TRENQUEN SILENCIS

La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.

Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.

Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.

A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!


ANNA MARIA TICOULAT

MENORCA... RAÓ D'AMOR Recital Poètic .Blai Llopis , rapsode.

Margarita Ballester - Invitació a la poesia

ESCRIURE POESIA

No sé si és aquell do d’antiga praxi
o és la inspiració real del jo
que resta amb un embruix irresistible
que em fa escriure al paper els nus sentiments

i em fiblen aquest cor esvalotat.
La passió que sento per escriure
és molt superior a la voluntat
que em mana aquesta tasca creativa.

En l’alba del meu segle fascinant
he sentit una veu que em crida muda
i m’arrossega a l’abisme mitològic
de l’ahir que m’atreu amb força viva.

Un imperi ancestral que mai no mor
i viu amb el regust de conquerir

noves ments per seguir la seva màgia!

ANNA MARIA TICOULAT

Impuls delirant

Ja havien esclatat les flors rosades
de l’ametller deixant en l’aire un hàlit
de bellesa, quan l’ésser ja sentia
un impuls delirant de plena joia.

L’amor em bressa cada dia amb l’aura
del sentiment des de l’instant feliç
que vaig obrir aquests ulls a aquesta vida
que he il·luminat amb uns suaus somriures.

Soc la sirena que navega l’ona
amb l’ànima brodada de puresa
que beso aquesta costa marinera
mentre aleno l’oreig d’un vent salobre.

Les ones d’aquest mar van musicant
unes notes divines que ara rimen

a l’uníson amb l’aura del meu cor!

Anna Maria Ticoulat

Argelers

Cada carro és una família que se’n va;
cada renglera de carros és una vila que es buida.
Antoni Rovira i Virgili

Els passos fronterers queden enrere
en l’esforç dels vençuts. El cansament
cercarà avui una esperança vana.
Tot ho han perdut en el camí. La marca,
com al conte dels Grimm, no és el senyal
per tornar a casa. És fatiga incrustada
en el silenci de la marxa. Pes,
inútil llast de qui tot ho abandona.
Es pot seguir la petja dels fardells,
dels estris i joguines, de la ràbia,
als camins cap al nord que els bombarders
delegen embeguts d’odi i revenja.
Si hom gira el cap al sud des del coll d’Ares,
si el gira quan arriba a la Guingueta,
Cervera de Marenda o el Pertús,
es veu ben jalonada de misèries,
immens afront, l’estela de l’exili.
Però no rebrà, braços oberts, un món
hostil el riu humà reclòs rere els filats
que marcaran els límits del desastre.
La platja d’Argelers fa setanta anys,
en el cor de l’hivern i l’abandó,
no era l’alegre vila del turisme
que omple estius sensuals de goig i luxe,
la platja d’Argelers fa setanta anys
era un desert gelat, inhòspit, marca
precisa del dolor i de la barbàrie.
Els infants d’Argelers avui recorden
el fred, la fam, els polls, l’arena, aquell
ranxo immenjable, els morts sobre la platja,
aquell no-viure, i una tristesa immensa
lligats de dia i nit a la intempèrie.
Potser encara ressonen en malsons
allez-allez els crits d’adusts gendarmes
que empenyien la gent cap al seu camp
com qui es treu una nosa, allez-allez
si algú demana ajuda, allez-allez
sobre el silenci espès de la derrota.
A l’hivern d’Argelers la tramuntana,
com agulla roent en la carn feble,
ho sembra tot d’arena, un mar d’arena
per fer més dura encara la desfeta.
Arena del sorral a totes hores,
arena als plecs i als cabells i a la boca,
arena al cor del bàrbar vigilant,
arena als ulls de França.


