DESCALÇ EN TERRA SAGRADA

Cansat i abatut del pes del viure
caminant vers costers síquies i torrents
tast l’erosió dels sentiments en ma pell 
amb calls a les mans i ossos adolorits
que gemeguen de ditades fracturades d’il•lusió

Visc en un paradís estimat pel mar
de verge verdor amb agres i bells turons
que contornen una illa de màgia i passió
de regust salat i regalims de cel d’aigua
que amaren estanys i basses d’infinit

Som fills de roques d’història
sacsejada per cultures d’antuvi
magrejada per estius de xafogor
i d’hiverns humits amb ruixats de miracle
que fan de ma terra un tros de l’Edèn

M’embosc d’ermità amb bastó i sandàlies
i revisc vora sa penya de s’Indio
la flama de la bardissa a l’Horeb de s’Arangí
Descalç com un nou Moisès ador terra sagrada
mil•lenària modelada per l’Esperit dels meus pares

Revoltat d’abatzers i d’alzines de segles
el meu cor crema sense consumir-se
i capgira ideals i valors plens d’aritges
M’acost i contempl un espectacle bíblic
que em convida a plantar arrels i estada

S’està bé dalt el cim del cel!
acariciat per moments humils de felicitat
on no es senten els crits d’odi i d’injustícia borda
on no es veu la sang i l’agrura dels innocents
i el plors de soledat no eixorden ni m’emboiren

Aquell que és el qui és no és un jutge impassible
ni fa de la humanitat un joc de sorts
Déu no vol éssers postissos sense entranyes
ni encens d’ofrena enfora del clam i del plany
dels que pensen que mai més no veuran la llum blava de Déu

GUILLEM FERRER MONJO