“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets…”
Cop de fuet.
Avanço pel carrer amb el soroll dels cranis que trepitjo.
La ferum dels cadàvers perfuma les avingudes del passeig,
que em porta alegrement als meus temples de consum.
Un fang fet de sang, ossos i budells em taca les sabates,
de marca, naturalment, i a joc amb aquest tern de color fosc.
Ulls oberts i plens de mosques i panxes inflades; festoneig
a l’entrada del restaurant o a la xarcuteria on em vendran
embotits d’esclau o de pres, enfundats en la pell de la por.
Cop de fuet.
Dibuixat amb foc sobre l’esquena,
en sobtada llambregada,
van baixant els graons de la pena.
Perpètua nit, lluna apagada.
Boca tapada,
llàgrima seca
o veu trencada.
Condemna i reixa,
pell esquinçada.
Cop de fuet.
Roda el món
i el preu puja
dels canons.
Vermella pluja,
espectacle de la sang.
Contra la paret,
desert d’arena
i de sentiment.
Regust de pena…
Queden retuts al fang
I a casa…
Rot de crispetes al paladar,
interrompent mig badall,
mentre el televisor vomita
imatges a tot color
de misèria, fam i por,
sobre la catifa del menjador.
Cop de fuet.
“Tots els éssers humans neixen…”
Merda!
JORDI ODRÍ
NO ENS SALVARÀ LA POR
El que ha d’esdevenir, serà,
no té remei: la follia
ens ha guanyat:
maleïda sia!
No ens salvarà la por!
Els mals anunciats,
mai no creguts:
l’irracional,
el desgavell,
món fet bordell;
diners, més diners,
tot val; aire pudent,
emmetzinat, enverinat,
asfixiat; mar de lleixiu,
tot desbocat,
hem fos el glaç,
tallat el bosc
per uns grams d’or;
camp asfaltat,
amb ciment gras,
no tenim blat,
no n’hem sembrat:
tenim xalets
molt ben moblats,
cases de joc.
Pous de pixat contaminats,
paisatge erm,
tots morts de set,
i no plou gens,
o ben mullats,
l’aigua a les dents;
tot desvalguts, abandonats,
assassinats per pròpies mans:
món ben perdut, humanitat
amb rumb fixat
cap al no-res.
Ens sorprenem?
Tenim motius?
Anunciat,
ho havien dit folls averanys;
ningú escoltà...
i ara l’espant!
El que ha de venir, ja és aquí!
A ningú no ha salvat
mai la por!
No té remei?
Hi som a temps?
tu ho has de dir!
GUSTAU JUAN
6-02-07
El que ha d’esdevenir, serà,
no té remei: la follia
ens ha guanyat:
maleïda sia!
No ens salvarà la por!
Els mals anunciats,
mai no creguts:
l’irracional,
el desgavell,
món fet bordell;
diners, més diners,
tot val; aire pudent,
emmetzinat, enverinat,
asfixiat; mar de lleixiu,
tot desbocat,
hem fos el glaç,
tallat el bosc
per uns grams d’or;
camp asfaltat,
amb ciment gras,
no tenim blat,
no n’hem sembrat:
tenim xalets
molt ben moblats,
cases de joc.
Pous de pixat contaminats,
paisatge erm,
tots morts de set,
i no plou gens,
o ben mullats,
l’aigua a les dents;
tot desvalguts, abandonats,
assassinats per pròpies mans:
món ben perdut, humanitat
amb rumb fixat
cap al no-res.
Ens sorprenem?
Tenim motius?
Anunciat,
ho havien dit folls averanys;
ningú escoltà...
i ara l’espant!
El que ha de venir, ja és aquí!
A ningú no ha salvat
mai la por!
No té remei?
Hi som a temps?
tu ho has de dir!
GUSTAU JUAN
6-02-07
EL PRESONER DE LA MOLA
S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba,
tènue llum entra a la cel·la
anunciant la matinada.
El captiu, oberts els ulls
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella
una a una ses petjades...
El silenci de la cel·la,
freda, erma, impenetrable,
ha estat el company nocturn
del pres d’ànima apagada.
Quin espant, escoltar els trets
que s’han sentit a trenc d’alba!
El desvetllat esperit
del presoner, a la llum pàl·lida
del nou dia, ha omplert els ulls
d’ unes silencioses llàgrimes.
Pensa quin serà el captiu
Que ha entrat a la nit més llarga.
El sol s’alça, lentament,
i dels murs, les ombres llargues
recorden les portes closes
del calabós, que l’espanten.
A fora, canten ocells,
vola una gavina blanca
i barques de pescadors
solquen les tranquil·les aigües
com càntics de llibertat
rimant joioses tonades
sobre el penal de La Mola
com un alè d’esperança.
