Bep Joan Casasnovas                                                                                                                 

Epíleg o epitafi?

He sentit, allunyades, les trompetes
d’aquella intolerància i basarda
que s’escampa amb el regi marcial
i sotmet les aromes de la tarda.
He intuït el renou d’un fred metàl·lic,
tètric, lúgubre, d’èxodes amb farda
que trepitgen, capcots, antics silencis
amb una pell d’història pigarda
que trenca el roig crepuscle a l’horitzó.
Tindré por que la daga que me guarda
al portal, els capvespres enfosquits,
punyent, m’acori l’ànima gallarda
i m’escapci la punta de la llengua,
i la bava de sang sigui covarda.
Pensaré si serà una digna mort
a la cara escopir de qui t’esguarda.
Prou ja sé que hi ha un dèspota il·lustrat
amb el gest de supèrbia pillarda...
una volta caiguts els murs i els furs
i emmudides les veus de salvaguarda.

Tornarà un conegut i vell paisatge:
fressat imperi de rata cellarda.

BEP JOAN CASASNOVAS     (La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015)

ARA SÍ

Rere els turons hi ha el temps
de revolta que ansieja,
tanmateix, porta el somriure
vell que ha resistit l’espera
i un clavell massa marcit
que expectava per renéixer.

Sobre els horitzons vetusts
dansen els colors dels segles
que esborren la grisor històrica
de cada vela i bandera.
Hi ha un besllum que creix, sol·lícit,
per cruspir-se la tempesta
i de salobre s’han fets
tots els mots de la xerrera...
Hi ha una llengua envigorida
que murgona sementeres,
bufen vents ben convençuts
pels cims de cada cinglera,
són alens de llibertat
que enarboren la senyera.

Hi ha un jovent que alça les mans
i demana, espontani,
que el clam pacífic del món
a tots els Pobles avanci;
que el silenci del fusell
en plena pau descansi;
que el desig de voler ser
mai més no sigui un escarni.

La gent gran parla d’honor
amb dicció trèmula als llavis,
i han vestit els ulls lluents
amb llàgrimes de llurs avis.

Que al cor de cada nació
floquin malves i geranis;
que als turons de tots els temps
mai més la por no s’hi amagui.

Bep Joan Casasnovas

24 de setembre 2017

 Vos pos un enllaç del  video fet damunt el poema 

SEGUICI de BEP JOAN CASASNOVAS

Basarda apocalíptica

Basarda apocalíptica

“Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució      

i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”      

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9      

Una urb mediterrània fa pasturar topònims.

Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.

El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,

s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.

Ja no és font de virtut ni mare de riqueses

veure terres solcades o frondosos vergers.

Els poals de la festa no tenen corriola,

els avencs de cultura han perdut la humitat.

Les cisternes són béns etnològics eixuts

que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.

Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.

Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.

El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.

Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...

L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,

de turmellons camina l’honor protocol·lari.

L’esperit exhalat és un fètid alè

que provoca el panteix dels antics carrerons.

A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama

i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.

Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,

reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.

Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,

laica condescendència eclipsa Santa Clara;

les lletanies són ferumes de pixum.

Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,

les algues i l’arena volen tornar a Parella;

la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,

el most dels putrefactes embussa Corregudes,

es Pla és un profanat sarcòfag de virons.

Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.

Una modernitat infecta campa eixorca.

Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida

on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.

Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes

i crepita en les flames del temps i del silenci

el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.

Ombres medievals leviten a la plaça,

hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;

els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,

el capità Negrete du rovell dins la beina

i el notari Quintana ha trabucat la tinta.

Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:

ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...

En el reclinatori, un marrit Bep Padet

signarà, melancòlic, un cruel epitafi.

Mai com ara hem segat tan ran la identitat:

d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.

Ni l’estol otomà cremà totes les rels,

ni les alfanges turques van decapitar l’urc

d’una comunitat modesta i entregada

al seu treball i festa i al privilegi illenc.

Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada

i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates

i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.

De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.

Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang,

i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.

Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes

i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.

BEP JOAN CASASNOVAS






 I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL   
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.

De BEP JOAN CASASNOVAS

LLOADA SIES

Immutable ens apareixes
com si el temps et retés honor.
Tarannà del cor i de l’ànima, 
obsessió que ens abrandes les arrels
i els sentiments.

Solemne, majestuosa,
magnànima i omnipresent;
àvia mediterrània, mare cultural;
et necessitam cada any,
et desitjam per renovar-nos,
et volem com el més essencial
element de projecció personal i col·lectiu.

Sies lloada, Festa,
perquè amb Tu arriba l’esperança,
la il·lusió, la utopia.
Contrapunt a la quotidianitat,
ets el foc d’estiu que il·lumina la tradició,
vànova d’identitat, amalgama d’una màgia
ancestral i d’un encanteri revelador.
Volem seguir essent el que som,
i Tu ets el segell que ens identifiques.

Lloada sies, per sempre, Festa!


