Guiem Soldevila - "Teoria de l'absència" ("Amoramort" en directe, 2014)
TEORIA DE L´ABSÈNCIA
Un fred d'anys humitós m'estremeix els sentits
m'aborrona la sang i m'envesca la tinta
El món veu créixer durs insistents els renous
i no sent venturoses fondals les paraules
Aquesta àrdua passió aquest àrid desfici
em murgona la veu i em va devorant l'ànima
És fotut subsistir no és gens fàcil escriure
quan et rompen a cops de vergonya el paisatge
Purgatori remot d'enyorança i excuses
hi ha una platja dantesca on encallen els dies
L'arenal es va omplint d'esquelets blancs de versos
És inútil fugir resadors de la carn
evadir-se del món tancar-se en el non-sense
perquè el sexe insisteix i dóna matadura
Saturat de paraules postisses i bordes
de camins desgastats per petjades perdudes
entr a un món interior de paratges i llibres
que m'invent visionari en la nit a les fosques
Titil·leja un llumet de petroli i l'agut
alarit d'un fer llop afamat és un vers
convertit en burot Neva a Peredelkino
Aspre món estimat es tan curta la vida
El silenci de Déu a una platja d'Strómboli
el volcà retronant sota un cel que perilla
Entre crits i murmuris de rostres hipnòtics
Bergman cerca maduixes salvatges a Färo
Els mesquins Epulons els banquers de la City
no entendran mai el gust de pescar a Cales Coves
ni la sort de nedar a Binigaus de nit nus
Macaret és més bell que l'Empire State Building
que els sermons de Bossuet o un cotxe de carreres
Aquests anys postmoderns d'art fast food i seny light
de matances brutals genocidis i plagues
vergonyoses de fam de Txernòbyls de rates
escampant pels budells de la història una pesta
que fa ingenu Camus prest seran arxivats
sense pena entre els fulls reciclats de l'oblit
Revoltats i rebels com Sísif que s'enfronta
a l'absurd d'existir som lliures de matar-nos?
L'anarquia és l'estat de summa perfecció
on hi ha caos desordre ja no hi ha anarquia
¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?
Dante solca amb llaüt els platjals de l'Avern
Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma.
m'aborrona la sang i m'envesca la tinta
El món veu créixer durs insistents els renous
i no sent venturoses fondals les paraules
Aquesta àrdua passió aquest àrid desfici
em murgona la veu i em va devorant l'ànima
És fotut subsistir no és gens fàcil escriure
quan et rompen a cops de vergonya el paisatge
Purgatori remot d'enyorança i excuses
hi ha una platja dantesca on encallen els dies
L'arenal es va omplint d'esquelets blancs de versos
És inútil fugir resadors de la carn
evadir-se del món tancar-se en el non-sense
perquè el sexe insisteix i dóna matadura
Saturat de paraules postisses i bordes
de camins desgastats per petjades perdudes
entr a un món interior de paratges i llibres
que m'invent visionari en la nit a les fosques
Titil·leja un llumet de petroli i l'agut
alarit d'un fer llop afamat és un vers
convertit en burot Neva a Peredelkino
Aspre món estimat es tan curta la vida
El silenci de Déu a una platja d'Strómboli
el volcà retronant sota un cel que perilla
Entre crits i murmuris de rostres hipnòtics
Bergman cerca maduixes salvatges a Färo
Els mesquins Epulons els banquers de la City
no entendran mai el gust de pescar a Cales Coves
ni la sort de nedar a Binigaus de nit nus
Macaret és més bell que l'Empire State Building
que els sermons de Bossuet o un cotxe de carreres
Aquests anys postmoderns d'art fast food i seny light
de matances brutals genocidis i plagues
vergonyoses de fam de Txernòbyls de rates
escampant pels budells de la història una pesta
que fa ingenu Camus prest seran arxivats
sense pena entre els fulls reciclats de l'oblit
Revoltats i rebels com Sísif que s'enfronta
a l'absurd d'existir som lliures de matar-nos?
L'anarquia és l'estat de summa perfecció
on hi ha caos desordre ja no hi ha anarquia
¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?
Dante solca amb llaüt els platjals de l'Avern
Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma.
PONÇ PONS
Ocàs estival
Un oratjol indiscret ja fa esment,
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.
Envidaré el destí de platja morta
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.
Les algues colgaran temps de neguit
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,
i la mirada servil i mundana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.
BEP JOAN CASASNOVAS . La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015
Cançoneta de sa Platja Petita
Vora el mar, vora
un sender,
caminoi d’ocres
estores,
amb figuera i
esbarzer
per tastar figues i móres.
per tastar figues i móres.
