CAMPANES DEL CAMP

Repic de campanes proclama que és festa
d’un poble que engendra solsticis d’antany
que esmicola la vessa i acompassa enyorances 
entendreix la mirada d’una pagesa ciutat

Amb les mans arrugades de càvecs i d’hiverns
suades de salobre i terres salades de vent
avui l’amo enfila sa bístia vers l’ermita
i el seu prec puja al cel com l’encens

Espai sacre de seglars i de clergues
de rialles petites i d’ulls vius somrients
som il•lusos fidels d’un pàtria solemne
de llegats i banderes que perviuen els segles

És l’esquella que emmudeix la retòrica
i el galop dels equins retrona dins el pit
pagesos mudats i amb capell de teula negre
s’agenollen cada any al seu sant de l’Anyell.

Guillem Ferrer Monjo 

Festa a Ciutadella

El só planyer d´un flabiol
arriba enllà del mar,
mar que separa a la gent
però no els sentiments.

El tom tom parsimoniós
d´un tambor imaginat,
ens fa bategar el cor
ens recorda els qui no hi són.

Amics, fills, mullers, o marits
que habitau del cel els estels,
des d´aquí os recordem...
L´amo, un bot pels qui no hi són!

PILIO
Vilassar de Mar, Vetlla des Be 2016

La Festa

Encesa la calor d'estiu
s'obre el camí de la festa
Sant Joan toca a la porta
i al cor dels ciutadellencs.

Era al replec del matí
quan dins l'estel t'he vist
al espill del cavall negre,
eres tu; fill, mare, muller, amic.

No és cap follia el que he vist
Tots sabem que els que han partit,
retornen per ser a la Festa.
L'arc del temps és rodó.

PILIO
Juny 2018

Endevinalla santjoanera

Quan és sa Festa els diuen "Tot, l'amo!",
i ells renillen i s'empinen.
Si qualcú davant son pitrall es planta
i els toca amb el palmell de la mà,
s'aixequen drets, entonats per la música.
Són nobles. Si us fan una potada
prou deu ser ben impensada.
No els agrada que hi aneu amb brocs
a reculons, ni que el mos els toqueu.
Són de coll arquejat i orelles avisades
i tenen una coa folrada de flors
i un estel en sa testa coronada.
Són ballaires, saben fer passes
amb ritme i cadència.
De figura estilitzada i elegant,
la seua olor, d'una baor intensa,
no és de nèctar, sinó com una borratxera.

N'he seguit un, molt de temps.
He sentit la seva obstinació
i el seu esforç. Els gestos, sota un sol mític
eren sagramentals.

Antoni Taltavull

AMB ULLS D’INFANT

Què n’hem fet de tu Menorca!

La meva pàtria és una illa 
de camamil•la i tapereres
esclata-sangs esparegueres i còdols
de mar turquesa embravida
de viaranys senderes i barrancs
alzinars i ullastres torçats
de cel blau i blanca calç

Som illenc d’aigua salada
de boires gelades i fred de moll d’os
d’ortigues i crancs peluts
de gírgoles rissagues i caps de fibló

Som fills d’en Ramon Llull i en Borja Moll
d’una llengua que ralla en pla
de torrents barrancs i arenals
de platjals pinars i estivades

Una terra de pagesos i nobles
de palaus i carrerons de pescadors
de menestrals i artesans
i cavalls de vellut negre

Un illot sacsejat per vuit vents
d’aubes i fosquets de cel roig
de jornades inèdites de tramuntana
i pluges de delubí

De tanques de paret seca i coves
de patrimoni humit de conquestes
de salobre marès i canteres
de navetes taules i talaiots

Ínsula d’arena blanca i vermella
de terrossos solcs i rostoll
de terrissa i aigua dolça
de verds camps i argelagues

De fonoll romaní i murta
d’herba sana mates verdes i mores d’abatzer
De figues de moro i cristianes
tarongers llorers i arbres fruiters d’estiu

La meva pàtria és una illa banyada de segles i llegendes
de bellesa inescrutable i peuades de Déu
Som d’un humus que m’ha fet menorquí
d’una terra que estim i que et plor
quan no et reconec amb ulls d’infant

Què n’hem fet de tu, Menorca!

