GORG D'OMBRA

Cal tornar a sembrar mots.
Pel quadern escolar hi ha vestigis d’un vent que vivia els penyals i besava amorós entre els
arbres les muses dorments que abillades de llum somniaven els versos d’Horaci.
Virgili no ha mort.
La clepsidra ha perdut tota l’aigua i els llors assecats m’han servit per fer foc i cremar les
deixalles que, brusc, esquitxat de quitrà, gemegós el mar gita.
Ja no hi ha res sagrat.
Des de l’hort on escric veig el boxc enllunat i sol·lícit intent refer l’illa que abraç en un íntim
deler de bellasa i quietud.
Mentre cant enronquit el seu cos requejat, en filera, pel full, abaltits i malalts, plens de pena i
rancor, passen faunes que fugen.


PONÇ PONS

Presoner d'esborrancs

La mandràgora creix i murgona giscant dins el bosc on hi ha petges ardents d’unicorn.
Sóc amb ploma i espelma a Macaret i escric.
Presoner d’esborrancs . . . la foscor no enlluerna espriunca la imatge dels nobles xiprers ni el
somriure postís de sirenes m’encanta o em tempten els pàl·lids honors del llorer.
He tornat del dolor per besar l’alegria.
Arrelat a la sang, estimat, oprimit, tot el meu patrimoni és un verd dictionari.
Apilats a les golfes dorments de la infància, amb ditades de verges, llustrosos, daurats, breviaris
que s’omplen de pols, catecismes, novenes, manuals d’ajudar a ben morir-se llangueixen
i, amb faltes, escrits en l’asprosa pell de calç del temps hi ha versos, enquimerats i
horàcics, que la humitat esborra.

Ponç Pons

BASARDA

No vull crear cap paraula.

No vull crear l´innoble joc

que determini l´esguard

de cap estel en nit de calma.

Sols vull rompre, inhòspita,

la clavaguera dels rials

sorollosament aïllants,

i els anuncis lluminosos

de cristalls i bacalites;

sols vull rentar els calçotets

somnolents de l´Alba, 

d´aquesta maror de basarda.

I res més, tenc son:

         canta´m , si et plau,

                       una cançò de bressol.

Potser la mar

                       ens bressoli tots dos.

GUSTAU JUAN               ESPAI INTERN.Variacions temporals .    

                                        Quaderns Xibau nº3 segona època , 1983

MALGRAT TOT


És de nit. El silenci espesseeix
el camí indefinit de les ombres.
Obsessives espurnes de llum
dibuixen estranys jeroglífics
sobre el clos infinit mantell
del temps i de l´antre.

De tard en lluny, esquitades
de somnis malmesos, espires
caigudes de la Gran Flama
Invisible, il-luminen fantasmes:

No puc dir-te més que la paor feresta
d´aquesta convulsa lassitud.
No puc dir-te sinó que sóc orb,
i sord, i mut, i foll,
i que, malgrat tot, crec,
però no sé en què.


 GUSTAU JUAN        Ciutadella, estiu 1983

ESPAI INTERN. Variacions temporals        Premi Ateneu de Creació LIterària 1983

A LES DUES, DISSABTE


Els alens es toquen,
bull la sang,
la suor no espera.
Són molts segles que ens avalen.
Esvalot, qualque conat de cançó.
Arriba el missatger
en una bístia regirada.
Desmunta inexpressiu.
Respecte. Pas!
Supera el brogit de l’entrada.
Amunt l’escala.
Permís.
I un toc de tambor esbrella el silenci
mentre es comença a sentir
tot un poble en erupció.


SERGI CLEOFÉ

EL PILAR


Tot i el temporal
senten tonades encara
pels foscos forats de penya.
Cant d’illots que ara van
i ara se’n tornen,
confonent-se amb guitarrades.
Anar a vega,
hivern, estiu,
tant se’n dóna.
Potser una ànima salada
vagi d’amagat a beure
a la font dels mites,
beurada de gàngsters i pirates,
d’on regalimen històries
que s’enfonsen amb la cala.


