EL PRESONER DE LA MOLA


S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba, 
tènue llum entra a la cel·la 
anunciant la matinada.

El captiu, oberts els ulls 
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella 
una a una ses petjades...

El silenci de la cel·la, 
freda, erma, impenetrable, 
ha estat el company nocturn 
del pres d’ànima apagada. 

Quin espant, escoltar els trets 
que s’han sentit a trenc d’alba! 
El desvetllat esperit 
del presoner, a la llum pàl·lida

del nou dia, ha omplert els ulls 
d’ unes silencioses llàgrimes. 
Pensa quin serà el captiu 
Que ha entrat a la nit més llarga.

El sol s’alça, lentament, 
i dels murs, les ombres llargues 
recorden les portes closes 
del calabós, que l’espanten. 

A fora, canten ocells, 
vola una gavina blanca 
i barques de pescadors 
solquen les tranquil·les aigües

com càntics de llibertat 
rimant joioses tonades 
sobre el penal de La Mola 
com un alè d’esperança. 

Pensa el captiu que, allà lluny, 
hi ha una casa a la muntanya 
on broten, en primavera, 
flors tendres i perfumades 

i un infantet, rialler, 
i una mare atribolada 
que al seu record, els seus ulls 
s’omplen d’afligides llàgrimes.


ARCADI GOMILA