Bep Joan Casasnovas

Terrànima. Haikús a una illa de peus nus



Mediterrani
de foc, alens salobres
de llengua i geni.


           *****

Qui posarà veu
a la llum translúcida
del brancam humit?


           *****

I qui ens tornarà
el regalim saborós
de cada tarda?

           *****

El sender verdós
malda l´estora blanca
de petja i platja


          *****


Bep Joan Casasnovas

MA CALA ÍNTIMA

Quin moment em donaràs
per contemplar-te oberta?
On puc seure per sentir-te,
callat, amb mirada certa?

Caminaré més lleuger,
com a presència inerta,
amb vol subtil i vivaç
per copsar la descoberta
i els teus bleixos de sentor,
hàlits de cala lliberta.

Deixa’m, tan sols, alenar-te;
presta’m la tarda oferta
i un racó d’ombra i repòs
per sentir la pell complerta...
tu qui saps on és el gaudi,
tu qui ets deessa experta!

.
BEP JOAN CASASNOVAS

Ocàs estival

Un oratjol indiscret ja fa esment,
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.

Envidaré el destí de platja morta
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.

Les algues colgaran temps de neguit
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,

i la mirada servil i mundana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.

BEP JOAN CASASNOVAS . La paraula callada.  Ed. Neopàtria 2015

Cançoneta de sa Platja Petita

Vora el mar, vora un sender,

caminoi d’ocres estores,

amb figuera i esbarzer
per tastar figues i móres.

Canyes braves i fitores

xoroiant el peix roquer.

A recer de les grans ones,

un racó per als infants.

Ignoràvem els espants,

pagellides petitones,

caminet de caminants…

Cada jorn bones estones.

De replans i amagatalls,

amb calada als Penyalets,

ens provàvem els fillets…

Quan llambraven esparralls,

fil de cuca amb un suret

que tibava un escandall.

Ai el mar, mai no fa bromes!

-És perquè és inconscient.

Vés molt viu, sigues prudent:

no té amics ni punts ni comes!

-És maleit culpa del vent,

ell només és mar d’aromes.

Un racó per als petits,

on morien curtes ones,

on naixien papallones
dels esquitxos entre els dits.

Capbussades molt pregones,

fent alè omplíem els pits.

Bep Joan Casasnovas

Enllaç al poema Cançoneta de sa platja petita, del llibre "La Paraula callada".
               
                             Musicat i cantat per na MARGUI JUANICO

NOBLE BÍSTIA


Solcares ànimes a caramull
i el carrerany t’obrires amb eufòria;
camí d’elogis, galop de reüll
i un ‘clic’ d’anella i asta, guardó i glòria.
Il•lusió impregnada, sang que bull !!
Tarda foscant, camí cap a la Història

Fou ensortilla primera i darrera
i és el record des Pla qui ara t’acull.
Amb verda canya i de plata cullera,
tranquil reposa tot reblert d’orgull.

‘Walter’ de nom, gesta santjoanera !!
Bístia Noble de Binigafull.



Bep Joan Casasnovas
Sant Joan 2005




 Enllaç al poema NOBLE BÍSTIA, recitat per Bep Joan Casasnovas

COMPUNCIÓ


Érem gent d’aquesta illa senzilla i discreta
i ens van dir que el demà era un càncer benigne.
Menyspreat el saber de l’antiga consigna
com mesells indolents hem votat la desfeta.

Ens han dit que la llengua dels avis ha mort,
que només s’emprarà en les rondalles d’hivern.
Veig com crema nostrada cultura a l’infern
contemplant el diable amb somrís de conhort.

És aprendre idiomes voler entendre el món;
perdre el propi és morir infectat d’autoodi.
Quan la terra ens esqueixen sense seny ni codi,
hi ha polítics amb sorna que ignoren d’on són.

Destrempats, veim com planten rajoles i murs;
aquesta illa ompliran de ciment pam a pam!
Rere el guany aparent s’hi amaga la fam:
encunyar el territori no és sembrar futurs.

Més enllà d’aquesta illa no som menorquins,
repetim la doctrina d’un clam enganyós,
ignoram el dolor del discurs que ha difós
qui ens durà pel sender d’aquells pobles mesquins.

BEP JOAN CASASNOVAS                Illanvers 2012

CARAGOL DE SANT JOANET



L´endemà de la festiva tempesta,
recorrent, de caragols, carrerons;
l´arena - cendra d´argent - als racons 
arreplegada la dóna per llesta.
Per terra dels carrers de Santa Clara
hi tornen a lluir les blanques pedres,
les parets vessen most de la diada
i un vel de pols cobreix closes finestres.
Baf ardent revolta la cantonada!:
moribunds sens destí, alens de festa.

              Camina un cos de ment confusa
              i diu que cerca Sant Joan.
             Camina un cos d´ànima fusa
             que ha tingut un somni estrany.



