Getsemaní
	M'han operat la dona.
	T'escric de l'hospital.
	Li han extirpat l'úter,
	un tumor i un ovari.
	Vivim de vanitats.
	Serà llarga la nit.
	Es queixa, es mou, té mal.
	Du una sonda i un sèrum.
	Li han donat un calmant.
	Quan l'he vista sortir
	del quiròfan, tants anys
	d'estimar-la m'han fet
	plorar com un al·lot.
	En el fons no tenim
	més que allò que hem donat
	i sense ella no sé
	què m'hauria passat.
	Sóc un ser desvalgut,
	fràgil i desterrat.
	Ella m'ha dat dos fills,
	estaló i una llar.
	Es despert, es condorm,
	diu que m'estima molt.
	He tornat a plorar.
	Hi ha quietud i la nit
	s'ha emparat de Maó.
	Vaig i vénc del seu llit.
	Sent de lluny l'ascensor.
	Per la ràdio van dar
	que faria mal temps.
	Potser plogui i el món
	no s'acabi en aquest
	forat blanc d'hospital.
	Ara em diu que té set.
	No pot beure i li bany
	els llavis secs i el front.
	Deu ser trist estar sol.
	El dolor no té amics
	i una vida no és prou
	per dur dins tantes vides.
	Un dia ens morirem
	entubats, plens d'enyor,
	i agònics no sabrem
	si el real és allò
	que hem llegit o viscut.
	Ara torna a dormir
	i jo m'assec cansat
	en un tou sofà verd.
	M'he fixat que tothom
	és de fora i no hi ha
	(potser han nascut aquí!)
	ningú en aquesta planta
	que parli menorquí.
	Em sent expoliat!
	Potser acabi fent versos,
	con Ramis, en llatí
	o m'inventi heterònims
	finals en castellà.
	De petit jo volia
	descobrir terra incògnita
	i explorar la fulgent
	línia d'ombra dels mapes.
	Un dia vaig comprendre
	allò que diu Pascal:
	La desgràcia de l'home
	prové de no saber
	reflexionar tranquil
	en una habitació.
	Escriure és respirar.
	D'aleshores, nocturn
	lector devot de Chatwin,
	Leigh Fermor, Colin Thubron,
	he trescat solitari
	territoris de llibres
	i he fundat en silenci
	paradisos plens d'art.
	Sé que tenc mig camí
	de la vida escatat
	i ara em trob perseguit
	per falcats de records
	en una selva obscura.
	Veig la dona que dorm,
	el sèrum gotejant,
	i m'adon que l'estim
	fidel amb un amor
	poètic i total.
	Em dol el seu dolor.
	No sóc home de farses
	(Ah, la Literatura!)
	ni poses culturals.
	Jo escrivisc amb passió
	el que és cert i real.
	M'acomiad. Ja et diré
	com va tot. El matí
	va naixent i la llum
	té un color ennuvolat.
	Torna a dir que té set.
	Li bany llavis i front.
	Obre els ulls emboirats.
	Jo la bes agraït
	amb un ram venturós
	d'esperança i tendresa. PONÇ PONS                    Pessoanes. Ed. Bromera, 2003