Pensa el captiu que, allà lluny,
hi ha una casa a la muntanya
on broten, en primavera,
flors tendres i perfumades
i un infantet, rialler,
i una mare atribolada
que al seu record, els seus ulls
s’omplen d’afligides llàgrimes.
ARCADI GOMILA
S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba,
tènue llum entra a la cel·la
anunciant la matinada.
El captiu, oberts els ulls
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella
una a una ses petjades...
El silenci de la cel·la,
freda, erma, impenetrable,
ha estat el company nocturn
del pres d’ànima apagada.
Quin espant, escoltar els trets
que s’han sentit a trenc d’alba!
El desvetllat esperit
del presoner, a la llum pàl·lida
del nou dia, ha omplert els ulls
d’ unes silencioses llàgrimes.
Pensa quin serà el captiu
Que ha entrat a la nit més llarga.
El sol s’alça, lentament,
i dels murs, les ombres llargues
recorden les portes closes
del calabós, que l’espanten.
A fora, canten ocells,
vola una gavina blanca
i barques de pescadors
solquen les tranquil·les aigües
com càntics de llibertat
rimant joioses tonades
sobre el penal de La Mola
com un alè d’esperança.
Pensa el captiu que, allà lluny,
hi ha una casa a la muntanya
on broten, en primavera,
flors tendres i perfumades
i un infantet, rialler,
i una mare atribolada
que al seu record, els seus ulls
s’omplen d’afligides llàgrimes.
ARCADI GOMILA
M E N O R C A B L U E S
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
EDGAR ALEMANY
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
EDGAR ALEMANY
M E D I T A C I Ó N O C T U R N A
Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin
i em facin fluir en el discurs
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
arrecerada,
després del bes,
dens,
sec,
sex,
sax,
jazz...
EDGAR ALEMANY
Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin
i em facin fluir en el discurs
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
arrecerada,
després del bes,
dens,
sec,
sex,
sax,
jazz...
EDGAR ALEMANY
Doris, qui sap que el vers és fet per alegrar,
me demana un soneto, i jo ho trob impossible.
Catorze versos junts serà massa terrible;
veis-ne aquí amb tot això quatre a punt de cantar.
Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
si del primer tercer me puc desempenyar.
Jo començ doncs tot d’una, i no cerc més excusa,
creent que no és estat sens orde de ma Musa,
puix veig que en tan poc temps me’n som quasi desfet.
Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el soneto està fet.
ANTONI FEBRER I CARDONA
Ecce homo
Obituari
Obituari | ||||||||||||||||
| ||||||||||||||||
| He anat a caminar pel camp fins a Son Bou | ||||||||||||||||
| i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucaquelba | ||||||||||||||||
| Sota un cel generós perfumat de llentrisca | ||||||||||||||||
| les figueres lliuraven enterra els seus fruits | ||||||||||||||||
| Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies | ||||||||||||||||
| Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa | ||||||||||||||||
| Desterrades les aus orfe d'antigues dunes | ||||||||||||||||
| jo em pensava gelós que el paisatge era nostre | ||||||||||||||||
| dins les síquies la gent llença llaunes i fems | ||||||||||||||||
| Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant | ||||||||||||||||
| amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa | ||||||||||||||||
| explotada que estim amb dolor de fill pària | ||||||||||||||||
| Ja no hi ha vellmarins pels penyals de Fornells | ||||||||||||||||
| S'omplen totes les cales de bars i de murs | ||||||||||||||||
| La llum grega es tenyeix de renous asfaltats | ||||||||||||||||
| L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts. PONÇ PONS | ||||||||||||||||
Guiem Soldevila - "Teoria de l'absència" ("Amoramort" en directe, 2014)
TEORIA DE L´ABSÈNCIA
Un fred d'anys humitós m'estremeix els sentits
m'aborrona la sang i m'envesca la tinta
El món veu créixer durs insistents els renous
i no sent venturoses fondals les paraules
Aquesta àrdua passió aquest àrid desfici
em murgona la veu i em va devorant l'ànima
És fotut subsistir no és gens fàcil escriure
quan et rompen a cops de vergonya el paisatge
Purgatori remot d'enyorança i excuses
hi ha una platja dantesca on encallen els dies
L'arenal es va omplint d'esquelets blancs de versos
És inútil fugir resadors de la carn
evadir-se del món tancar-se en el non-sense
perquè el sexe insisteix i dóna matadura
Saturat de paraules postisses i bordes
de camins desgastats per petjades perdudes
entr a un món interior de paratges i llibres
que m'invent visionari en la nit a les fosques
Titil·leja un llumet de petroli i l'agut
alarit d'un fer llop afamat és un vers
convertit en burot Neva a Peredelkino
Aspre món estimat es tan curta la vida
El silenci de Déu a una platja d'Strómboli
el volcà retronant sota un cel que perilla
Entre crits i murmuris de rostres hipnòtics
Bergman cerca maduixes salvatges a Färo
Els mesquins Epulons els banquers de la City
no entendran mai el gust de pescar a Cales Coves
ni la sort de nedar a Binigaus de nit nus
Macaret és més bell que l'Empire State Building
que els sermons de Bossuet o un cotxe de carreres
Aquests anys postmoderns d'art fast food i seny light
de matances brutals genocidis i plagues
vergonyoses de fam de Txernòbyls de rates
escampant pels budells de la història una pesta
que fa ingenu Camus prest seran arxivats
sense pena entre els fulls reciclats de l'oblit
Revoltats i rebels com Sísif que s'enfronta
a l'absurd d'existir som lliures de matar-nos?
