PERE GOMILA : Avui que ens ha deixat, un poema de mon pare:
Albada a Menorca
Bellesa del sol ixent
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,
en l’albada de Menorca
quan el mar és vent de foc
i en el cel floreixen roses,
quan somriu el darrer estel
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…
i quan tota l’herba plora
pel goig de veure que el sol
radiant senyala, allà enfora…
Vaixell de veles inflades
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…
deixa dolçament la costa
bressolat per la cançó
dolcíssima de les ones…
Cavalls daurats en el cel
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?
acompanyen a l’aurora
i en el coster es senten músiques
d’arpes que… riuen o ploren?
O riuen i ploren i canten
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.
cançons antigues i noves
d’esperances velles, velles,
tant com l’ancestral Menorca.
Jo camín d’ací i d’allà
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles
cercant no sé quines coses,
mirant les tendres roselles
que entre civada ixen soles
veient com els tarongers
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…
llueixen ses fulles noves
i l’aire de tota l’illa
és un calze ple d’aromes…
Jo voldria eternitzar
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…
aquesta daurada aurora.
Quedar en el meu petit món
com el que tanca la porta…
ARCADI GOMILA
COM UN RENEC
Perquè les estàtues
No són ja despulles;
Nosaltres som les ruïnes.
IORGOS SEFERIS
I
Un home sense arrels és un ser mort
Una illa de ciment un flac infern
Els estornells suosos tenen fam
Emigren solidaris cap al sud
Els faunes fugen farts de veure gent
Que crida i deixa nafres dins el bosc
No dic que fos millor cap temps passat
Escric només que em dol ser menorquí
La terra magra engreixa estranys i murs
L´oblit ha sepultat màrtirs i herois
II
Un llast de solitud mentre els conreus
S´assequen fa feixuc el llarg camí
Que es va esborrant i dur no mena aumón
El dia s´ha acurçat Els primers freds
Redossen caderneres entre els pins
Com poden els illencs no escoltar el vent
Que esqueixa amarg i plora avergonyit
Els bàrbars s´han fet seu tot el present
Una altra llengua imposa el seu destí
El mar té un postmodern tel de betum
Ja s´ha acomplert el temps dels assassins
PONÇ PONS El salobre. Premi Carles Riba 1996
Perquè les estàtues
No són ja despulles;
Nosaltres som les ruïnes.
IORGOS SEFERIS
I
Un home sense arrels és un ser mort
Una illa de ciment un flac infern
Els estornells suosos tenen fam
Emigren solidaris cap al sud
Els faunes fugen farts de veure gent
Que crida i deixa nafres dins el bosc
No dic que fos millor cap temps passat
Escric només que em dol ser menorquí
La terra magra engreixa estranys i murs
L´oblit ha sepultat màrtirs i herois
II
Un llast de solitud mentre els conreus
S´assequen fa feixuc el llarg camí
Que es va esborrant i dur no mena aumón
El dia s´ha acurçat Els primers freds
Redossen caderneres entre els pins
Com poden els illencs no escoltar el vent
Que esqueixa amarg i plora avergonyit
Els bàrbars s´han fet seu tot el present
Una altra llengua imposa el seu destí
El mar té un postmodern tel de betum
Ja s´ha acomplert el temps dels assassins
PONÇ PONS El salobre. Premi Carles Riba 1996
Foradaven parets cranis calcaris,
d´antiga mort retrobada presència,
lluny en el temps alçant un mur d´absència,
hi dibuixen relleus estranys i varis.
A la força cruel dels adversaris,
els savis oposaren llur sapiència:
La raó esdevingué impotència
front als botxins del turó del Calvari.
Recordam aquells fets, plens de recança,
que no parlen de llum ni omplen de glòria,
perquè no ens assacia la venjança,
que ha aixecat cementiris i ha creat l´esclau,
car si així s´ha escrita nostra història,
que el devenir escrigui el nom de la PAU.
novembre 1981
GUSTAU JUAN I BENEJAM Q. Xibau nº 6 - Per la Pau i la Vida
Ara!
I
S´estén com l´herba nova a l´hort abandonat,
revifa, amb vents d´història, calius de focs antics,
es mou com au astuta per cims i per bladars,
desbrossa viaranys i mostra bells camins.
Quan defensam la llengua per guanyar-nos els mots
i sortim al carrer per saber si existim,
quan esmitjam el pa per llescar-hi el món
i a la vida ens menjam, afamats els sentits.
Almostes de paraules i silencis d´afany:
la sembra ha començat, llavors la terra acull!
Molts camps oberts tenim, de les parets deçà,
fem-hi solcs de present per sembrar-hi futur!
II
Remunta rius i gorgs i eixampla tots els mars,
fa versos sota els trons i llum en la foscor,
rebufa entre les branques i xiula en els platjals,
té plomes de mussol i urpes de falcó.
Foguer de la Paraula, és la Llum que ens inspira:
caliu que ha de forjar una nova estelada.
Un mar per navegar, tant versos per saber
que parlam català, aquí, i-a-la-Xina.
III
Un vot al nostre abast, destins per voler ser
un poble entre el món, i no arraconat,
un estat natural, de terra on hi neix
el dret a decidir la nostra llibertat.
I una independència, i no una autonomia,
i totes les paraules, i no les repartides,
la de la gran pantalla i la de la justícia,
la paraula dels pares, la parlada i la escrita,
la paraula dels llibres, la paraula de l´ànima,
la paraula inventada, la paraula gestada,
la paraula solar, la paraula llunàtica,
la paraula banal, la paraula subtil.
La paraula mortal, la paraula de sempre,
la paraula del mall, la paraula innocent,
la paraula que mata, la paraula que estima,
la paraula del cos, la paraula de casa,
la paraula que cura, la paraula que cou,
la paraula que pica, la paraula ferida,
la paraula en les venes, la paraula en el cor,
la paraula desperta, la paraula del son.
IV
La nostra Llibertat i no la dependència,
i tots els nous camins i no cap via morta,
aquells que porten lluny, els que tornen a casa,
senders a la cultura, dreceres a la ciència,
trencalls imaginables, per boscos i muntanyes,
vies de riquesa en conceptes i en actes.
La nostra llibertat, no la constituïda,
la nostra llibertat i no la seva dèria
d´imperi caducat!
V
Amb oceans intactes, llibertat de tots els dies!
Fornim una bastida de persones lleials,
Integritat i Seny, per les causes del poble,
per mudar-nos la sang i créixer sense jou, ara!
Que cresqui l´herba a l´hort, que torni a la florida!
Versos per la llengua.
ANTONI TALTAVULL Cinquanta-una veus poètiques de Menorca
I
S´estén com l´herba nova a l´hort abandonat,
revifa, amb vents d´història, calius de focs antics,
es mou com au astuta per cims i per bladars,
desbrossa viaranys i mostra bells camins.
Quan defensam la llengua per guanyar-nos els mots
i sortim al carrer per saber si existim,
quan esmitjam el pa per llescar-hi el món
i a la vida ens menjam, afamats els sentits.
Almostes de paraules i silencis d´afany:
la sembra ha començat, llavors la terra acull!
Molts camps oberts tenim, de les parets deçà,
fem-hi solcs de present per sembrar-hi futur!
II
Remunta rius i gorgs i eixampla tots els mars,
fa versos sota els trons i llum en la foscor,
rebufa entre les branques i xiula en els platjals,
té plomes de mussol i urpes de falcó.
Foguer de la Paraula, és la Llum que ens inspira:
caliu que ha de forjar una nova estelada.
Un mar per navegar, tant versos per saber
que parlam català, aquí, i-a-la-Xina.
III
Un vot al nostre abast, destins per voler ser
un poble entre el món, i no arraconat,
un estat natural, de terra on hi neix
el dret a decidir la nostra llibertat.
I una independència, i no una autonomia,
i totes les paraules, i no les repartides,
la de la gran pantalla i la de la justícia,
la paraula dels pares, la parlada i la escrita,
la paraula dels llibres, la paraula de l´ànima,
la paraula inventada, la paraula gestada,
la paraula solar, la paraula llunàtica,
la paraula banal, la paraula subtil.
La paraula mortal, la paraula de sempre,
la paraula del mall, la paraula innocent,
la paraula que mata, la paraula que estima,
la paraula del cos, la paraula de casa,
la paraula que cura, la paraula que cou,
la paraula que pica, la paraula ferida,
la paraula en les venes, la paraula en el cor,
la paraula desperta, la paraula del son.