PERE GOMILA

Insula Mundi



Ran de mar sobre el moll enfustat on medit
unes joves angleses parlaven d'amants
i exposaven alegres els cossos al sol
Hi ha llaüts xampurrant un antic menorquí
de pesqueres fondals per les costes del nord

Ja no és nostre el camí de la lluna que fa
tiranya entre les boies dansaires dels iots
Qui coneix el dolor dels que es moren sabent
que mai més no veuran la llum blava de l'illa

Tot flueix com el riu que ens aboca a l'Enlloc
com el caos d'on surt l'univers del neguit
Vora el mar que entre pins s'adormia a les cales
sé que qualsevol dia pot no sortir el sol
Sísif creu en horòscops i cartes astrals

És la nit de la font de sant Joan de la Creu
la nit fosca de l'ànima en vetlla estimant
Sota els frescos fervents del mansuet Cimabue
a un sarcòfag humil floreix la veritat

Només som rics d'allò compartit o donat
on s'acaba el sender s'obre excels l'infinit
Aquell que és el qui és no ha jugat mai a daus
L'univers està escrit en llenguatge poètic



Ponç Pons

EL MEU AMOR PETIT

El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.

La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)

El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.

La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.

Sònia Moll               Non si male nunc

LES COSES QUE NO DIUS

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.

Sònia Moll, Non si male nunc

Menorca

Encercla l'illa amb dits de vent i espera
que els déus, benignes, vulguin apropar-te-la.
Mai no l'has vista però en tens memòria
com d'un desig que incita i crea un àmbit
propici al somni i a la melangia.
Encercla l'illa i la podràs recórrer,
tancant els ulls, des d'aquest teu silenci
sense malmetre'n la claror ni el ritme.
Lúcidament absort, pensa Menorca
sempre al límit del temps, com un fita
que recupera l'orient més càlid
i el converteix en llum meravellada,
en sorra, en mar, en pedra i en misteri.
Aquest és el tresor que cap pregunta
no posa al descobert, però que vibra
rera el secret ardent de la mirada
com un espai de fondes ressonàncies.
Pensa Menorca i digues en veu baixa
noms a l'atzar de pobles i de cales
fins que se't transfiguri el gest i sentis
que la sang et batega a ritme d'illa.

Miquel Martí i Pol

Doris, qui sap que el vers és fet per alegrar,
me demana un soneto, i jo ho trob impossible.
Catorze versos junts serà massa terrible;
veis-ne aquí amb tot això quatre a punt de cantar.
Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
si del primer tercer me puc desempenyar.
Jo començ doncs tot d’una, i no cerc més excusa,
creent que no és estat sens orde de ma Musa,
puix veig que en tan poc temps me’n som quasi desfet.
Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el soneto està fet.

ANTONI FEBRER I CARDONA

TOPÒNIMS


Conserven la memòria de la terra,
les arrels en les formes de la llengua,
manifesten qui som perquè anomenen
la nostra geografia sense dubtes
en cada un dels detalls que la componen.
Són el nom dels turons i dels barrancs,
de les valls i els torrents, els ports, les cales,
de l’estància i el lloc i de la vinya,
els pous, les fonts, els camins i dreceres,
de la marina, el codolar, la tanca,
dels camps i dels illots, de les ciutats
i dels pobles. Són els noms amb què sabem
com l’home s’ha integrat en el paisatge,
la terra que l’acull i aquesta parla
que ha batejat tots els racons de l’illa
amb el pla català dels nostres avis.


PERE GOMILA. "Geografies del vent".

Menorca Raó d’amor

LA VELLA FILOSA

                  A mon amic D. Jaume Moysi Palacios.


Jo l'he vista arraconada
la filosa, preparada
encara amb un floc de lli
i en lo fus una filada
d' una tasca començada
dins un sigle que finí.
Com eterna recordança,
tota plena d'enyorança
la filosa està a un racó.
Aquell fus té una esperança
de que amb manco o més tardança
tornaran a filar-ló.
Sembla que espera la mà
qui el solia fer filar
i aquella mà no és aquí:
és cendra i no tornarà
la mà qui allí  el va deixar
amb filada i floc de lli.
Jo no sé qui l'ha posada
amb la tasca no acabada
a eixa filosa a un racó;
mes me sembla eixa filada
una esperança estroncada
per un moment de dolor.
Jo no ho sé, si ho era bella,
si n'era mare o donzella
la qui filava aquell lli;
jo sols sé que una amor vella
deixà la filosa aquella
on l'he vista aquest matí.

