ELS LLINATGES MENORQUINS
Me contava un sabater
Qui tot ho vol arreglar
Que per sebre rallar en pla
Han de fer so menester.
Sembla cosa de panriure
- Una branca sense brots -
que, encara que el rallem tots,
molts pocs el saben escriure.
I, per rallar, hi ha banaula
Qui fa lo que li ve en gana:
Quan no sap una paraula
Hi posa sa castellana.
Deixem açò p’es vesins
- Coses que sempre han estat –
i estudiem es disbarat
d’es llinatges menorquins.
Un qui va néixer en desembre
Li han posat de nom Gener
I un altre fill d’es novembre,
Té per llinatge Febrer.
I açò encara és quasi res;
Que si de doblers es tracta,
És més pobre que una rata
I diuen: Senyor Marquès.
No vos espanteu encara,
Que un dolent serà Bonet;
Monjo serà qui no és frare,
I un de molt brut, Massanet.
Un qui en sa Corema viu
El coneixen per Pascual
I un qui va néixer en s’estiu
Té de llinatge Nadal.
No heu d’anar a cap assemblea
Per trobar, entre altres coses,
Que anomenen Casasnoves
A qui no en té ni una de vella.
Si fa portes i pintures,
Com li poden dir Ferrer?
I si posa ferradures,
Com li poden dir Fuster?
Aquell homo botiguer
Qui viu entre arròs i “lates”,
¿Per què, si no fa sabates,
L’anomenen Sabater?
Aquell qui és mal educat
Té de nom senyor Cortès,
I aquell qui és tot un pelat
Orfila, com qui fa res.
És Torrent i té més set;
És Bosch i no té cap arbre,
És Moll i no arriba a mabre
Ni solsament a gerret.
Duu ses barbes de vuit dies
I li diuen en Barber;
Té de nom en Cavaller
I no té cavalleries.
Nom Sans i és com un dimoni;
Capó, i no passa de gall;
Torres, i viu a la vall;
Tecla, i no en té cap que soni.
Un Sastre va despullat;
Un Florit no té cap flor;
Coll, i no té cap botó;
Carreras, i està aturat.
No té capell i és Gorries;
Barba, i no en té per senyal;
I li diuen Mercadal
I va néixer a Ferreries.
Té raó es sabater
Qui tot ho vol arreglar:
Sí: per sebre rallar en pla,
Han de fer so menester.
ANDREU BOSCH I ANGLADA
Epíleg o epitafi?
He sentit, allunyades, les trompetes
d’aquella intolerància i basarda
que s’escampa amb el regi marcial
i sotmet les aromes de la tarda.
He intuït el renou d’un fred metàl·lic,
tètric, lúgubre, d’èxodes amb farda
que trepitgen, capcots, antics silencis
amb una pell d’història pigarda
que trenca el roig crepuscle a l’horitzó.
Tindré por que la daga que me guarda
al portal, els capvespres enfosquits,
punyent, m’acori l’ànima gallarda
i m’escapci la punta de la llengua,
i la bava de sang sigui covarda.
Pensaré si serà una digna mort
a la cara escopir de qui t’esguarda.
Prou ja sé que hi ha un dèspota il·lustrat
amb el gest de supèrbia pillarda...
una volta caiguts els murs i els furs
i emmudides les veus de salvaguarda.
d’aquella intolerància i basarda
que s’escampa amb el regi marcial
i sotmet les aromes de la tarda.
He intuït el renou d’un fred metàl·lic,
tètric, lúgubre, d’èxodes amb farda
que trepitgen, capcots, antics silencis
amb una pell d’història pigarda
que trenca el roig crepuscle a l’horitzó.
Tindré por que la daga que me guarda
al portal, els capvespres enfosquits,
punyent, m’acori l’ànima gallarda
i m’escapci la punta de la llengua,
i la bava de sang sigui covarda.
Pensaré si serà una digna mort
a la cara escopir de qui t’esguarda.
Prou ja sé que hi ha un dèspota il·lustrat
amb el gest de supèrbia pillarda...
una volta caiguts els murs i els furs
i emmudides les veus de salvaguarda.
Tornarà un conegut i vell paisatge:
fressat imperi de rata cellarda.
fressat imperi de rata cellarda.