IV
La nostra Llibertat i no la dependència,
i tots els nous camins i no cap via morta,
aquells que porten lluny, els que tornen a casa,
senders a la cultura, dreceres a la ciència,
trencalls imaginables, per boscos i muntanyes,
vies de riquesa en conceptes i en actes.
La nostra llibertat, no la constituïda,
la nostra llibertat i no la seva dèria
d´imperi caducat!
V
Amb oceans intactes, llibertat de tots els dies!
Fornim una bastida de persones lleials,
Integritat i Seny, per les causes del poble,
per mudar-nos la sang i créixer sense jou, ara!
Que cresqui l´herba a l´hort, que torni a la florida!
Versos per la llengua.
ANTONI TALTAVULL Cinquanta-una veus poètiques de Menorca
A l´esforçat professor
A Enric Larreula, professor de català a Omnium
Cultural de Barcelona en una època en què les
classes s´havien de fer gairebé d´amagat, perquè
el seu exemple ens mantengui ferms a no fer
una passa enrere en la normalització de la Nostra
llengua.
A tort i a dret filant l´ortografia,
del mot condret jutjàvem la cabòria,
fidels al seny i absents de la cridòria.
De bon començ: no porta accent dormia.
A cops valents tombàvem tota errada,
posar haver sense hac és fellonia;
d´aquell pronom, esmena´m la follia;
on és oberta posa-la-hi tancada.
Setge, fetge, metge…, oh so infernal;
el gerundi és paraula en te acabada;
corglaçat , l´escriurem amb ce trencada.
Ves que escrius! Ruc és nom d´un animal.
El mot compost, escriu-lo amb guionet
quan essa o erra vegis per senyal.
Ves viu com fas la forma adverbial
i el final de paraules com paret !
L´accent dels mots ens balla ací i allà.
Quins aguts en duran? Quins plans, també?
Els esdrúixols, de sempre: així ho sabré
i , en llegir, farem bo a pronunciar.
Col-legi fes-lo amb ela geminada,
com també aquarel-la (mes no ametla).
Ves alerta i no et fiquin dins la cel-la
Si escrius amb e final enamorada.
I així anàrem bastint, teula per teula,
el sostre de la casa inacabada
d´aquesta nostra llengua assaonada
per la parla de mestres com Larreula.
ANDREU BOSCH
SONET
Davallar del Món per pujar dalt s´Ase
i esperonar la Vida a cops d´Amor,
remugar adés perquè no trobes casa,
ni lloc, ni Déu, ni res, ni sí ni no.
Tenir El Rei d´Oros i no fer ni basa,
jugar amb la Mort i sortir perdedor,
i cantar i riure fent xiular l´espasa
contra el Temps, contra Tu, contra un fibló.
Compendre un Mag per escriure´n novel-les
de Dracs i Fades i Bruixes brutel-les
per prats i ribes de verdor esplendent...
Jo som Aquell qui en hores lluminoses
cerc veritats per esplugues polsoses
i tenc ardents el Cor i el Pensament.
(del llibre 1er.PREMI i MOSTRA
DE POESIA "JOAN BARCELÓ",
Barcelona.1980)
PERE XERXA
D´entre les cendres
Travessant un bosc encès,
els que juguen amb la paraula
i que amb amor la conreen,
es sorprenen de trobar guerrers
que volen desfer la seva llengua.
Corpresos escolten
i, en la remor fresca del niu,
els revé el cant antic i etern del seu llenguatge.
Com diem, es diuen,
i estimant com estimen
totes les maneres de dir,
que són maneres de fer,
de respirar,
de viure...
No entenen els que volen
segar amb maligna eina
el seu instrument
amb esma fatal.
I creuen el foc.
I es cremen.
Més tard...
Renovats,
neixen de bell nou
de la cendra
ja transformats per la brasa
en defensors de la paraula,
del pensament,
del món.
De la vida.
JORDI ODRÍ Versos per la llengua
Et dic adéu, vell faroler del meu oracle,
tu ja no em cals aquesat nit en les tenebres:
a les palpentes no desig empaitar joies
i, expert mussol, sé caminar dins fosca amarga.
Et dic adéu, savi fecund, mestre de nafres,
tu m´has guiat aprofitant malastrugances
entre el rocams dels bells siurells que me cantaren
les aventures, dolces, de les verges.
Et dic adéu, home de bé, company de lladres,
lladres d´amor i de jardins de fruita verda:
fuig del silenci teu que avui m´angoixa,
car hi ha un silenci nou que m´assadolla.
Et dic adéu, oh vell company.
Company de nafres!
DAMIÀ BORRÀS Poemes amb adreça. Quaderns Xibau, 5.
L´ILLA D´ARGENT
Enmig del Mare Nostrum ajaguda,
girat el seu esguard vers l´Orient,
ibèric talaiot de solixent,
vigila la nostra illa benvolguda.
Castell de roca que la mar goluda
mossega dia i nit, l´illa d´argent,
els seus penyals arreu encara al vent,
que si ferm la combat no l´ha retuda.
Pobles innúmers han penjat sa terra,
fenicis, grecs, cartaginesos, Roma,
alarbs i, en temps moderns, França, Anglaterra...
Però l´illa d´argent els fou estranya
perquè el seu esperit i l´idioma
viuen tan sols de les amors d´Espanya.
JOAN TIMONER PETRUS
VENTALL D´IVORI
-Son Xoriguer-
Escopinya dentada de rocam
que et plau de ser la més salvatge.
Tota la corba del teu arc dibuixes
entre els esculls més baixos que et cenyeixen.
Però t´encanta d´ésser diferent
perquè estens com un ventall d´ivori
curull de filigranes sense fi.
I t´escolpeix morbosa la marea
amb un vaivé dels rínxols d´ona brava;
ensems també es barreja el còsmic cel
amb l´aigua viva.
I així et va canviant sempre el color
com ho fa el savi i vell camaleó!
ANNA MARIA TICOULAT Maragdines.
LA MISSIVA
Allunyat de la terra lluminosa
en què el blau del cel i del mar l´envolta
m´arriba la missiva que m´envies
oh, bon amic, que el passat em recorda.
M´escrius en pla, ¡quins records més ferms
em vénen amb ta carta a la memòria!
quan corríem, jugàvem i rallàvem
amb la llengua estimada de Menorca.
La llengua menyspreada i perseguida
que parlaren, centúries endarrere,
glosadors amb estrofes enginyoses,
per tota l´illa, ribera a ribera.
Llengua de Menorca, la catalana
amb l´accent illenc, exclusiu, sonor,
que és com música tendra i casolana
i vincle de mediterrani amor.
Missiva dolçament embellidora
com una abraçada fraternal.
¡Quins records m´han portat eixes paraules
de Menorca i el seu rallar inmortal!
ARCADI GOMILA Versos per la llengua
ARA ÉS EL TEMPS
Ara és temps
de lluita sens desmai;
de mirada destra
de descobrir l´enguany
en el boirós horitzó polític.
Ara és temps
de deslliurar-nos de la mordassa
que ens vol ofegar les paraules,
i fer-ne amb ella la fona
de la nostra indepen dència.
Brandem-la enèrgics:
que el mac contundent
vagi dret al cap
de l´invasor altiu i cridaner.
Ara és temps
de sant Jordi i de llança.
De no témer el drac;
d´aturar amb l´escut
l´escomesa de les seves urpades
i la fam devoradora que té
sobre la nostra llengua,
com d´una princesa abandonada.
Ara és temps
que la paraula
i les mans del poble
alcin talaiots i defenses.
Ara és temps
que la paraula del poeta
sigui certa i penetrant
com la sageta.
Ara és temps
d´esclat de noves primaveres.
Que els amples, aspres camps
conreats per n´Espriu
s´omplin de roselles.
Ara és temps
que ens refermem
en un temps que ja és nostre
i en un país que ja anem fent.
Ara és el temps.
JESÚS LLOMPART DÍAZ
FASHION
L´última moda-fashion
és fotre l´esperança.
Queda ridícul l´ànsia
d´alegres matinades.
Ja no es porten raons
per la llibertat.
Si qualcú té un gran somni
que l´estogi al calaix.
Qui porti confiança
i el gest de la bondat
tot just serà anacrònic.
La temporada és plena
d´il-lusions trencades,
fularsd d´estupideses
amb abrics de desgana.
L´estil nou es combina
amb la fe descreguda
el cap cot i a callar!
A més es fan descomptes
a tots els derrotats.
FRANCESC FLORIT NIN Poemes i pintures. ILLANVERS 7 edició
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)