LA VELLA FILOSA
A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.
Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.
Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?
ÀNGEL RUIZ I PABLO Poesies
A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.
Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.
Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?
ÀNGEL RUIZ I PABLO Poesies
ROMANÇ D'AMOR EN TRES TEMPS
I
L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.
Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.
Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.
Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.
II
La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?
L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.
III
Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.
Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.
Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.
I en tu oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.
L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.
GUMERSIND RIERA Enmig de la mar ( Poemes de Menorca) Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.
I
L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.
Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.
Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.
Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.
II
La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?
L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.
III
Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.
Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.
Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.
I en tu oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.
L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.
GUMERSIND RIERA Enmig de la mar ( Poemes de Menorca) Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.
Veles verdes
La xerradissa del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.
La xerradissa del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.
Francesc Florit Nin . Compartit del blog Illanvers
HORTUS CONCLUSUS
Ara visc en pau a una cabana
escoltant la música dels ocells.
RYÔKAN
Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...
Viure és fer versos.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
Ara visc en pau a una cabana
escoltant la música dels ocells.
RYÔKAN
Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...
Viure és fer versos.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
CONVIDADA
És una invitació
a l'espectacle, as pla, i al teatre,
i sempre acceptam:
així davallen graons
tant el cos com la consciència.
Baixarem as Pla,
-hi manca gent! -,
la costa no costa gens,
el camí sempre fa baixada.
Escenes d'una funció,
amb roba vella i còmoda,
barreja de colors cridaners,
d'animàlia i d'homes
àvids de passar l'estona.
Lentament , tothom es despulla,
crida, bota i aplaudeix,
cerca una entrada,
costa avall, de franc,
mentre al cel ballaran llimones.
Fins i tot el públic és personatge,
cadascú té el seu paper,
hi participa, ben definit,
es cargola, beu o calla.
És una convidada, participació
que esdevé herència d'avantpassats;
però els hereus no saben
que és sempre impossible
repetir la història i l'espectacle,
o prendre el lloc als avantpassats,
el relleu, la penyora i les senyes d'identitat,
-ahir és ahir, avui és avui-,
perquè ells són cadàvers, fantasmes
coberts d'insectes, polsim, putrefactes.
La del record és, de melangia,
una batalla perduda, invitació als jocs.
ANTONI CATALÀ Festa
Q.Xibau de poesia , núm. 9 , any 1998
Premi de Poesia XVI Biennal Literària i Artística de les Festes de Sant Joan 1997
És una invitació
a l'espectacle, as pla, i al teatre,
i sempre acceptam:
així davallen graons
tant el cos com la consciència.
Baixarem as Pla,
-hi manca gent! -,
la costa no costa gens,
el camí sempre fa baixada.
Escenes d'una funció,
amb roba vella i còmoda,
barreja de colors cridaners,
d'animàlia i d'homes
àvids de passar l'estona.
Lentament , tothom es despulla,
crida, bota i aplaudeix,
cerca una entrada,
costa avall, de franc,
mentre al cel ballaran llimones.
Fins i tot el públic és personatge,
cadascú té el seu paper,
hi participa, ben definit,
es cargola, beu o calla.
És una convidada, participació
que esdevé herència d'avantpassats;
però els hereus no saben
que és sempre impossible
repetir la història i l'espectacle,
o prendre el lloc als avantpassats,
el relleu, la penyora i les senyes d'identitat,
-ahir és ahir, avui és avui-,
perquè ells són cadàvers, fantasmes
coberts d'insectes, polsim, putrefactes.
La del record és, de melangia,
una batalla perduda, invitació als jocs.
ANTONI CATALÀ Festa
Q.Xibau de poesia , núm. 9 , any 1998
Premi de Poesia XVI Biennal Literària i Artística de les Festes de Sant Joan 1997
LA PEDRA
Som,
de la pedra,
l'engruna que salta
quan l'ona em colpeix.
Som,
de la pedra,
sorra de la platja,
empremta i frec.
Rastres d'anònim guard en secret.
Ròssec de l'aigua
jug amb l'escuma
i vaig a l'aire d'un esbufec,
atzar que bufa,
bes rondinaire,
per qui m'abrusa el vent encès?