SERGI CLEOFÉ

A NATI


A Nati els esculls
bramulaven al teu ritme.

Ni cuc, ni calamar.
Tampoc el brumer va fer efecte.

Tranquil•les canyes.
Vam perdre el temps
i un escandall.

En la fosca em cercares
la llavor
i la trobares escampada
per entre l’escuma negra,
reflexes de nit estelada.

Vaig deixar-me entre les roques
les paraules que et portava.
Ara salen a un cocó.


SERGI CLEOFÉ

11-8-17

Les vinjoles solquen el cel,
tenim la panxa ocupada
en una feina plaent:
alimentar ment i ossada
i que flueixi ben viva
la sang
per ramals i collades.

Els estels juguen a cartes
i el destí és la jugada:
el nostre, el vostre
i el de la nació catalana!

ANTONI TALTAVULL    Poemes ajornats

                                                                      «That until the basic human rights
                                                                       Are equally guaranteed to all 
                                                                       Without regard to race 
                                                                       Dis a war» 

                                                                       Bob Marley, War 



El fil de veu agònic d’una filleta
en una guerra africana qualsevol. 
El cruixir matinal dels ossos d’un pres 
en una cel·la de Soto del Real. 
El brunzir del mosquit que distreu un poeta amagat
no podem dir on. 

Poder infame dels tirans sense miraments calcigant 
la dignitat i la vida. 
Doble llenguatge doble moral doble sedàs 
mateixos crims diverses condemnes. 
Interrogatoris perillosos i tots els silencis posteriors 
a les comissaries dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. 

Que et fotin un gec d’hòsties per ser diferent. 
Que la por et paralitzi perquè ara et llevaran la vida, tot. 
Que alguns versos costin sang. 


JOEL BAGUR

27-8-17

No som de cap terra
ni de cap pàtria
No som de cap ventre 
ni de cap vara
No som de cap casa,
de cap llinatge
No som de cap llei,
cap amo no em mana
No som de cap mena
ni de cap casta
No seguesc camins,
no faig cap llaurada
No don cap paraula
per acabada
No tenc déus ni altars,
cap escut ni espasa
No tenc propietats
ni deutes ni pagues
Som un ésser viu,
la vida ben rasa!

Antoni Taltavull    Poemes ajornats

                       TERRA D´ADÉUS


 

	T´ho diria rimant decasíl-labs invictes Amidant amorosos alexandrins blancs
	T'escriuria Roser sense tu no sé viure
	o A pesar de betzèrries serem sempre amants
	Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur
	potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu
	d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons
	Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer
	Són ridícules totes les cartes d'amor
	i aquí hi sobren polítics de seny pesseter
	Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards
	El diari du un jove de divuit anys mort
	i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix
	Jo no jug a ser progre ni em venc al poder
	Com va dir Saramago Silenci i treball
	Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent
	és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric
	i el més íntim exili és un vast sentiment
	Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant
	no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments
	Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce
	Prest serem souvenirs mohicans i estrangers PONÇ PONS

                                                                                                        COROL-LARI 

El foc és un miratge més del fum.

Abocat a l'espera
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma. 

