EL COMETA DE HALLEY	Dolmen d'angoixa i monument de por. Record llunyà que quasi no és record. Nit sense son mirant el cel inmens, enmig dels arbres negres del meu hort. Pares, germans, veïnes i veïns de terrat a terrat parlaven fort. Hom feia comentaris. Jo, petit, bé mirava, i ma por no veia res. L'estel amb cua, on és? Braç estirat, el pare me'l mostrà. Ai, aquell braç del pare dins la nit! Hi havia soroll d'ales. Als coloms els trigava l'aurora, al colomar. Jo també era un colom ple de neguit, amb la por dins el cor i dins la mà... En mi, l'estel Halley és sols encara aquells batements d'ales dins la nit i aquell braç estirat del pobre pare amb un ramat d'estels al cap del dit.	GUMERSIND GOMILA

PRESÈNCIA



Encara pens com hauria viscut
el teu estiu. Hi ha un bot immens de temps,
hi ha un munt feixuc de vida en altres braços
entre aquests dos instants. Ara el teu cos
és un espai magnífic d'abundor
i és expert el pler que hi descobresc
quan m'hi enfonso poruc com en el mar
de cantaires antics.
Aquests versos eixuts no poden, però,
alçar aquell cant superb que tu potser
hauries esperat als anys fidels
de suportar el desig d'algun gaudi secret.
Ara tots dos sabem la llarga queixa
d'allò que cap dels dos no ha pogut ser,
com tants de versos que t'he escrit, inútils
a dibuixar la lluminosa joia
del teu cos retrobat en el caliu
del goig ocult als ulls impertinents
que espien a la nit l'espurna roja
del tremolor tel·lúric.
Al capdamunt, potser,
restarà tot entre llençols furtius
i un crepuscle brutal mantindrà el vent
dels espectres vençuts amb la suor
del cos despert frec a frec del deliri.

PERE GOMILA     Els colors de l'edat.

SONET

Si ara fóssem al temps de la cavalleria,
quan el cop de la llança era l'alta raó,
armat de totes armes, jo seria campió
de la Nostra Senyora, de la Verge Maria.

Al pitral i a l'escut son Nom hi portaria
i mon lema seria sa sublim Concepció;
tots los llors que guanyàs amb aquesta faisó,
al peu del Pilar Sant llavors los hi duria.

Mes si per ma dissort o si per ma feblesa
vençut caigués un jorn amb lo cor traspassat,
mos llavis sostindrien de la seva puresa

el misteri augustíssim, i amb mon darrer esguard
i la mà sobre el pit, de ma sang abeurat,
amb mon últim sospir li faria escomesa.

ÀNGEL RUIZ I PABLO

GORG D'OMBRA

Cal tornar a sembrar mots.
Pel quadern escolar hi ha vestigis d’un vent que vivia els penyals i besava amorós entre els
arbres les muses dorments que abillades de llum somniaven els versos d’Horaci.
Virgili no ha mort.
La clepsidra ha perdut tota l’aigua i els llors assecats m’han servit per fer foc i cremar les
deixalles que, brusc, esquitxat de quitrà, gemegós el mar gita.
Ja no hi ha res sagrat.
Des de l’hort on escric veig el boxc enllunat i sol·lícit intent refer l’illa que abraç en un íntim
deler de bellasa i quietud.
Mentre cant enronquit el seu cos requejat, en filera, pel full, abaltits i malalts, plens de pena i
rancor, passen faunes que fugen.


PONÇ PONS

Presoner d'esborrancs

La mandràgora creix i murgona giscant dins el bosc on hi ha petges ardents d’unicorn.
Sóc amb ploma i espelma a Macaret i escric.
Presoner d’esborrancs . . . la foscor no enlluerna espriunca la imatge dels nobles xiprers ni el
somriure postís de sirenes m’encanta o em tempten els pàl·lids honors del llorer.
He tornat del dolor per besar l’alegria.
Arrelat a la sang, estimat, oprimit, tot el meu patrimoni és un verd dictionari.
Apilats a les golfes dorments de la infància, amb ditades de verges, llustrosos, daurats, breviaris
que s’omplen de pols, catecismes, novenes, manuals d’ajudar a ben morir-se llangueixen
i, amb faltes, escrits en l’asprosa pell de calç del temps hi ha versos, enquimerats i
horàcics, que la humitat esborra.

Ponç Pons