PENYORA
I amb el vers aquella gala
que ara et solqui la mirada,
l’endins quotidià que t’interroga
o el gest que deixa el pensament;
l’horitzó on perdem
el fanalet del bagatge.
Tu, només amb tu,
destriant de l’aigua
records i mots, dies i clots,
el que vius i el que viuries,
la mesura que prens sense sedàs
a un temps que has volgut orfe de rellotges.
I en els versos, després,
cerca si trobes la raó de l’error,
l’ham al passat, l’esca al present,
la certesa dels dubtes,
la magnètica tragèdia
d’aquella tan trista tonada
que et fa sentir viva:
vida!
GUILLEM ALFOCEA Les nostres cendres
ESCRIVIURE
Escriviure
Em parlaves, sempre, d’escriviure
I no t’acabava d’entendre
Fins que les nits d’insomni on només escrivia
em van portar el significat del teu mot inventat
I des de llavors ja no sabia fer res més
I des de llavors ja no em consolava res més
Escriviure
Em parlaves, sempre, d’escriviure.
MARGA JUANICO
Em parlaves, sempre, d’escriviure
I no t’acabava d’entendre
Fins que les nits d’insomni on només escrivia
em van portar el significat del teu mot inventat
I des de llavors ja no sabia fer res més
I des de llavors ja no em consolava res més
Escriviure
Em parlaves, sempre, d’escriviure.
MARGA JUANICO
LLUM
M´obriràs senderes solars i clares
i abocaràs, a tall d´alba, rius fulgents
en aquest clos terrer cobert de cendra.
Causaràs esplets d´espurnes polides
en aquest cel de plom i de tenebra.
I quan, davall la brusa, t´hi amaguis
l´esbart fugisser d´ocells d´ala blanca,
en el cim del teu pit jo cauré en el teu vesc.
Perquè visquin, encara ben tendres,
desigs d´una primavera exaltada.
ANTONI TALTAVULL Símptomes d´amor. Els vents hi senten
M´obriràs senderes solars i clares
i abocaràs, a tall d´alba, rius fulgents
en aquest clos terrer cobert de cendra.
Causaràs esplets d´espurnes polides
en aquest cel de plom i de tenebra.
I quan, davall la brusa, t´hi amaguis
l´esbart fugisser d´ocells d´ala blanca,
en el cim del teu pit jo cauré en el teu vesc.
Perquè visquin, encara ben tendres,
desigs d´una primavera exaltada.
ANTONI TALTAVULL Símptomes d´amor. Els vents hi senten
POESIA
A J. Carner
Matí de tardor. Som a Maó;
evoc un poema
assegut vora la finestra
d´un bar ple de gent: bovor.
Amb la mà mig freg
el vidre que s´entela:
a l´altra banda el paisatge es mou
seguint l´ample discórrer d´un riu.
Plou.
I la pluja, esbiaixant-se, puny
l´estació de tren que queda enrere.
Gir el cap i encara hi puc llegir,
a l´andana que es perd al lluny,
el rètol que diu
"Bordeaux".
ÀNGEL MIFSUD
A J. Carner
Matí de tardor. Som a Maó;
evoc un poema
assegut vora la finestra
d´un bar ple de gent: bovor.
Amb la mà mig freg
el vidre que s´entela:
a l´altra banda el paisatge es mou
seguint l´ample discórrer d´un riu.
Plou.
I la pluja, esbiaixant-se, puny
l´estació de tren que queda enrere.
Gir el cap i encara hi puc llegir,
a l´andana que es perd al lluny,
el rètol que diu
"Bordeaux".
ÀNGEL MIFSUD
REGAL DE LLUM
Les cares són muntanyes de difícil accés,
tenen cimes estrellades i boires fondalades.
Les cares saben del cor de la nit
i del silenci de totes les albades.
Els rius no poden oblidar-se
de tenir set d’arrel xuclada als ulls.