BEP JOAN CASASNOVAS (La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015)
ARA SÍ
Rere els turons hi ha el temps
de revolta que ansieja,
tanmateix, porta el somriure
vell que ha resistit l’espera
i un clavell massa marcit
que expectava per renéixer.
de revolta que ansieja,
tanmateix, porta el somriure
vell que ha resistit l’espera
i un clavell massa marcit
que expectava per renéixer.
Sobre els horitzons vetusts
dansen els colors dels segles
que esborren la grisor històrica
de cada vela i bandera.
Hi ha un besllum que creix, sol·lícit,
per cruspir-se la tempesta
i de salobre s’han fets
tots els mots de la xerrera...
Hi ha una llengua envigorida
que murgona sementeres,
bufen vents ben convençuts
pels cims de cada cinglera,
són alens de llibertat
que enarboren la senyera.
dansen els colors dels segles
que esborren la grisor històrica
de cada vela i bandera.
Hi ha un besllum que creix, sol·lícit,
per cruspir-se la tempesta
i de salobre s’han fets
tots els mots de la xerrera...
Hi ha una llengua envigorida
que murgona sementeres,
bufen vents ben convençuts
pels cims de cada cinglera,
són alens de llibertat
que enarboren la senyera.
Hi ha un jovent que alça les mans
i demana, espontani,
que el clam pacífic del món
a tots els Pobles avanci;
que el silenci del fusell
en plena pau descansi;
que el desig de voler ser
mai més no sigui un escarni.
i demana, espontani,
que el clam pacífic del món
a tots els Pobles avanci;
que el silenci del fusell
en plena pau descansi;
que el desig de voler ser
mai més no sigui un escarni.
La gent gran parla d’honor
amb dicció trèmula als llavis,
i han vestit els ulls lluents
amb llàgrimes de llurs avis.
amb dicció trèmula als llavis,
i han vestit els ulls lluents
amb llàgrimes de llurs avis.
Que al cor de cada nació
floquin malves i geranis;
que als turons de tots els temps
mai més la por no s’hi amagui.
floquin malves i geranis;
que als turons de tots els temps
mai més la por no s’hi amagui.
Bep Joan Casasnovas
24 de setembre 2017
SUOR DE CALÇ
La penombra que habit sembla un quadre de Rembrandt
un antic hospital on posaven vacunes
Rememor els carrers empedrats de la infància
la pluja dalt les golfes les Vides de Sants
Érem pobres de ver i habitàvem el fred
de les cambres de calç que suaven humides
Sabaters anarquistes em van pintar el món
ple d'injusta riquesa i sous mal repartits
Ara som indolents un país democràtic
engreixam entre tots molt polítics corruptes
Tot allò de Proudhon de ser iguals de ser dignes
s'ha acabat tenim reis i a Marx proscrit l'han mort
Les pasteres travessen el mar de la infàmia
i els corbs setgen xisclant el contorn del poema
Crec que Déu més que encens el que vol és justícia
La vivesa del savi és viure i deixar viure
Hi ha teòlegs que embrossen tractats infumables
Hi ha filòsofs condrets que il·luminen la fosca
Hi ha fondàries que abismen cervells poderosos
Des de el llim de Todtnauberg veig Auschwitz que crema
Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
Dintre meu duc encara l'al·lot de les golfes.
Rememor els carrers empedrats de la infància
la pluja dalt les golfes les Vides de Sants
Érem pobres de ver i habitàvem el fred
de les cambres de calç que suaven humides
Sabaters anarquistes em van pintar el món
ple d'injusta riquesa i sous mal repartits
Ara som indolents un país democràtic
engreixam entre tots molt polítics corruptes
Tot allò de Proudhon de ser iguals de ser dignes
s'ha acabat tenim reis i a Marx proscrit l'han mort
Les pasteres travessen el mar de la infàmia
i els corbs setgen xisclant el contorn del poema
Crec que Déu més que encens el que vol és justícia
La vivesa del savi és viure i deixar viure
Hi ha teòlegs que embrossen tractats infumables
Hi ha filòsofs condrets que il·luminen la fosca
Hi ha fondàries que abismen cervells poderosos
Des de el llim de Todtnauberg veig Auschwitz que crema
Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
Dintre meu duc encara l'al·lot de les golfes.