PONÇ PONS          Desert encès. Ed.Quaderns Crema, 1989

Getsemaní
	M'han operat la dona.
	T'escric de l'hospital.
	Li han extirpat l'úter,
	un tumor i un ovari.
	Vivim de vanitats.
	Serà llarga la nit.
	Es queixa, es mou, té mal.
	Du una sonda i un sèrum.
	Li han donat un calmant.
	Quan l'he vista sortir
	del quiròfan, tants anys
	d'estimar-la m'han fet
	plorar com un al·lot.
	En el fons no tenim
	més que allò que hem donat
	i sense ella no sé
	què m'hauria passat.
	Sóc un ser desvalgut,
	fràgil i desterrat.
	Ella m'ha dat dos fills,
	estaló i una llar.
	Es despert, es condorm,
	diu que m'estima molt.
	He tornat a plorar.
	Hi ha quietud i la nit
	s'ha emparat de Maó.
	Vaig i vénc del seu llit.
	Sent de lluny l'ascensor.
	Per la ràdio van dar
	que faria mal temps.
	Potser plogui i el món
	no s'acabi en aquest
	forat blanc d'hospital.
	Ara em diu que té set.
	No pot beure i li bany
	els llavis secs i el front.
	Deu ser trist estar sol.
	El dolor no té amics
	i una vida no és prou
	per dur dins tantes vides.
	Un dia ens morirem
	entubats, plens d'enyor,
	i agònics no sabrem
	si el real és allò
	que hem llegit o viscut.
	Ara torna a dormir
	i jo m'assec cansat
	en un tou sofà verd.
	M'he fixat que tothom
	és de fora i no hi ha
	(potser han nascut aquí!)
	ningú en aquesta planta
	que parli menorquí.
	Em sent expoliat!
	Potser acabi fent versos,
	con Ramis, en llatí
	o m'inventi heterònims
	finals en castellà.
	De petit jo volia
	descobrir terra incògnita
	i explorar la fulgent
	línia d'ombra dels mapes.
	Un dia vaig comprendre
	allò que diu Pascal:
	La desgràcia de l'home
	prové de no saber
	reflexionar tranquil
	en una habitació.
	Escriure és respirar.
	D'aleshores, nocturn
	lector devot de Chatwin,
	Leigh Fermor, Colin Thubron,
	he trescat solitari
	territoris de llibres
	i he fundat en silenci
	paradisos plens d'art.
	Sé que tenc mig camí
	de la vida escatat
	i ara em trob perseguit
	per falcats de records
	en una selva obscura.
	Veig la dona que dorm,
	el sèrum gotejant,
	i m'adon que l'estim
	fidel amb un amor
	poètic i total.
	Em dol el seu dolor.
	No sóc home de farses
	(Ah, la Literatura!)
	ni poses culturals.
	Jo escrivisc amb passió
	el que és cert i real.
	M'acomiad. Ja et diré
	com va tot. El matí
	va naixent i la llum
	té un color ennuvolat.
	Torna a dir que té set.
	Li bany llavis i front.
	Obre els ulls emboirats.
	Jo la bes agraït
	amb un ram venturós
	d'esperança i tendresa. PONÇ PONS                    Pessoanes. Ed. Bromera, 2003

ARGONAUTA - Tríptic del Vent (Ponç Pons) : I Estrangeirado

ARGONAUTA

A mi em passa com tu:
m'enyor fora de casa.

Una pena, un neguit,
una crisi profunda
d'identitat m'angoixa.

Pens massa en els meus fills.

Les ciutats són iguals.
Sols s'hi pot sobreviure.

Jo el que vull és voltar
amb el mar d'horitzó
per l'univers de l'illa.

Faig viatges mentals,
explor versos i llibres.

Tenc un atles romput
de quan era petit
i una brúixola amb vent
que assenyala Menorca.

El millor de partir
és poder regressar.

Déu no baixa del cel.

L'aventura és escriure. 


PONÇ PONS

CALA ES MORTS
Llueve sobre mi infancia Octavio Paz
I Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus Ara el temps esburbat presagia eixorquesa I un retorna feliç als versos dalt sa cambra Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures Jugàvem a foners per camps sembrats de cards No sabíem alegres que fóssim tan pobres El sexe no era encara afronta ni pecat Les vetllades s'omplien de contes i mites El vent s'encelistrava al cor ple de bondat
II Fills del mar i la calç amb camamil·la als ulls Descobríem els noms dels ocells emboscats  Ens vestíem de llum a les platges ardents  Amb sorra emerilàvem gregament el cos  La sal creixia als patis verds sota el raïm  No sabíem que el món existia i que enllà  De les costes de l´illa hi hagués altres déus  Un vell atles romput em va obrir tots els ports  Vaig llegir l´Odissea entre mates i pins  On són ara els senders desvirgats de Son Bou  O els tendals de canyís vora els verds tamarells  Sobrevolen Addaia sornuts gavians  Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil.  PONÇ PONS