La llengua del vent es posa a les parpelles.
Les cares tenen els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans s’obri la boca
plena de les paraules de la terra.
Les cares són un regal de llum,
una ala de cançó i un fresseig de fronda.
Les cares tenen ulls i els ulls, miratge
per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.
FRANCESC FLORIT NIN
Les cares són muntanyes de difícil accés,
tenen cimes estrellades i boires fondalades.
Les cares saben del cor de la nit
i del silenci de totes les albades.
Els rius no poden oblidar-se
de tenir set d’arrel xuclada als ulls.
La llengua del vent es posa a les parpelles.
Les cares tenen els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans s’obri la boca
plena de les paraules de la terra.
Les cares són un regal de llum,
una ala de cançó i un fresseig de fronda.
Les cares tenen ulls i els ulls, miratge
per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.
FRANCESC FLORIT NIN
MENORCA
És petita Menorca, però és molt gran.
I és molt gran, perquè jo que tant l’aprecii
em sembla que cadascun dels seus pujols
s’enfila tan amunt que juga amb els núvols.
Les seves platges són galanes catifes
d’arena molt blanca, grans i ben petites,
que compenetrades amb el bes del mar,
es fan infinites. La blavor de l’aigua,
just al seu final, rep el tint de les boires:
Trebalúger, cala en Turqueta, la Vall…
El seu pla s’enfila humil en el rocam
del Toro, Santa Àgueda, Son Telm, s’Enclusa…
i es buida presumptuós en el barranc
d’Algendar i canals Salat i dets Horts.
És encisador moure’ns i passejar-nos
entremig d’arbres: ullastres, pins, sivines….;
entremig d’aus: la fotja, el rascló, la cega…;
entremig d’insectes: l’aranya, el llagost…;
entremig de cases de lloc: s’Aranjassa,
son Patrici, es Canaló, es Molí de baix…
Els pobles menorquins conserven el blanc
pur de la calç en els seus murs de marès.
I els vents, senyors prepotents del seu entorn,
criden molt fort en les seves nits de festa.
Ciutadella, Mercadal, Maó, Fornells,
Ferreries, Llumaçanes, Sant Climent,
Sant Lluís, Alaior, es Castell, es Migjorn,
són les seves naus replenes de records
llançades al mar pels avatars del temps,
i avui amarrades en un mateix port.
L’altitud de Menorca a tots ens defuig.
Mirant amunt juguem amb el blau del cel
quan el sol s’estén lliure pel seu espai.
I els dies en què el cor se sent ofegat,
l’aire fresc que ens arriba per tot arreu,
ens dibuixa tan tendrament un somrís,
que ens sentim satisfets de ser menorquins.
És petita Menorca, però és molt gran.
JOAN BOSCO FANER Descalça , la paraula.
És petita Menorca, però és molt gran.
I és molt gran, perquè jo que tant l’aprecii
em sembla que cadascun dels seus pujols
s’enfila tan amunt que juga amb els núvols.
Les seves platges són galanes catifes
d’arena molt blanca, grans i ben petites,
que compenetrades amb el bes del mar,
es fan infinites. La blavor de l’aigua,
just al seu final, rep el tint de les boires:
Trebalúger, cala en Turqueta, la Vall…
El seu pla s’enfila humil en el rocam
del Toro, Santa Àgueda, Son Telm, s’Enclusa…
i es buida presumptuós en el barranc
d’Algendar i canals Salat i dets Horts.
És encisador moure’ns i passejar-nos
entremig d’arbres: ullastres, pins, sivines….;
entremig d’aus: la fotja, el rascló, la cega…;
entremig d’insectes: l’aranya, el llagost…;
entremig de cases de lloc: s’Aranjassa,
son Patrici, es Canaló, es Molí de baix…
Els pobles menorquins conserven el blanc
pur de la calç en els seus murs de marès.
I els vents, senyors prepotents del seu entorn,
criden molt fort en les seves nits de festa.
Ciutadella, Mercadal, Maó, Fornells,
Ferreries, Llumaçanes, Sant Climent,
Sant Lluís, Alaior, es Castell, es Migjorn,
són les seves naus replenes de records
llançades al mar pels avatars del temps,
i avui amarrades en un mateix port.
L’altitud de Menorca a tots ens defuig.
Mirant amunt juguem amb el blau del cel
quan el sol s’estén lliure pel seu espai.
I els dies en què el cor se sent ofegat,
l’aire fresc que ens arriba per tot arreu,
ens dibuixa tan tendrament un somrís,
que ens sentim satisfets de ser menorquins.
És petita Menorca, però és molt gran.
JOAN BOSCO FANER Descalça , la paraula.
TORNAR-SE A JUGAR LA VIDA
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir altre cop per no conformar-te
per saber-te capaç de sorprendre’t, de nou
pel més petit dels interrogants
o dels insectes
Tot serà per descobrir
L’univers, com un calidoscopi
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop innocent i sensible
per sentir ben endins de la pell
el batec sempre possible dels somnis
Cercaràs l’impuls constant per ser
la fam primitiva dels sentits
I encara amb els genolls pelats
beuràs del saber infinit
que en tot s’amaga
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop, i un altre
Que no et prendran els anys el delit
de ser l’infant que sempre creix
travessant els límits
Salvaràs del temps i l’oblit
el verb après d’allò que és viu
Com un instint i així de simple:
Imaginar, crear
Pensar-te tu lliurement
Pensar el món i transparent
riure o plorar, despullan-te d’artificis
Tornar-se a jugar la vida com un nin
TOMEU TRUYOL
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir altre cop per no conformar-te
per saber-te capaç de sorprendre’t, de nou
pel més petit dels interrogants
o dels insectes
Tot serà per descobrir
L’univers, com un calidoscopi
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop innocent i sensible
per sentir ben endins de la pell
el batec sempre possible dels somnis
Cercaràs l’impuls constant per ser
la fam primitiva dels sentits
I encara amb els genolls pelats
beuràs del saber infinit
que en tot s’amaga
Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop, i un altre
Que no et prendran els anys el delit
de ser l’infant que sempre creix
travessant els límits
Salvaràs del temps i l’oblit
el verb après d’allò que és viu
Com un instint i així de simple:
Imaginar, crear
Pensar-te tu lliurement
Pensar el món i transparent
riure o plorar, despullan-te d’artificis
Tornar-se a jugar la vida com un nin
TOMEU TRUYOL
COMPUNCIÓ
Érem gent d’aquesta illa senzilla i discreta
i ens van dir que el demà era un càncer benigne.
Menyspreat el saber de l’antiga consigna
com mesells indolents hem votat la desfeta.
Ens han dit que la llengua dels avis ha mort,
que només s’emprarà en les rondalles d’hivern.
Veig com crema nostrada cultura a l’infern
contemplant el diable amb somrís de conhort.
És aprendre idiomes voler entendre el món;
perdre el propi és morir infectat d’autoodi.
Quan la terra ens esqueixen sense seny ni codi,
hi ha polítics amb sorna que ignoren d’on són.
Destrempats, veim com planten rajoles i murs;
aquesta illa ompliran de ciment pam a pam!
Rere el guany aparent s’hi amaga la fam:
encunyar el territori no és sembrar futurs.
Més enllà d’aquesta illa no som menorquins,
repetim la doctrina d’un clam enganyós,
ignoram el dolor del discurs que ha difós
qui ens durà pel sender d’aquells pobles mesquins.
BEP JOAN CASASNOVAS Illanvers 2012
Érem gent d’aquesta illa senzilla i discreta
i ens van dir que el demà era un càncer benigne.
Menyspreat el saber de l’antiga consigna
com mesells indolents hem votat la desfeta.
Ens han dit que la llengua dels avis ha mort,
que només s’emprarà en les rondalles d’hivern.
