SA FIGUERA VERDA
He acomplert el meu somni
de tenir un solitari terreny verge en el camp. He comprat un poètic paisatge menorquí. Ara faig paret seca i desbrós de brutícia velles tanques que el temps ha florit d'abandó. En el fons el que vull és poder fer-hi versos, lliure, enfora del món. Aquí puc ser un secret eremita salvatge i escriviure tranquil com un nou Thoreau illenc. He penjat uns quants nius per a ocells i he sembrat en filera un camí medieval de xiprers. De moment no escric gaire ni llegesc com abans. Tot el dia llev còdols. Com a mínim dorm bé. No hi ha insomni que valgui. De cruixit, ni em desvetll. Quan em mir adobant amb tendresa la terra, fent paret o cavant, veig profunda i austera la mirada de Tolstoi. Ell va dir que l'ofici d'escriure corromp l'ànima i va fer, per fugir-ne, a estones de pagès. Il·lusos ens servim amb goig de les paraules i al final acabam desvalguts esclaus seus. Cal esser demiürgs. Poesia i poema no són sempre el mateix. Religió, màgia, mística, exercici verbal, constel·lació de signes o missatge formal? Tot és simple i senzill. Ja no cal travessar cap carrer per fugir, com Quasimodo amb versos dins l'abric curt, de casa. Tot està més que dit. El futur d'atzucac que en els murs de marès tenia culs de bòtil s'ha obert camps a través entre tanques d'ullastres. Sé que açò és ser feliç. Podaré les figueres.
PONÇ PONS
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada