POBLE DE TÒFUL MUS / Trio Arrels de Menorca

LLUNA PLENA de TÒFUL MUS / Maregassa

LLUNA PLENA

Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.

Dient  adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.

No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.

I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.

Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.

Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.

TÒFUL MUS

 Vos pos un enllaç del  video fet damunt el poema 

SEGUICI de BEP JOAN CASASNOVAS

TRENQUEN SILENCIS

La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.

Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.

Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.

A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!

ANNA MARIA TICOULAT

Anna Maria a l´exposició" 20 del siglo XX. Las voces de la cultura de Menorca", de José Fco. Quadrado. Juny 2017

NÚVIES

Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ

BAGATGE


Amb prou feines trobaries 
cinc anys seguits de pau, 
als llibres d’història: tals 
són els fets; tanmateix, 
a cada moment, on sigui del món, 
fins i tot enmig de la batalla, 
un ocell s’enfila a una branca 
i deixa anar sa cançó 
                                    de festeig. 

I, mira, 
tampoc cap astre no falla mai a la cita 
per ocupar son lloc en el firmament obscur, 
I, si algun dia en veus algun 
que desvarieja, 
esbrina si darrera no hi ha els humans, 
que, en fer un viatge a un planeta 
per posar-hi els peus, 
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.

Ai, els humans! 
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets, 
i som responsables del que al món passi: 
del bé, més o manco a parts iguals; 
del mal, cascú segons son bagatge. 


ÀNGEL MIFSUD CISCAR

SOLCS


Mentre avanç silent esquivant obstacles 
assajo mots que justifiquin l’esperança. 
Són feixugues les cadenes 
per portar-les en solitari, 
però deixeu-me sola, amics; 
vull ser presonera de mi mateixa. 
Prou vegades he bategat 
amb el desconsol, la por, el desànim; 
tanmateix no m’engolirà l’abatiment. 
Malgrat em dolguin les ferides, 
i unes llàgrimes colpidores 
omplin de solcs el meu rostre, 
amb ploma mullada en sang 
escriuré retuda aquests versos. 


 SILI PONS   Agost 2006   Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.

CORONA D´ESTELS


A l’espai del cel 
que Menorca cobreix 
hi ha més d’un estel 
que a tots ens segueix
amb esguard fidel. 

Estels de Patrona 
que el Toro engalonen 
fent-lo la icona 
més atraient. 

Estels de Patrona 
que auxilien els crits 
que provoca l’ona 
de tants d’afligits. 

Estels de Patrona 
amb Gràcia polits 
que el cel acarona 
i alleugen les nits.

Estels prou distints 
que dibuixen el cel
amb desiguals tints
i amarats de zel.

J. BOSCO FANER

VIATJAR


Viatjar 
per poder tornar 
i a cada tornada 
és més bella la cançó.


ÓSCAR BAGUR

A  M.B.


Els arbres
conten les hores,
i les roques
guarden la son de l'aigua.

Aquest cel rogenc
ja no et recorda.


ÓSCAR BAGUR

UN DIA QUE LA TRAMUNTANA ENS TIRAVA ARENA A LA CARA



Un dia que la tramuntana ens tirava arena a la cara
i ens castigava amb empentes
vam voler sortir a navegar.
Des del moll, impotents,
vam veure partir la barca, al seu vent,
festejant els esculls.
Aquell dia, mentre el sol enfosquia les pells
i el vent despentinava l’aigua, m’ensenyà a fer nusos.


SÍLVIA PONS I SEGUÍ

FOSCOR


Què feu?
No enceneu els llums!
No ho veieu que es contrauen 
les pupil·les de la foscor?


SÍLVIA PONS I SEGUÍ

PEDRES CREMADES

El cultiu de les lletres  no necessita del tracte mundanal.  Ningú no em sent entre l'immens boscatge,  però la blanca lluna m'il·lumina.  Wang Wei  Sàtir castrat. L'enyorança té el rostre d'unes illes perdudes. Terra natal. El poema és un hort que espicassen gavines. Brut de ciutat, acaron un pi ver com si fos una dona. Pel riu cansat, que mena lent als límits del món, naveguen branques. Llengua mortal. També efímer fulgeix el que escric damunt l'aigua. Salta un llagost. D'amagat i corrent, els al·lots roben gínjols. Nafra de sol, bassa eixuta. El camí, ple de pols, serpenteja. Un còdol més entre el pedreny; la musa somriu decapitada. Terra d'adéus. Brillen càlids els ulls del mussol sota el ràfec. Sexe lunar alzinant-se en la nit... Meulen àvids els moixos. Grius i moscards. A la llum d'un quinqué raspa antiga la ploma. En va m'entest a escriure versos, mots... Jo el que vull és besar-te! Odes i èglogues. Les pedres que ara cantes, sol grec, de llum s'abillen. Perdut pel verd tirany que espès s'endinsa pel bosc, perora un faune. País d'oblit. Les aus travessen mudes un cel de velles cases. Descalç, ocult entre el pinar faig mots encreuats amb les nimfes. Fills avortats d'aquesta illa on, brunzents, senyoregen les mosques. Els bells records que vam sembrar quan érem al·lots, no ressusciten. Terra de mar. Ja no hi ha ni horitzó. Sent plorar les gavines. Pins i matolls. Cap a casa, de nit, m'acompanya el sender. Home de mots insulars despentín amorós la gramàtica. PONÇ PONS

SA FIGUERA VERDA

He acomplert el meu somni de tenir un solitari terreny verge en el camp. He comprat un poètic paisatge menorquí. Ara faig paret seca i desbrós de brutícia velles tanques que el temps ha florit d'abandó. En el fons el que vull és poder fer-hi versos, lliure, enfora del món. Aquí puc ser un secret eremita salvatge i escriviure tranquil com un nou Thoreau illenc. He penjat uns quants nius per a ocells i he sembrat en filera un camí medieval de xiprers. De moment no escric gaire ni llegesc com abans. Tot el dia llev còdols. Com a mínim dorm bé. No hi ha insomni que valgui. De cruixit, ni em desvetll. Quan em mir adobant amb tendresa la terra, fent paret o cavant, veig profunda i austera la mirada de Tolstoi. Ell va dir que l'ofici d'escriure corromp l'ànima i va fer, per fugir-ne, a estones de pagès. Il·lusos ens servim amb goig de les paraules i al final acabam desvalguts esclaus seus. Cal esser demiürgs. Poesia i poema no són sempre el mateix. Religió, màgia, mística, exercici verbal, constel·lació de signes o missatge formal? Tot és simple i senzill. Ja no cal travessar cap carrer per fugir, com Quasimodo amb versos dins l'abric curt, de casa. Tot està més que dit. El futur d'atzucac que en els murs de marès tenia culs de bòtil s'ha obert camps a través entre tanques d'ullastres. Sé que açò és ser feliç. Podaré les figueres. PONÇ PONS

MENORCA


Paradís
somni
i desencís.


EDGAR ALLEMANY

       CALESFONTS

Onde a terra se acaba é o mar começa Luís de Camões Ha arribat el Sol acompanyat dels nostres somriures, d’on es veia allà on acabava el món, qui sap si és d’on comença. Que allà dalt trobem la porta d’Eos i s’escampa l’escalfor. Mar i més mar que abraça el passeig de roques i fustes on podríem esculpir cada gest, cada mirada, allí on el temps s’atura. Aigua i somnis que no troben anclatges, com si entréssim en aquells quadres de perforador silenci i eternes platges. Llum més enllà de la foscor i el moviment, petit i tímid. Aquí no passen les hores, només se sent el llenguatge del vent. EDGAR ALEMANY

NA MACARET


M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.

No calaré a Cala's Morts.

Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.

D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...

Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.



PONÇ PONS