Veig com crema nostrada cultura a l’infern
contemplant el diable amb somrís de conhort.
És aprendre idiomes voler entendre el món;
perdre el propi és morir infectat d’autoodi.
Quan la terra ens esqueixen sense seny ni codi,
hi ha polítics amb sorna que ignoren d’on són.
Destrempats, veim com planten rajoles i murs;
aquesta illa ompliran de ciment pam a pam!
Rere el guany aparent s’hi amaga la fam:
encunyar el territori no és sembrar futurs.
Més enllà d’aquesta illa no som menorquins,
repetim la doctrina d’un clam enganyós,
ignoram el dolor del discurs que ha difós
qui ens durà pel sender d’aquells pobles mesquins.
BEP JOAN CASASNOVAS Illanvers 2012
UN DIA RADIANT
Quan neix la imatge verge de l’aurora
i va obrint els seus pètals lluminosos
esclata esplèndida amb un matís malva
dins un núvol intens de flaixos d’or.
Amb els ulls plens d’aquesta llum admiro
la seva màgia en la prada còsmica,
mentre s’augura un dia radiant:
la festa ja comença amb aquest ball.
Renillen els cavalls de Sant Joan,
els cavallers, de gala, tensen brides
i els lloms s’aixequen xops de passió,
i els envolta unes notes de cançó.
Flabiol i tambor sonen alegres,
en nostres cors la bella melodia,
mentre vivim cada any el seu embruix!
ANNA MARIA TICOULAT
Quan neix la imatge verge de l’aurora
i va obrint els seus pètals lluminosos
esclata esplèndida amb un matís malva
dins un núvol intens de flaixos d’or.
Amb els ulls plens d’aquesta llum admiro
la seva màgia en la prada còsmica,
mentre s’augura un dia radiant:
la festa ja comença amb aquest ball.
Renillen els cavalls de Sant Joan,
els cavallers, de gala, tensen brides
i els lloms s’aixequen xops de passió,
i els envolta unes notes de cançó.
Flabiol i tambor sonen alegres,
en nostres cors la bella melodia,
mentre vivim cada any el seu embruix!
ANNA MARIA TICOULAT
MINIPOEMES
I
La nit ha caigut
com una vinjolita
al terrat de casa.
I no es mou.
I no respira.
La vinjolita no vola.
La nit es morta.
II
Com l’aire calent
d’un globus aerostàtic
una mena de sentiment
de responsabilitat domèstica
em mou a plantar julivert
i estendre els mitjons per parells.
Qui m’ho anava a dir.
A la meva edat.
III
Si pintés la vida
tota de color de rosa…
combinaria fatal amb els meus ulls.
Així que la deix,
que corri nua,
i que la vesteixi qui m’atrapi.
Al seu gust.
IV
Menteixen
Les rajoles d’enterra
Que amaguen la tristesa
Entre les escletxes
Mentre el verd, el groc i el vermell
Em distreuen mesclant-se
En una geometria irreverent.
I fins i tot queda bé!
Si no fossin tan fredes,
Pensava descalça,
S’assemblarien a tu.
CLARA ELORDUY
I
La nit ha caigut
com una vinjolita
al terrat de casa.
I no es mou.
I no respira.
La vinjolita no vola.
La nit es morta.
II
Com l’aire calent
d’un globus aerostàtic
una mena de sentiment
de responsabilitat domèstica
em mou a plantar julivert
i estendre els mitjons per parells.
Qui m’ho anava a dir.
A la meva edat.
III
Si pintés la vida
tota de color de rosa…
combinaria fatal amb els meus ulls.
Així que la deix,
que corri nua,
i que la vesteixi qui m’atrapi.
Al seu gust.
IV
Menteixen
Les rajoles d’enterra
Que amaguen la tristesa
Entre les escletxes
Mentre el verd, el groc i el vermell
Em distreuen mesclant-se
En una geometria irreverent.