Canyes braves i
fitores
xoroiant el
peix roquer.
A recer de les
grans ones,
un racó per als
infants.
Ignoràvem els espants,
pagellides
petitones,
caminet de
caminants…
Cada jorn bones
estones.
De replans i
amagatalls,
amb calada als
Penyalets,
ens provàvem
els fillets…
Quan llambraven
esparralls,
fil de cuca amb
un suret
que tibava un
escandall.
Ai el mar, mai no fa bromes!
-És perquè és
inconscient.
Vés molt viu, sigues prudent:
no té amics ni punts ni comes!
-És maleit
culpa del vent,
ell només és
mar d’aromes.
Un racó per als
petits,
on morien curtes
ones,
on naixien
papallones
dels esquitxos entre els dits.
dels esquitxos entre els dits.
Capbussades molt
pregones,
fent alè
omplíem els pits.
Bep Joan Casasnovas
Enllaç al poema Cançoneta de sa platja petita, del llibre "La Paraula callada".
Musicat i cantat per na MARGUI JUANICO
ESCOLTA ES VENT
Si no veus dins des meus ulls
el que esperes que te digui amb sa mirada,
si trobes que tal vegada
ses promeses d'amor no són sinceres,
si penses que t'he oblidat un moment,
demana totes ses nits
a aquella estrella des firmament
es vespre que li he pregat,
dugués as teu costat,
tot s'amor que t'he tingut i te tenc.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
Si tu creus que tot el meu és mentida,
si tu creus que no t'estim,
si penses que tal vegada
en el món de s'amor vius enganada,
s'estrella que com jo plora en sa nit
i espera s'hora i es dia enyorat
que tu retornis aquí,
podria dir-te as moment
sa pena que em va creixent,
va creixent i arriba as fons des meu pit.
Mira el cel i escolta es vent
que de Menorca t'arriba,
te dirà que tu ets sa vida
i des meu cor s'aliment.
Mira el cel i escolta es vent.
TÒFUL MUS
Nocturn per a una illa
Ara, ben plens d'història,
carregats de paraules,
direm el nom de cada cosa,
els noms propis tan sols,
no els imposats -pensem-hi!
Ho farem amb amor,
un amor prou fecund per altra banda,
que dura fa molts segles.
Ho farem decidits,
i encara que no ens deixin,
amb recobrat alè
i continguda emoció.
Ara direm el nom que s'escau
-i la terra i la pàtria-
i direm cada mida
amb un esguard ben lúcid.
Vindran altres temps de debó
a donar-nos ajut i companyia
i amb les portes obertes
els farem seure a taula
i cantarem cançons
per tots ben estimades.
Com una faula serà,
com una gran meravella.
A alguns, potser,
ens caurà qualque llàgrima.
carregats de paraules,
direm el nom de cada cosa,
els noms propis tan sols,
no els imposats -pensem-hi!
Ho farem amb amor,
un amor prou fecund per altra banda,
que dura fa molts segles.
Ho farem decidits,
i encara que no ens deixin,
amb recobrat alè
i continguda emoció.
Ara direm el nom que s'escau
-i la terra i la pàtria-
i direm cada mida
amb un esguard ben lúcid.
Vindran altres temps de debó
a donar-nos ajut i companyia
i amb les portes obertes
els farem seure a taula
i cantarem cançons
per tots ben estimades.
Com una faula serà,
com una gran meravella.
A alguns, potser,
ens caurà qualque llàgrima.
PERE GOMILA
RETROBANT PLENITUD
RETROBANT PLENITUD
Estic aquí,
em sembla que
ningú em veu,
ningú em sent.
Estic trista,
estic pensant,
reflexionant
sobre l’amor
sobre la vida
d’un món estrany.
Estic allà,
algú em veu
però ningú
a mi em sent.
Estic sola,
estic mirant
i observant
el paisatge
blau de la mar.
Estic a dins
estic a un
altre lloc, a
on no hi ha
res ni ningú,
només sóc jo.
No puc més, surt.
Se’m talla la
respiració.
Estic defora,
torno a sentir
la solitud
que vaig sentir
abans i ara
és diferent,
quan sóc a dins
no sento res.
Només l’impuls
em fa sortir
a fora però:
Estic aquí,
algú em veu,
algú em sent,
ets tu?
ara et veig!
Només penso
en abraçar-te,
en estimar-te.
em sembla que
ningú em veu,
ningú em sent.
