L´ILLA D´ARGENT

Enmig del Mare Nostrum ajaguda,
girat el seu esguard vers l´Orient,
ibèric talaiot de solixent,
vigila la nostra illa benvolguda.

Castell de roca que la mar goluda
mossega dia i nit, l´illa d´argent,
els seus penyals arreu encara al vent,
que si ferm la combat no l´ha retuda.

Pobles innúmers han penjat sa terra,
fenicis, grecs, cartaginesos, Roma,
alarbs i, en temps moderns, França, Anglaterra...

Però l´illa d´argent els fou estranya
perquè el seu esperit i l´idioma
viuen tan sols de les amors d´Espanya.


JOAN TIMONER PETRUS

LA SITJA


  Oh, sitja de carboner
que en el clap del bosc fumeges,
entre argelagues i brucs,
mates, romaní, i estepra.


  L´oloreta del pinar
amb la de la sitja es mescla
i juntes pugen al cel
com un panteix de la terra.


  Barraca del carboner
devora la sitja encesa...
Que ho ets petita i humil,
bosquerola barraqueta!


  Mentre els brins de fum se´n van
amunt, amunt, sense pressa,
ai! la sitja del meu cor
carbonetja una quimera.


JOAN TIMONER

BALL ENCANTAT

Vetla de Sant Joan. Al pla es replega
la gent que acut al ball encès. Hi ha cant,
bujots, festers... L’hora és de fer l’encant:
el cor de les fadrines just batega.

Enmig del rotlo, el saig la crida engega:
-Quant hi direm de la dansada? quant?-
Tots els fadrins hi diuen: -Tant!... i tant!-
fins que al remat tothom hi fa sa vega.

Els sonadors arreuen pel fandango.
Té un acudit picant qualque pendango
mentres el rematant parella tria.

-Visca qui balla!- es sent. –Digues-li cosa!
-Què li he de dir? Que té cara de rosa!-
I és ver. El rubor un nou fester hi congria.


JOAN TIMONER PETRUS