Oh amic, qui la sort teniu
de conservar aqueix viu
record d'un dolç sentiment,
no toqueu eixa filosa,
que és d'una història amorosa
una pàgina vivent.
No la mogueu de son lloc;
no li lleveu aqueix floc
de lli qui ja es vol podrir;
faríeu mala partida
a una vella amor sens vida
que no volia morir.
No us pareix  que aqueix racó
té un poder d'evocació
que cap altre lloc tindria,
i que una mare amorosa
besant aqueixa filosa
hi plorava cada dia?


ÀNGEL RUIZ I PABLO        Poesies

ROMANÇ D'AMOR EN TRES TEMPS

              I

L'illa: un silenci tangible.
La lluna toca la mar,
i la nit, que és transparent,
sembla una nit de cristall.

Que no em digui res ningú,
perquè vull veure't passar:
tan abstracta i fugissera,
que no estàs al meu abast;
tan sensible i tan corpòria,
que puc tocar-te amb les mans.

Quan passes damunt l'arena,
quasi bé no et sent passar:
peus descalços, que desperten
ressonàncies de romanç.

Pressent que els teus ulls mantenen
-els teus ulls lírics i blaus-
dues llàgrimes calentes
que estan a punt d'esclatar.
Mira'm.Són més lluminosos
els ulls quan miren plorant.


                   II

La teva imatge inconcreta
torna i fuig, se'n ve i se'n va,
i quan podria tocar-la,
com un ensomni es desfà.
Es la meva fantasia,
que, dins el temps i l'espai,
cerca una forma impalpable
o un acord inacabat?

L'alba -vestida de rosa-
vol trencar
i jo veig la teva imatge
nimbada d'eternitat.
El meu vers,que cerca un lleu
contacte espiritual,
no pot fer-se melodia,
no troba el ritme adequat.
I com un batec, que es fon
perdut dins la immensitat,
el meu vers es dilueix
dins les aigües de la mar.


                        III

Tu ets una imatge onírica,
però tens vida real;
ets fàcilment assequible,
però no et puc tocar mai;
tu ets, distant i present,
una idea intemporal.

Mira la lluna romàntica
rompuda en prismes brillants.

Plora la nit. Es la lluna
una llàgrima que cau
dolçament
damunt l'espill de la mar.

I en tu  oh , mística imatge!
que ningú no copsarà,
hi veig la llum menorquina
que canvia a cada instant
tènuament
les seves tonalitats;
hi veig l'ànima de l'illa,
mitològica, irreal.

L'illa i tu -dues imatges-
sota una nit de cristall.


GUMERSIND RIERA    Enmig de la mar ( Poemes de Menorca)  Ed.Nura, 1977
Flor Natural i Rosa d'Or en els Jocs Florals de l' Excel-lentíssim Ajuntament de Maó, 1976.

Veles verdes

La xerradissa  del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.

Francesc Florit Nin  . Compartit del blog Illanvers

HORTUS CONCLUSUS

             Ara visc en pau a una cabana
           escoltant la música dels ocells.
                  RYÔKAN



Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins...

Viure és fer versos.


PONÇ PONS       Camp de Bard
                Premi Miquel de Palol 2015

Hàbit

Hem après a sentir,
amb la dolça follia del foc,
fatigosos adéus de glaç en els ulls.

Tan enfora i tan a prop,
heu ací


l'amor en desmesura.

TOMEU TRUYOL   Llibre d'amorg                                         Ed.Arrela, 2014