NÚVIES

Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada