MOSAICS


Flors de marbre
No passa la vida
Passem nosaltres
Comptant primaveres
Venim del desig
I el desig ens espera
Flors de pedra
Tants colors
Han florit al ciment
Per fer-nos entendre.


GUILLEM ALFOCEA

D´AQUEST MÓN

Tast el món al desert d’aquest temps

i en queda el fred d’un camp de refugiats, 

una estesa de tants drets calcigats, 

la fam i el pa florit, 

els morts per cada viu, aquest verdet 

de quotidiana misèria. 

Salvat, sóc un epíleg 

a la memòria dels danys col·laterals, 

el torn de nit a la tristesa, 

immigrant a la recerca de quina llibertat. 

I som des del cadascú, isolades, 

estances engolides pel mos de la ciutat, 

infants restats a la infantesa 

entregats a l’absurd d’aquest no-res. 

Éssers fermats 

al com obligat, al què ben girat, 

de sol a sol, 

la vida en condemna de l’obrer del terrat.

Som el qui dels ningús, per tot i tothom 

serem cercant-nos, 

sentint-nos la tribu, interrogant el món, 

i tenim urgència per trobar els llocs i els noms.                                                                            

                                                                          Mons.

GULLEM ALFOCEA I HERNÁNDEZ  . Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans. 2007

CANÇÓ DE BRESSOL PER A UNA MARE



Non,
fila la son
i amb el fill dorm.
Non,
que el cel que es clou
s’ha fet llençol
i aquest teu món
és ja del fill,
com un mugró.
Serà demà,
i en els bressols
es pensa el sol.
Dorm,
badall endins,
la seva font,
i fes després
per aquest món
on el fill creix.
Sou,
així adormits,
fulles al pou,
nit de mussols.
Son amb son,
dorm,
que el fill et serva
i no et cal ni el nom.



GUILLEM ALFOCEA                         Entre solsticis

PENYORA



I amb el vers aquella gala
que ara et solqui la mirada,
l’endins quotidià que t’interroga
o el gest que deixa el pensament;
l’horitzó on perdem
el fanalet del bagatge.
Tu, només amb tu,
destriant de l’aigua
records i mots, dies i clots,
el que vius i el que viuries,
la mesura que prens sense sedàs
a un temps que has volgut orfe de rellotges.
I en els versos, després,
cerca si trobes la raó de l’error,
l’ham al passat, l’esca al present,
la certesa dels dubtes,
la magnètica tragèdia
d’aquella tan trista tonada
que et fa sentir viva:
vida!


GUILLEM ALFOCEA                          Les nostres cendres