I fins i tot queda bé!
Si no fossin tan fredes,
Pensava descalça,
S’assemblarien a tu.
CLARA ELORDUY
EL DIA ÉS PLUJÓS
En l´atzur, núvols de corall es trenquen
omplint de pols els ulls dels vianants.
Llàgrimes i sang.
Tribut a la bellesa que es desgrana,
del matí a la nit,
en un persistent festival de crepuscles i albes.
Centellejar de cel,
plom trencat per raig en esclat de llum,
fines besades d´aigua llepant el rostre.
Al cel, tempesta.
A l´habitació deserta d´amors i riures,
retronar de dins a fora amb retorn.
Llàgrimes i sang.
Encenalls humits, que no fan flama,
del matí a la nit,
en una orgia buida de fum i matinada,
espills trencats,
cendra a la boca, reflex gris al sostre.
I l´existència regolfa una dolça ferum.
Regust de canonades.
Repicar en el vitrall i batuda de vent.
Fora, llisca una pluja àcida i repetitiva.
Dintre, el cor amargueja.
Va creixent una cortina de fems a la finestra.
Plou.
JORDI ODRÍ
En l´atzur, núvols de corall es trenquen
omplint de pols els ulls dels vianants.
Llàgrimes i sang.
Tribut a la bellesa que es desgrana,
del matí a la nit,
en un persistent festival de crepuscles i albes.
Centellejar de cel,
plom trencat per raig en esclat de llum,
fines besades d´aigua llepant el rostre.
Al cel, tempesta.
A l´habitació deserta d´amors i riures,
retronar de dins a fora amb retorn.
Llàgrimes i sang.
Encenalls humits, que no fan flama,
del matí a la nit,
en una orgia buida de fum i matinada,
espills trencats,
cendra a la boca, reflex gris al sostre.
I l´existència regolfa una dolça ferum.
Regust de canonades.
Repicar en el vitrall i batuda de vent.
Fora, llisca una pluja àcida i repetitiva.
Dintre, el cor amargueja.
Va creixent una cortina de fems a la finestra.
Plou.
JORDI ODRÍ
DEFUGIR LA CADENA?
Defugir la cadena?
Paraula i pena.
Mà, cop i fuetada.
Bufeta de la fel.
Boques amargues.
Llàgrima.
Guerra.
Trinxar el fills.
Brunyir medalles.
Pedra
Còdol
Mac
Roc
Viatge aeri.
Bretxa
Riu de sang
La vida escapa
Violència
de la paraula,
del silenci.
La vida amarga.
Caparrada
A la crosta del món.
Tramuntana
JORDI ODRÍ
Defugir la cadena?
Paraula i pena.
Mà, cop i fuetada.
Bufeta de la fel.
Boques amargues.
Llàgrima.
Guerra.
Trinxar el fills.
Brunyir medalles.
Pedra
Còdol
Mac
Roc
Viatge aeri.
Bretxa
Riu de sang
La vida escapa
Violència
de la paraula,
del silenci.
La vida amarga.
Caparrada
A la crosta del món.
Tramuntana
JORDI ODRÍ
RECORD
Em tenies agafat pels ous,
em trencares les dents a bufetades,
deies que era pel meu bé.
Ara, a la fi, ho puc comprendre,
ara, que si volgués,
podria pixar sobre la teva tomba.
JORDI ODRÍ
(Dedicat a tots els que ens volen salvar de nosaltres mateixos)
Especialment a l’home que ha influït més a la meva vida, a part del meu pare. Ell va establir com m’havia de dir, com havia de parlar, què podia llegir o com havia d’estimar: el general Francisco Franco.
Em tenies agafat pels ous,
em trencares les dents a bufetades,
deies que era pel meu bé.
Ara, a la fi, ho puc comprendre,
ara, que si volgués,
podria pixar sobre la teva tomba.
JORDI ODRÍ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)