EL PRESONER DE LA MOLA


S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba, 
tènue llum entra a la cel·la 
anunciant la matinada.

El captiu, oberts els ulls 
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella 
una a una ses petjades...

El silenci de la cel·la, 
freda, erma, impenetrable, 
ha estat el company nocturn 
del pres d’ànima apagada. 

Quin espant, escoltar els trets 
que s’han sentit a trenc d’alba! 
El desvetllat esperit 
del presoner, a la llum pàl·lida

del nou dia, ha omplert els ulls 
d’ unes silencioses llàgrimes. 
Pensa quin serà el captiu 
Que ha entrat a la nit més llarga.

El sol s’alça, lentament, 
i dels murs, les ombres llargues 
recorden les portes closes 
del calabós, que l’espanten. 

A fora, canten ocells, 
vola una gavina blanca 
i barques de pescadors 
solquen les tranquil·les aigües

com càntics de llibertat 
rimant joioses tonades 
sobre el penal de La Mola 
com un alè d’esperança. 

Pensa el captiu que, allà lluny, 
hi ha una casa a la muntanya 
on broten, en primavera, 
flors tendres i perfumades 

i un infantet, rialler, 
i una mare atribolada 
que al seu record, els seus ulls 
s’omplen d’afligides llàgrimes.


ARCADI GOMILA

 PERE GOMILA : Avui que ens ha deixat, un poema de mon pare:

Albada a Menorca

Bellesa del sol ixent
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,

quan somriu el darrer estel
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…

Vaixell de veles inflades
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…

Cavalls daurats en el cel
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?

O riuen i ploren i canten
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.

Jo camín d’ací i d’allà
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles

veient com els tarongers
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…

Jo voldria eternitzar
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…

ARCADI GOMILA

LA MISSIVA



Allunyat de la terra lluminosa
en què el blau del cel i del mar l´envolta
m´arriba la missiva que m´envies
oh, bon amic, que el passat em recorda.

M´escrius en pla, ¡quins records més ferms
em vénen amb ta carta a la memòria!
quan corríem, jugàvem i rallàvem
amb la llengua estimada de Menorca.

La llengua menyspreada i perseguida
que parlaren, centúries endarrere,
glosadors amb estrofes enginyoses,
per tota l´illa, ribera a ribera.

Llengua de Menorca, la catalana
amb l´accent illenc, exclusiu, sonor,
que és com música tendra i casolana
i vincle de mediterrani amor.

Missiva dolçament embellidora
com una abraçada fraternal.
¡Quins records m´han portat eixes paraules
de Menorca i el seu rallar inmortal!



ARCADI GOMILA                                 Versos per la llengua

AQUELL INDRET


Era un indret de somnis i silencis
de flors cantant al sol i a la rosada
de verds prats i ocells que, en els boscatges,
alegrement cantaven a l´albada.

Les poncelles obrien els seus clazes
al pas del rierol de clares aigües
oferint el tresor del seu perfum
com un càntic d´amor i de lloança.

Era un indret d´estels espurnejants
en ls nits silencioses i encantades,
on la lluna, espargia, encisadora
sobre els jardins, llum clara i nacarada.

La mar cantava màgiques cançons
bressolant, amorosament, les barques;
eran músiques tènues i dolcíssimes
que parlaven d´històries molt llunyanes.

Els vaixells arribaven a ses platges
amb majestuoses veles desplegades
i els voltaven exèrcits de gavines
ballant, alegrement, airoses danses.

Era un indret de somnis i silencis.
Silencis que eren música encantada.
I d´ocells, oronelles i gavines
amb reposades ales d´esperança.

D´on vingué aquell brogit, aquella fúria,
aquell soroll espantós? Oh, estranya
onada de negres i sanguinoses,
de virulentes i nefastes aigües...

Cels infernals, bramulant sons de guerra
grinyolant amb sinistre llenguatge
amenaçaven trepitjar l´indret
amb vents de foc i peuades tràgiques...

Digau ocells, gavines, oronelles,
què s´ha fet d´aquella pau...
                              El missatge
és ara de tristor, com si un vel fosc
tapés l´indret amb fúnebre mortalla.

Un tenebrós horitzó de fusells
amb pronòstics de foc i de metralla
es planava sobre l´indret de somnis
amb presagis d´oprobis i de llàgrimes.

Què s´ha fet de l´indret tranquil i lliure?
On anaren las músiques llunyanes
que sortien dels cors dels mils ocells
saludant les gojoses matinades?

Un atac de canons, horda furiosa
com implacable i destructora flama
destrueix amb alè de plom i cendra
l´encisadora pau de la comarca.

Ai de l´indret de somnis i silencis!
Ai de les aus, les poncelles i boscatges!
Baixen roges les aigües del rierol
i no són clares, ja , les matinades...



ARCADI GOMILA         Q. Xibau . Per la pau i per la vida

GOIG D´HIVERN


M’agrada caminar dins els camins
que estan mig amagats per entre roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.
M’agraden els capvespres de l’hivern
quan cauen, de les teules, fredes gotes;
i quan s’amaga el camp, porugament,
embolicat amb tènue i grisa boira.
Quin goig veure com l’aigua regalima
per les parets de les tanques!

I sona
el torrent, dintre el barranc, tot verd,
amb la música eterna de les gotes!
M’agrada veure com el vent
pentina els ullastres del coster, allà enfora
i sentir el seu gemec congoixós
quan xiula en la nit, davall la porta…
Quin goig, sentir dins casa els elements
quan bateguen, enfellonits, defora
i la pluja repica les teulades
insistentment, durant hores i hores…
Són tan incerts, quan plou, tots els records!
Està tan adormida la memòria!
Ens distreu tant la pluja, que el dolor
és més suau, embolicat amb boira!
M’agrada per açò, anar pels camins
que estan mig amagats entre les roques
quan una pluja fina i persistent
entela, allà lluny, totes les coses.


ARCADI GOMILA