L'anarquia és l'estat de summa perfecció
on hi ha caos desordre ja no hi ha anarquia
¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?
Dante solca amb llaüt els platjals de l'Avern
Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma.
m'aborrona la sang i m'envesca la tinta
El món veu créixer durs insistents els renous
i no sent venturoses fondals les paraules
Aquesta àrdua passió aquest àrid desfici
em murgona la veu i em va devorant l'ànima
És fotut subsistir no és gens fàcil escriure
quan et rompen a cops de vergonya el paisatge
Purgatori remot d'enyorança i excuses
hi ha una platja dantesca on encallen els dies
L'arenal es va omplint d'esquelets blancs de versos
És inútil fugir resadors de la carn
evadir-se del món tancar-se en el non-sense
perquè el sexe insisteix i dóna matadura
Saturat de paraules postisses i bordes
de camins desgastats per petjades perdudes
entr a un món interior de paratges i llibres
que m'invent visionari en la nit a les fosques
Titil·leja un llumet de petroli i l'agut
alarit d'un fer llop afamat és un vers
convertit en burot Neva a Peredelkino
Aspre món estimat es tan curta la vida
El silenci de Déu a una platja d'Strómboli
el volcà retronant sota un cel que perilla
Entre crits i murmuris de rostres hipnòtics
Bergman cerca maduixes salvatges a Färo
Els mesquins Epulons els banquers de la City
no entendran mai el gust de pescar a Cales Coves
ni la sort de nedar a Binigaus de nit nus
Macaret és més bell que l'Empire State Building
que els sermons de Bossuet o un cotxe de carreres
Aquests anys postmoderns d'art fast food i seny light
de matances brutals genocidis i plagues
vergonyoses de fam de Txernòbyls de rates
escampant pels budells de la història una pesta
que fa ingenu Camus prest seran arxivats
sense pena entre els fulls reciclats de l'oblit
Revoltats i rebels com Sísif que s'enfronta
a l'absurd d'existir som lliures de matar-nos?
L'anarquia és l'estat de summa perfecció
on hi ha caos desordre ja no hi ha anarquia
¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?
Dante solca amb llaüt els platjals de l'Avern
Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma.
PONÇ PONS
Ocàs estival
Un oratjol indiscret ja fa esment,
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.
Envidaré el destí de platja morta
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.
Les algues colgaran temps de neguit
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,
i la mirada servil i mundana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.
BEP JOAN CASASNOVAS . La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015
Cançoneta de sa Platja Petita
Vora el mar, vora
un sender,
caminoi d’ocres
estores,
amb figuera i
esbarzer
per tastar figues i móres.
per tastar figues i móres.
Canyes braves i
fitores
xoroiant el
peix roquer.
A recer de les
grans ones,
un racó per als
infants.
Ignoràvem els espants,
pagellides
petitones,
caminet de
caminants…
Cada jorn bones
estones.
De replans i
amagatalls,
amb calada als
Penyalets,
ens provàvem
els fillets…
Quan llambraven
esparralls,
fil de cuca amb
un suret
que tibava un
escandall.
Ai el mar, mai no fa bromes!
-És perquè és
inconscient.
Vés molt viu, sigues prudent:
no té amics ni punts ni comes!
-És maleit
culpa del vent,
ell només és
mar d’aromes.
Un racó per als
petits,
on morien curtes
ones,
on naixien
papallones
dels esquitxos entre els dits.
dels esquitxos entre els dits.
Capbussades molt
pregones,
fent alè
omplíem els pits.
Bep Joan Casasnovas
Enllaç al poema Cançoneta de sa platja petita, del llibre "La Paraula callada".
Musicat i cantat per na MARGUI JUANICO
Subscriure's a:
Missatges (Atom)