANTONI MOLL CAMPS

 MIL·LENARI

Som fills i hereus de una arriscada pàtria
nascuda fa mil anys entre cingleres,
ençà i enllà de la carena, amb una
voluntat i un destí de poble lliure.
Fins a les illes d’or i al regne càlid
de vergers i palmeres, eixamplava,
assenyada i puixant, les seves fites,
com bell adolescent en sa creixença
Ahir i avui, en hores d’infortuni,
sempre hi ha hagut fills bords que l’han traïda
caragirats, ells han girat la llengua
i en vil mercat han malvenut la pàtria.
Però entre els seus, de cor o de naixença,
tampoc no ha mancat mai de l’heroisme
de màrtirs i guerrers, ni de la llarga
fidelitat anònima del poble.
I avui, germans d’una mateixa llengua
i un mateix esperit, volem la glòria
i el risc, inaugurats fa deu centúries,
de ser qui som, i de gaudir-ne lliures.

ANTONI MOLL CAMPS