Sònia Moll recita, A les tres seran les dues

31 d'OCTUBRE

Ens han dit que a les tres seran les dues.
Hem fet un salt mortal, i ens hem cregut
que podríem reprendre la conversa
allà on la vam deixar,
i arrancar-nos l'enyor del calendari
com qui es mossega un repeló ferit
fins que la sang es mescla amb la saliva.

Ens han dit que a les tres seran les dues
i m'he llençat de cap a l'hora bruixa.
He repartit el joc
—les cartes descobertes a la taula
i el desig exposat, gairebé impúdic,
desvalgut i indefens. Com tu el volies.

Ens han dit que a les tres seran les dues.
Però ens ha fet fred, avui, i s'han glaçat
les busques del rellotge.
Encara eren les tres
quan han tocat les tres

—almenys avui,
almenys aquesta nit,
almenys aquest octubre.

Sònia Moll Gamboa.         I Déu en algun lloc.
 

CARTA


T’escric avui per dir-te que em fas falta,
que ja no sé demanar poc,
que et vull el bes, i els ulls, i la tendresa,
i un llit roent d’estiu
on esborrar les hores,
i uns versos per a mi, només,
i una hora lleu amb tu,
i un atzucac de mots
per dir-nos el desig.

T’escric avui només per explicar-te
que han tornat els somriures
al passadís de casa els pares,
que la petita riu, que no he penjat
encara les cortines,
que no he arreglat la porta,
i que ara el llum del bany fa pampallugues.
I que fa fred,
que menjo nous de macadàmia
d’aquelles que vas dur, que encara queda
un tros de xocolata
(amb llet) a la nevera.

T’escric només perquè t’enyoro el riure
i se m’estimba el meu a les parets de casa,
pàl·lides d’absència.
T’escric, en fi, perquè no vull
que arribis a oblidar-me pel camí dels dies,
avui que trobo els mots per dir-te que t’estimo,
que ja no puc ni vull desitjar poc,
i encalço el teu miratge
mentre empenyo amb conjurs
els dies que ens separen.


SÒNIA MOLL

 Si no li agrada el pot canviar


–No te l’emproves?
És evident
que aquesta no és la meva talla.
–És per a la meva mare.
Assenteix i somriu:
–Si no li agrada el pot canviar.


I ara sé que s’imagina
una mare com les altres.
Una que obre el paper de regal
sense barallar-se amb els dits
–una que l’obre,
que el pot obrir.
Una mare
que et truca als vespres
per saber com t'ha anat el dia
o per preguntar si diumenge
hi aniràs a dinar.
Una mare 
que et porta caldo a casa
quan estàs malalta,
que et pregunta sovint
si encara no tens nòvio.
Que fa mitjonets de llana
per als fills dels teus germans.


Imagino que imagina
una mare com les altres
mentre embolica el regal
i em somriu.
Potser a ella li hauria agradat
que la seva filla li comprés
un jersei tan bonic.


SÒNIA MOLL GAMBOA

Innocència

Són el pares, no hi ha reis
no hi ha màgia, és engany,
no venen pas de l’orient,
és el pacte del silenci,
la mentida permanent,
el primer desengany
per perdre la innocència.

Mentre cavalques el vent
i veus com al llençol blanc
l’art de la vida l’embruta
amb pinzellades negres,
mor el temps de innocència,
és quan voldries tornar
al ventre de la mare.

Pilio Piris Seguí

TARDOR


Triomf de la llum, el lent capvespre encès
sobre un desert paisatge de tardor.
Cristalls, clapes intenses de claror
sobre d’un mar esquiu de gent, ofès

de tant d’estiu de desgavell espès,
enyoradís, als ulls, de serenor,
espai obert al goig, pura cançó,
volgut oblit de tot, afany de res.

Si el ferit de l’atzar veia aquest mar
i dels colors s’abeura i de la llum
i en la calma s’endinsa, delerós,

sabrà el repòs perfecte, el més avar
de revelar‑se, esquerp de tot costum
com el present més ric i dolorós.

PERE GOMILA

Paraules.

Captiu de les paraules,
fidel als meus pensaments
sota l’esguard d’un sol principi
que recordo en tot moment,
escriuré per no ser esclau
ni de les ombres que m’acompanyen
ni de les guerres que em són guanyades.

M’envaeix una quimera,
el seny de la paraula,
de la paraula feta vers,
tot per fer desaparèixer
la cendra que deixen bombes.

Pilio
Vilassar
octubre.