PONÇ PONS . Nura
TORNAR ALS DIES D'HIVERN
Tornar als dies d'hivern
quan sorties d'escola
i plovia i feia fred.
quan sorties d'escola
i plovia i feia fred.
Tornar a jugar tot sol,
darrera es finestral
sense voler sortir.
darrera es finestral
sense voler sortir.
Tornar als dies d'estiu,
desprès d'haver dinat,
amb un baté de sol.
desprès d'haver dinat,
amb un baté de sol.
i jugar amb els amics
fins al vespre al carrer
sense ganes d'entrar.
fins al vespre al carrer
sense ganes d'entrar.
Tornar als catorze anys
a un capvespre de juny,
caloròs i daurat.
a un capvespre de juny,
caloròs i daurat.
Quan vas ser conscient
que res no tornaria
a ser mai més igual.
que res no tornaria
a ser mai més igual.
Òscar Bagur.
LLUNA PLENA
Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
Dient adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.
TÒFUL MUS
TRENQUEN SILENCIS
La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.
Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.
Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.
A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.
Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.
A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!
ANNA MARIA TICOULAT
Anna Maria a l´exposició" 20 del siglo XX. Las voces de la cultura de Menorca", de José Fco. Quadrado. Juny 2017
NÚVIES
Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.
DAMIÀ ROTGER MIRÓ
BAGATGE
Amb prou feines trobaries
cinc anys seguits de pau,
als llibres d’història: tals
són els fets; tanmateix,
a cada moment, on sigui del món,
fins i tot enmig de la batalla,
un ocell s’enfila a una branca
i deixa anar sa cançó
de festeig.
I, mira,
tampoc cap astre no falla mai a la cita
per ocupar son lloc en el firmament obscur,
I, si algun dia en veus algun
que desvarieja,
esbrina si darrera no hi ha els humans,
que, en fer un viatge a un planeta
per posar-hi els peus,
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.
Ai, els humans!
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets,
i som responsables del que al món passi:
del bé, més o manco a parts iguals;
del mal, cascú segons son bagatge.
ÀNGEL MIFSUD CISCAR
SOLCS
Mentre avanç silent esquivant obstacles
assajo mots que justifiquin l’esperança.
Són feixugues les cadenes
per portar-les en solitari,
però deixeu-me sola, amics;
vull ser presonera de mi mateixa.
Prou vegades he bategat
amb el desconsol, la por, el desànim;
tanmateix no m’engolirà l’abatiment.
Malgrat em dolguin les ferides,
i unes llàgrimes colpidores
omplin de solcs el meu rostre,
amb ploma mullada en sang
escriuré retuda aquests versos.
SILI PONS Agost 2006 Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.
CORONA D´ESTELS
A l’espai del cel
que Menorca cobreix
hi ha més d’un estel
que a tots ens segueix
amb esguard fidel.
Estels de Patrona
que el Toro engalonen
fent-lo la icona
més atraient.
Estels de Patrona
que auxilien els crits
que provoca l’ona
de tants d’afligits.
Estels de Patrona
amb Gràcia polits
que el cel acarona
i alleugen les nits.
Estels prou distints
que dibuixen el cel
amb desiguals tints
i amarats de zel.
J. BOSCO FANER
UN DIA QUE LA TRAMUNTANA ENS TIRAVA ARENA A LA CARA
Un dia que la tramuntana ens tirava arena a la cara
i ens castigava amb empentes
vam voler sortir a navegar.
Des del moll, impotents,
vam veure partir la barca, al seu vent,
festejant els esculls.
Aquell dia, mentre el sol enfosquia les pells
i el vent despentinava l’aigua, m’ensenyà a fer nusos.
SÍLVIA PONS I SEGUÍ
NA MACARET
M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.
Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.
Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.
Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.
Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.
No calaré a Cala's Morts.
Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.
Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.
D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.
Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.
Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.
Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.
Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.
Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...
Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.
PONÇ PONS
POÈTICA
S'alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut al llindar
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d'ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.
PONÇ PONS
Basarda apocalíptica
“Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució
i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”
Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9
Una urb mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.
Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.
Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.
Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.
La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.
Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.
La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang,
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.
Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.
BEP JOAN CASASNOVAS
I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.
I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)