BRODAR UN LLENÇOL


Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir.



ÓSCAR BAGUR

    ELS ARBRES

      Els arbres

      Si la mar fos dona
      Ha plogut terra
      Viatjar
      S´adorm la nit
      T´han cridat pel balcó
      Ton cos: viola


ÓSCAR BAGUR
PEDRES CREMADES





                     El cultiu de les lletres
                     no necessita del tracte mundanal.


                     Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
                     però la blanca lluna m'il·lumina.


                     Wang Wei




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

PONÇ PONS                  Estigma. Edicions 62, 1995

No hi ha com un captard encalmat vora el mar


       No hi ha com un captard vora el mar encalmat

      per començar el viatge d´una excitant lectura,
      sobretot quan l´autor no escriu enderiat
      ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
      ni pretén ser al veu de cap divinitat.


PONÇ PONS

 L´ÀNIMA VITAL DE LA TERRA


La terra no mor.
Està per sobre,
Per damunt de tot.
Força immortal,
El seu sediment.
Record?
Vers la seva història.
La seva immensa força,
Creix i esdevé nova, novament.
No cedeix a la superioritat de res.
Dipositada a contracor,
A despit de la seva natura, natural.
És rebel i genera fruit sense descans.
El règim dictatorial de la humanitat,
No pot gens contra l’ànima vital de la terra.

PONÇ PONS

ANTROPOÈTICA


He menjat terra, 
he begut pluja, 
he plorat sal.
L´home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica 
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot aixó, només,
per arribar a trobar
el poema.

EDGAR ALEMANY


MATÍ


I no despertar.
Només cinc minuts més.
Escalfor, seguretat.
Ens veiem entre somnis.


EDGAR ALEMANY
TORNAR ALS DIES D'HIVERN

Tornar als dies d'hivern
quan sorties d'escola
i plovia i feia fred.
Tornar a jugar tot sol,
darrera es finestral
sense voler sortir.
Tornar als dies d'estiu,
desprès d'haver dinat,
amb un baté de sol.
i jugar amb els amics
fins al vespre al carrer
sense ganes d'entrar.
Tornar als catorze anys
a un capvespre de juny,
caloròs i daurat.
Quan vas ser conscient
que res no tornaria
a ser mai més igual.

Òscar Bagur.