Estic trista,
estic pensant,
reflexionant
sobre l’amor
sobre la vida
d’un món estrany.
Estic allà,
algú em veu
però ningú
a mi em sent.
Estic sola,
estic mirant
i observant
el paisatge
blau de la mar.
Estic a dins
estic a un
altre lloc, a
on no hi ha
res ni ningú,
només sóc jo.
No puc més, surt.
Se’m talla la
respiració.
Estic defora,
torno a sentir
la solitud
que vaig sentir
abans i ara
és diferent,
quan sóc a dins
no sento res.
Només l’impuls
em fa sortir
a fora però:
Estic aquí,
algú em veu,
algú em sent,
ets tu?
ara et veig!
Només penso
en abraçar-te,
en estimar-te.
Sóc molt dèbil
caic en la
temptació
dels teus braços,
la teva pell,
la teva olor,
la teva mirada.
caic en la
temptació
dels teus braços,
la teva pell,
la teva olor,
la teva mirada.
Per fi! Hi sóc una altra vegada,
he retrobat la plenitud
que em fas sentir a prop de tu.
Sona el despertador i m’alço:
tot havia estat un somni.
Però això és el que sentiria
en retrobar-me en plenitud.
he retrobat la plenitud
que em fas sentir a prop de tu.
Sona el despertador i m’alço:
tot havia estat un somni.
Però això és el que sentiria
en retrobar-me en plenitud.
NÚRIA PONS
BLANC / VERMELL
RECTANGLE VERMELL:
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…
Foc, sang, terra, vida, secret, misteri, ànima, cor, ritual, ardor, bellesa, força, combat, joventut, amor, esperit, noblesa, passió, saviesa, intensitat, calor, besada, immortalitat, flama, caliu, gernació, crits, avellanes, foscor, espires, renills, ferro, bullícia, migdia, cavalls, festers, capvespre, música, fusta, tambor, set, abraçada…
CREU BLANCA:
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…
Llum, puresa, renaixement, carrerons, anís, absència, silenci, llàgrimes, arena, somni, abstracció, suor, lluna, revelació, cendra, aigua, be, ermita, tendresa, estels, solitud, memòria, pell, nit, camisa, alè, alba, fum, esperó, poble, flabiol, pols, mirall, glops, molí, batec, flaire, reflex, gest, dolces, càntic, calç…
RECTANGLE VERMELL I CREU BLANCA:
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…
Secret i memòria, ermita i combat, joventut i cendra, gernació i solitud, bullícia i silenci, immortalitat i pell, besada i esperó, migdia i lluna, crits i pols, reflex i capvespre, intensitat i tendresa, sang i revelació, vida i absència, caliu i aigua, ritual i abstracció, esperit i renaixement; avellanes i glops, molí i foscor, misteri i batec, terra i alè, càntic i bellesa, alba i calor; be i noblesa, arena i set; carrerons i fogueres, amor i gest; puresa i renills, llum i passió, ferro i anís, força i llàgrimes, suor i música, camisa i abraçada, ardor i flabiol, calç i fusta, somni i saviesa, mirall i cor, tambor i flaire, estels i cavalls, nit i flama, dolces i espires, foc i fum, ànima i poble…
MAITE SALORD
NOTES A VORA MAR (II)
vela
Qui sap on va la vela blanca,
que he vista des del rocam.
Navegava a la ventura
un capvespre de març.
Era una vella llatina
i em convidava a recordar
la casa, la pàtria, la cala,
la terra que em va infantar.
Sobre una mar tan nostrada,
que havia après a estimar
quan mos llavis no sabien
el nom de qui em va portar
a veure la llum del dia
i aquest cel sempre estrellat.
Ara la vela s’allunya
i tanmateix resta la mar:
aigua i sal de l’esperança,
conhort del vell navegant.
que he vista des del rocam.
Navegava a la ventura
un capvespre de març.
Era una vella llatina
i em convidava a recordar
la casa, la pàtria, la cala,
la terra que em va infantar.
Sobre una mar tan nostrada,
que havia après a estimar
quan mos llavis no sabien
el nom de qui em va portar
a veure la llum del dia
i aquest cel sempre estrellat.
Ara la vela s’allunya
i tanmateix resta la mar:
aigua i sal de l’esperança,
conhort del vell navegant.
Arenal de Morella, 1996
GUSTAU JUAN
GUSTAU JUAN
LA PORTA
Fa molts anys.
En el barri canalla de la ciutat portuària,
al bar Los claveles, les mosques jugaven
al voltant d?una guitarra, que no vaig veure despenjar-se mai,
i dibuixaven ombres xineses damunt les taules de gastada fòrmica.