GUILLEM FERRER MONJO

OMPLIR EL BUIT

Avui veig ulls plens de dol
llàgrimes que sagnen d’amor perdut
i plor i entenc i revisc 
la vida que lluita i fineix

El sanglot m’inspira passat
de ràbia impotent i estèril
que s’entendreix i xiuxiueja
fins el darrer alè d’existència

Avui veig famílies silents
davant la germana mort
que aixeca vol d’esperança
i proclama paraules agraïdes

Una tomba acarona anys i vivències
d’alegries penes i somnis
I una fe humil de gra de mostassa
s’aferra a l’arbre de la Creu

I preg... per omplir el buit

GUILLEM FERRER MONJO

PLOR SILENT

Envoltat de silenci escric quaderns d’ànima
neguitós indecís aixec els ulls i mir estels de nit
quiet abatut i plorós enyorat de passat 
ansiós de futur de por del buit

Record una veu suau que obria il•lusions i utopies
camins d’esperança senyera de transcendència
un demà que no arriba i un ahir fugisser
un avui tendre feble de regust agredolç

Som humà de sang i carn
esperit que llagrimeja
de records que retornen
en un cor que sagna
malgrat rampells de geni i odi

Mentre els dragons engolen mosquits vora el llum
milers d’infants ploren de fam guerra i morts
som terra inhòspita que aniquila somnis de pasteres
que aixeca murs d’incomprensió i trepitja els dèbils

No es mou ni un fulla de morera
l’alè d’agost és xafogós i tot s’aferra
l’aigua em sadolla la gola seca
em renta ma consciència de pobles eixuts

Acariciat de misericòrdia
veig com Déu m’estima fràgil. I plor!

GUILLEM FERRER MONJO

ULLS DE COLORS

De groc es tinyen els camps d’una illa
amb suau rierol d’humitat de gener
el silenci envaeix la mirada de qui plora 
contemplant tanques de fel i vinagre

Flors grogues de regust agredolç
acompassen silents les hores del bestiar
d’un pagès que mira cel i solca terra
i resa a Déu amb ànsia de collita

Lluna blanca de migdia
de sol d’hivern que escaufa
la fredor de boscos d’ombra
esquitxats d’aigua salada

El meu caminar acarona temps eterns
que retorna a cada anyada, incommovible
El meu batec entona càntics i lloances
salms i himnes d’acció de gràcies i penediment

Vivim dies grisos de tremolor
enfosquits neguitosos i de tramuntanades
Però jo vull tornar a veure amb ulls de colors
alegres vius solidaris i plens d’humanitat

GUILLEM FERRER MONJO

ESTIUS A MALLAUÍ

Capvespre de platjals i jocs d’arena
rememoren estius vora el mar
d’acampades vetlades i natura

Érem joves i no calien burocràcies
per viure dies de gimcanes i misses de campanya
jugant a la guineu plens de rialla d’infant

No teníem comoditats ni televisors
ni mòbils amb wifi ni wassaps
i una bota d’aigua gelada rentava la ronya

Eren dies d’amistat i plats i gots d’alumini
plantàvem tendes amb permís de senyor, de paraula
amb olles de ranxo servíem àpats de fraternitat

Estius de joventut entre alzinars i pinars
dormint al terra amb una fina estora
confidències i somnis en sacs de dormir

Avui la paperassa el ciment i el turisme
em fan enfora d’uns records que guard ben endins
Com t’enyor Turqueta i Es Talaier
...vora les cases de Mallauí

GUILLEM FERRER MONJO

DESCALÇ EN TERRA SAGRADA

Cansat i abatut del pes del viure
caminant vers costers síquies i torrents
tast l’erosió dels sentiments en ma pell 
amb calls a les mans i ossos adolorits
que gemeguen de ditades fracturades d’il•lusió

Visc en un paradís estimat pel mar
de verge verdor amb agres i bells turons
que contornen una illa de màgia i passió
de regust salat i regalims de cel d’aigua
que amaren estanys i basses d’infinit

Som fills de roques d’història
sacsejada per cultures d’antuvi
magrejada per estius de xafogor
i d’hiverns humits amb ruixats de miracle
que fan de ma terra un tros de l’Edèn

M’embosc d’ermità amb bastó i sandàlies
i revisc vora sa penya de s’Indio
la flama de la bardissa a l’Horeb de s’Arangí
Descalç com un nou Moisès ador terra sagrada
mil•lenària modelada per l’Esperit dels meus pares

