Somnambulisme poètic


Vull escriure racons de llum
i llegir versos de vent;
manyuclar la boira espessa
i ensumar els colors dels temps;
tancar els ulls i veure el mar,
alenar el capvespre verd
i sentir cantar les pedres;
esberlar carreranys ferms
i pintar la terra eixuta
amb almangra del país.

He mort, una estona curta,
vora la font d’aigua viva
i he sentit sa simfonia
allunyar-se de la vida.
Entremig de fulles d’herba,
pensarós, he vist Walt Whitman
conviure amb la terra humida;
la fullaca seca ha fet
una estora de petjades
que acomoden el plaer.
Arrebossat en l’arena
he emulat, totpoderós,
el Neptú amb l’aigua als genolls.

En el llòbrec barranqueig
m’han cridat els mites grecs
amb ofrenes de la sang
que vessen vils sacrificis.
Sonores veus cacofòniques
fetes bellumes noctàmbules
insisteixen en el sàbat
diabòlic de l’obscur.
A redòs dels meus vocables
he fet un escut nocturn
amb poètica de foc.
La rapsòdia potent
m’ha fet fort dins la foscor.
La meua veu tronadora
ressona i esfereeix
entre el brancam de la nit.
Vencen les flames rimades;
callen éssers de paüra
i s’aixeca l’au del dia
pujant cortines d’insomni.

Torn a llegir mots de llum
i escric paraules al vent.


BEP JOAN CASASNOVAS