Un cartell anunciava: ?Se prohibe cantar y dar palmas. La Autoridad?.
La màquina reproduïa vells èxits dels primers seixantes.
al bar Los claveles, les mosques jugaven
al voltant d?una guitarra, que no vaig veure despenjar-se mai,
i dibuixaven ombres xineses damunt les taules de gastada fòrmica.
Un cartell anunciava: ?Se prohibe cantar y dar palmas. La Autoridad?.
La màquina reproduïa vells èxits dels primers seixantes.
Assegudes, trencades per la llum grogosa i tardoral,
dues putes filòsofes, orfes de clients, miraven la porta.
?És curiosa la porta? deia una.
?Sí ?respongué l?altra. Quan entres és l?entrada i
quan surts és la sortida.
?Però la porta sempre és la mateixa- digué la primera.
dues putes filòsofes, orfes de clients, miraven la porta.
?És curiosa la porta? deia una.
?Sí ?respongué l?altra. Quan entres és l?entrada i
quan surts és la sortida.
?Però la porta sempre és la mateixa- digué la primera.
Mentre acabava la meva copa de ?Machaquito?,
vaig decidir matricular-me una temporada d?oient
a la universitat de Los claveles.
vaig decidir matricular-me una temporada d?oient
a la universitat de Los claveles.
Fa molts anys.
El bar ja no hi és.
El barri ja no és canalla.
El port és olímpic.
El barri ja no és canalla.
El port és olímpic.
Fa molts anys.
Fa molts anys que em miro la porta.
JORDI ODRÍ
Fa molts anys que em miro la porta.
JORDI ODRÍ
AMUNT!
He pujat a la torre
i he mirat a l’entorn.
Com Dèdal sóc d’una illa
presoner: ni per terra
ni per mar no hi ha rutes
d’evasió, sols queden
els camins de l’espai.
i he mirat a l’entorn.
Com Dèdal sóc d’una illa
presoner: ni per terra
ni per mar no hi ha rutes
d’evasió, sols queden
els camins de l’espai.
Alt alcàsser dels somnis
amb un ample murmuri
i un oratge de pins.
Un anhel que m’enlaira
cel enllà sense terme,
sense aurores ni postes,
ni la fuga dels núvols
amb un ample murmuri
i un oratge de pins.
Un anhel que m’enlaira
cel enllà sense terme,
sense aurores ni postes,
ni la fuga dels núvols
o la veu de les campanes.
Alt alcàsser dels somnis.
Sense nom ni llinatges,
de la càrrega vana
del passat, franc i lliure,
per aprendre del vol
més ardit, per aprendre
que he nascut per al vol.
ANTONI MOLL CAMPS
Alt alcàsser dels somnis.
Sense nom ni llinatges,
de la càrrega vana
del passat, franc i lliure,
per aprendre del vol
més ardit, per aprendre
que he nascut per al vol.
ANTONI MOLL CAMPS
SOMNI DE LA FESTA
Les fogueres encenen el caliu
santjoaner d’aquestes vives festes
que ens convida a reviure el seu èxtasi
dintre d’un remolí multicolor,
santjoaner d’aquestes vives festes
que ens convida a reviure el seu èxtasi
dintre d’un remolí multicolor,
En l’esplanada els bells cavalls guarnits
amb l’esperit de Sant Joan inciten
a tots els que conviuen el seu foc
nascut dels cavallers en la qualcada.
amb l’esperit de Sant Joan inciten
a tots els que conviuen el seu foc
nascut dels cavallers en la qualcada.
Tanta exaltació dels sentiments
em descriu al detall la passió
dels que viuen el somni de la festa
amb tot l’orgull d’un poble commogut.
em descriu al detall la passió
dels que viuen el somni de la festa
amb tot l’orgull d’un poble commogut.
La simbiosi del cavall i l’home
em fa sentir aquest repte de valor
que configura l’esperit del jorn!
ANNA MARIA TICOULAT
em fa sentir aquest repte de valor
que configura l’esperit del jorn!
ANNA MARIA TICOULAT
PERE GOMILA : Avui que ens ha deixat, un poema de mon pare:
Albada a Menorca
Bellesa del sol ixent
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,
quan somriu el darrer estel
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…
Vaixell de veles inflades
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…
Cavalls daurats en el cel
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?
O riuen i ploren i canten
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.
Jo camín d’ací i d’allà
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles
veient com els tarongers
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…
Jo voldria eternitzar
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…
ARCADI GOMILA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)