SOLCS


Mentre avanç silent esquivant obstacles 
assajo mots que justifiquin l’esperança. 
Són feixugues les cadenes 
per portar-les en solitari, 
però deixeu-me sola, amics; 
vull ser presonera de mi mateixa. 
Prou vegades he bategat 
amb el desconsol, la por, el desànim; 
tanmateix no m’engolirà l’abatiment. 
Malgrat em dolguin les ferides, 
i unes llàgrimes colpidores 
omplin de solcs el meu rostre, 
amb ploma mullada en sang 
escriuré retuda aquests versos. 


 SILI PONS   Agost 2006   Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.