Revoltat d’abatzers i d’alzines de segles
el meu cor crema sense consumir-se
i capgira ideals i valors plens d’aritges
M’acost i contempl un espectacle bíblic
que em convida a plantar arrels i estada

S’està bé dalt el cim del cel!
acariciat per moments humils de felicitat
on no es senten els crits d’odi i d’injustícia borda
on no es veu la sang i l’agrura dels innocents
i el plors de soledat no eixorden ni m’emboiren

Aquell que és el qui és no és un jutge impassible
ni fa de la humanitat un joc de sorts
Déu no vol éssers postissos sense entranyes
ni encens d’ofrena enfora del clam i del plany
dels que pensen que mai més no veuran la llum blava de Déu

GUILLEM FERRER MONJO

FLORS DE PEDRENY

Consirós i sense remor través sendes pedregoses
de pols vermella i de tramuntana costeruda
amb còdols que em fan suar els genolls que xisclen 
entre viaranys de rierol eixut i llenegadís
on neix ufana i altiva una daura blanca
revoltada i rebel de brides verdes primerenques
que enlluernen el meu pas vers cels inèdits

Fuig de malsons i càntics de guerra
que sacsegen terres humiliades a cops de mort
d’homes que rebenten vides amb armes d’ignomínia
que indignen Déu i fan la història malparida

De jove vaig sentir de nit els sons d’ocells armats
que bombardejaven l’ Irak sagnant famílies de bé
L’odi empelta odi i l’amor sembra llavors d’estima
d’ençà el pobret d’Assís en feu un càntic

Mentre a l’ Irak les costeres del mal es reblaneixen
avui la infàmia té nom de poble sirià
un país despullat de dignitat i de pau
on el plor dels infants eixuguen la vergonya humana

Entre pedres clots i bonys reneix la verdor
de pobles i nacions que reclamen queviures
Pensatiu reprenc un coster on despunta un somrís
el ressò d’un oblit que ompl d’esperança
d’aquest món cruel caduc i sofrent
i malgrat les petjades vils de l’home
flors de pedreny reneixen cada dia

GUILLEM FERRER MONJO

EN HORA DE MATINES

Afinats els cants de la salmòdia
m’endins en un recer silenciós
on Déu eixampla el cor 
i planta tendals d’estada

De suau melodia i notes en major
batega l’arpa entre els meus dits
entonant el salteri de ma vida
himnes i càntics de ressò íntim

La teva lletra transcendeix quaderns
es colga com llavor en solc d’ànima
i espera entre crits d’angoixa fosca
els plors de glòria i de rialla joiosa

En hora de matines monacal
els versos solquen la llum naixent
les cordes traspuen de primera llum
com el trobador canta a l’estimada

Instants que s’allunyen del sens sentir
on el no res es buida d’insignificances
de foteses mesquineses i disbauxes
i la llengua dóna pas a la contemplació

Que n’és de bell el cant dels àngels
que acarona el son dels infants
somriu en el rostre dels pobres
i fa agre el plat dels sadolls

Visc moments sense ànsia de grandesa
de coses massa altes per a mi
en mantenc en un pau humil
com el fill ajagut a la meva falda

Sospirs de felicitat trenquen l’alba
i el benedictus omple la vall del nou dia
Beneït sigui el Senyor, l’Adonai d’Israel!
El Déu de la meva ciutadella promesa.

GUILLEM FERRER MONJO

VERS L’INFINIT

Qui millor que el vent de tramuntana
per foragitar tanta brutícia dels homes
qui millor que el sol d’estiu
per eixugar les llàgrimes de la lletjor

Si pogués besar la soledat sofrent
d’un món que gemega a cops de destral
i amb la mirada salvar de tenebres
la grisor infeliç dels xàfecs de juny

La meva fe no arriba a gra de mostassa
ni l’esperança és ampla de bat a bat
Només la caritat guanyarà el cor de Déu
del que sap donar-se sens recompensa

D’enuig s’inflamen les meves entranyes
quan observ tanta crua maldat
que de dins brolla saliva verinosa
on s’embruta el do preciós d’allò creat

Estima i fes el que vulguis
deia el sant Agustí d’Hipona
perquè és amorosint la vida de l’altra
on es vencen plors dolors i mort

Som ànimes que caminam vers l’infinit
i travelam amb pedres aritges i escòries
històries de pensaments en motxila
que segellen els cors marcats de sang.

GUILLEM FERRER MONJO