Damunt la teva pell tan bruna
t'amanyac i dolç mossec.
Som,
de la pedra,
aquest batec.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg. Ed.Arrela., 2014
Som,
de la pedra,
l'engruna que salta
quan l'ona em colpeix.
Som,
de la pedra,
sorra de la platja,
empremta i frec.
Rastres d'anònim guard en secret.
Ròssec de l'aigua
jug amb l'escuma
i vaig a l'aire d'un esbufec,
atzar que bufa,
bes rondinaire,
per qui m'abrusa el vent encès?
Damunt la teva pell tan bruna
t'amanyac i dolç mossec.
Som,
de la pedra,
aquest batec.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg. Ed.Arrela., 2014
UDOLS
Udols en secret amagats
rere la corba roent de les natges.
Record el teu cos.
Aquells mugrons tan pronunciats.
De pur rampell el teu instint
exclamant les evidències
de l'animal que duies dins,
del tacte primitiu,
del bes i del mos...
...tan bèsties,
que record, també, el meu cos.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg . Ed.Arrela ,2014
Udols en secret amagats
rere la corba roent de les natges.
Record el teu cos.
Aquells mugrons tan pronunciats.
De pur rampell el teu instint
exclamant les evidències
de l'animal que duies dins,
del tacte primitiu,
del bes i del mos...
...tan bèsties,
que record, també, el meu cos.
TOMEU TRUYOL
Llibre d'amorg . Ed.Arrela ,2014
DUES SANGUINES
Escric per absentar-me.
ROBERT WALSER
Sense déus que fecundin reals l'escriptura
ni muses que emmisterim la poesitat,
si també és falsa la Literatura,
on trobaré sentit i veritat?
*
Ser paraula encarnada de sàvia passió
i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
Escric per absentar-me.
ROBERT WALSER
Sense déus que fecundin reals l'escriptura
ni muses que emmisterim la poesitat,
si també és falsa la Literatura,
on trobaré sentit i veritat?
*
Ser paraula encarnada de sàvia passió
i escriviure feliç a un lloc fora dels mapes
on voltats de natura puguem fer l'amor
i poètiques passin coses i no dies.
PONÇ PONS Camp de Bard
Premi Miquel de Palol 2015
SPIRITUAL
A Josep M. Llompart
Una llengua que calciguen
pel carrer els seus propis fills,
una veu que s'alça invicta
contra bàrbars i botxins.
Un mot de venes obertes,
un vers enmig del desert,
el bell miratge d'Argensa,
la mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima,
l' adéu d'un home tot sol,
damunt cada illa una llàgrima,
al fons del cor el teu nom.
PONÇ PONS EL SALOBRE . Premi Carles Riba 1996
A Josep M. Llompart
Una llengua que calciguen
pel carrer els seus propis fills,
una veu que s'alça invicta
contra bàrbars i botxins.
Un mot de venes obertes,
un vers enmig del desert,
el bell miratge d'Argensa,
la mort sense cel ni infern.
La terra encara oprimida,
la lluna de Formentor,
la sorra amb passes ferides
cap al mar de Montdragó.
La llavor lliure d'una ànima,
l' adéu d'un home tot sol,
damunt cada illa una llàgrima,
al fons del cor el teu nom.
PONÇ PONS EL SALOBRE . Premi Carles Riba 1996
Ditirambe
Veure’t despertar
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida
el ritual de l’albada
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença.
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell
del foc que canta el cor
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers
en un únic i creador, vital, orgasme.
encara sota l’efecte del somieig
amb cabells que susciten electricitat,
despullada, dansant embogida
el ritual de l’albada
quan tot just els déus encara badallen.
Despertes el món,
tu, que ets la dona circular
mantinguda en l’infinit
i em fas estremir
en cada moviment espasmòdic,
com si jo només fos aparença.
Arriba el ditirambe
i t’arrossegues en el jaç
com si en un acte brutal d’entusiasme,
en la màxima inspiració divina,
et llancessis rodant per les muntanyes
fins arribar al crit vermell
del foc que canta el cor
revelant la paraula tràgica
i convertint l’univers
en un únic i creador, vital, orgasme.
EDGARD ALEMANY . Funàmbuls de llum, 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)