DIRTY REALISM
(Sheaffer)
                        
                                             Porque sofrer não é ter falta de tinta                                                     ALBERTO CAEIRO 



  I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

  II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

  III

 M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

 
PONÇ PONS 

 ( On s´acaba el sender, Edicions 62. Barcelona 1995 )