Bep Joan Casasnovas            Estampa que es dona a la Missa de Caixers . Sant Joan 1991




                  Enllaç al facebook. Video del poema CARAGOL DE SANT JOANET.  

                              Recitat per BEP JOAN CASASNOVAS

Àngel Mifsud en el record


 
Caminaràs pels solcs de terra fèrtil
mentre la llum reposa sobre els pàmpols
lluents i humits del capvespre d’argent.
Inquietuds mundanes marxaran
i et quedaran sementers de vocables
entre els silencis d’aigua i hores blaves.

Caminaràs pels solcs de terra fèrtil
sembrant poemas de pulcres paraules.


BEP JOAN CASASNOVAS

TANNKAS DE CARAGOLS



                 I


Es marceix al cel
la llum: neix a la terra
el foc de l´estiu
i el poble s´ha encès
de la flama dels segles.


             
             II


Solidaritat,
vella Mediterrània!!
Ens uneixen els
festers com a gresoles
d´una llar coetània.



            III


Ha sorgit el so
que desperta esperits
ancestrals. L´ardor
i l´arena engendren
la flaire centenària.



          IV


Caragol d´Es Born
enceta eufòries.
El temps no passa:
l´ànima sols imbueix
el sentiment inherent.



         V


El rostoll d´Artrutx
venera el camí sec.
Cavalls heràldics
li reten culte a la
vella ermita blanca.



       VI


De pols es vesten
Ses Voltes i, de plata,
hi brillen els ulls
en la calitjosa nit
plena crins i potes.


      VII


A Santa Clara,
on la gent, pacífica,
ansa per ansa,
espargeix amb somriures
el caràcter del poble.


       VIII


La Vespra-Festa
els ferits d´amor sana.
Nit inèdita.
Ens acarona l´aire
corprès de l´encanteri.


         IX


Renills vehements
hissen les llums de l´alba.
Màgica pols duu
el despertar exultant
de festa a la cambra.


         X


- No, somereta,
no corris!, deixa el temps
trigar a dur-nos
la quotidianitat.
Sona, fabiol, sona!


         XI


A galopades,
com a l´Edat Mitjana,
corren els genets
Es Pla trencant la tarda
a cops de lladrioles.


         XII


Carrers d´estretor
d´alegria funesta;
lluen els fanals
del Caragol amansit
penúria de festa.


         XIII


Peten trons de foc,
músiques de campanes
farceixen la nit:
s´ha permès que d´àuliques
cambres beguin tradicions.


        XIV


Marrit silenci
tresca carrers de la nit.
Seguici humà:
agonitza el vell so
d´un tremolós fabiol.


        XV


Silents desperten
ànimes patètiques.
Closa la festa
desapareix la saba
pura de l´efemèride.


BEP JOAN CASASNOVAS

Pretèrit d’al·lot... i el dubte

La infantesa em retorna sovint i m’amara
entenc que em vol dir coses que no sé prou bé
Jo em pensava que créixer encetava un sender
sense llàgrimes ni petarrell a la cara

Em deman per què em vénen tan clares imatges
d’un llunyà espai de tanques i cards vora el mar
de matins salmaiencs i d’oratges de far
de silencis pregons fora peu sota onatges

A l’albor de la infància crèiem en bruixes
la mirada era franca plaer a cada tanda
innocència dada i nafrades les cuixes

Un pretèrit d’al·lot la memòria em crida
Què em vol dir ara aquell temps que em ve al cap fil per randa
quan passeig pels capvespres sargits de la vida?

BEP JOAN CASASNOVAS

 Somnambulisme poètic


Vull escriure racons de llum
i llegir versos de vent;
manyuclar la boira espessa
i ensumar els colors dels temps;
tancar els ulls i veure el mar,
alenar el capvespre verd
i sentir cantar les pedres;
esberlar carreranys ferms
i pintar la terra eixuta
amb almangra del país.

He mort, una estona curta,
vora la font d’aigua viva
i he sentit sa simfonia
allunyar-se de la vida.
Entremig de fulles d’herba,
pensarós, he vist Walt Whitman
conviure amb la terra humida;
la fullaca seca ha fet
una estora de petjades
que acomoden el plaer.
Arrebossat en l’arena
he emulat, totpoderós,
el Neptú amb l’aigua als genolls.

En el llòbrec barranqueig
m’han cridat els mites grecs
amb ofrenes de la sang
que vessen vils sacrificis.
Sonores veus cacofòniques
fetes bellumes noctàmbules
insisteixen en el sàbat
diabòlic de l’obscur.
A redòs dels meus vocables
he fet un escut nocturn
amb poètica de foc.
La rapsòdia potent
m’ha fet fort dins la foscor.
La meua veu tronadora
ressona i esfereeix
entre el brancam de la nit.
Vencen les flames rimades;
callen éssers de paüra
i s’aixeca l’au del dia
pujant cortines d’insomni.

Torn a llegir mots de llum
i escric paraules al vent.


BEP JOAN CASASNOVAS