I s'escola la vida sobrant
MARGARITA BALLESTER . De L'infant i la mort (1989)
La dimensió vegetal del temps
La mort s'atura sobre meu;
no m'esparvera, cau més aviat
dins l'àmbit de la nosa.
I s'escola la vida sobrant
de moltes hores, marge avall,
i creix la mort als arbres
que sobreviuen a casa pròpia.
Ressona, en el meu cap, la dimensió
vegetal del temps que no viuré
ni escriuran per nosaltres:
el temps de les tortugues
i els bibliòfils.
MARGARITA BALLESTER . De L'infant i la mort (1989)
I s'escola la vida sobrant
MARGARITA BALLESTER . De L'infant i la mort (1989)
MA CALA ÍNTIMA
.
BEP JOAN CASASNOVAS
Quin moment em donaràs
per contemplar-te oberta?
On puc seure per sentir-te,
callat, amb mirada certa?
per contemplar-te oberta?
On puc seure per sentir-te,
callat, amb mirada certa?
Caminaré més lleuger,
com a presència inerta,
amb vol subtil i vivaç
per copsar la descoberta
i els teus bleixos de sentor,
hàlits de cala lliberta.
com a presència inerta,
amb vol subtil i vivaç
per copsar la descoberta
i els teus bleixos de sentor,
hàlits de cala lliberta.
Deixa’m, tan sols, alenar-te;
presta’m la tarda oferta
i un racó d’ombra i repòs
per sentir la pell complerta...
tu qui saps on és el gaudi,
tu qui ets deessa experta!
presta’m la tarda oferta
i un racó d’ombra i repòs
per sentir la pell complerta...
tu qui saps on és el gaudi,
tu qui ets deessa experta!
.
BEP JOAN CASASNOVAS
POBLE
Som d’un poble mariner,
ben polit, de bona traça,
amb un sol que és juganer;
va passant dematiner
escalfant sa nostra casa.
Es carrers, guaitant la mar,
volen veure sa bellesa
de ses cales des voltant,
on es temps està guardant
es records de sa infantesa.
Dona meva, quina sort
poder passar es capvespre
mirant s’entrada des port,
ben junts, davant sa finestra.
Veient ses barques del bou
amb un estol de gavines.
Reprèn s’oratge es seu vol
omplert de notes marines.
Som d’un poble que és feiner,
sap cantar, també sap viure
i sa festa coneix bé;
quan arriba un foraster,
ja l’acull amb un somriure.
Té ses barques descansant
amarrades a sa riba,
presumint des seu encant;
fan un vel pintat de blanc
simulant que estan dormides.
Dona meva, quina sort
poder passar es capvespre
mirant s’entrada des port,
ben junts, davant sa finestra.
Veient ses barques del bou
amb un estol de gavines.
Reprèn s’oratge es seu vol
omplert de notes marines.
Sa teva veu sent de nou,
va repetint que m’estimes.
TÒFUL MUS
"És el pes mort que no puc dir..."
És el pes mort que no puc dir,
com els germans que moren de petits
sense deixar la veu de la infantesa,
que em té lligada al temps del meu deliri.
I d'això escric, per desvetllar
l'ofensa de l'innocent: aquell recurs
de veure-hi clar. Mentre viatjo paral·lela al fons
d'arenes abissals, i no tinc ulls
només senyals en la tinta extrema dels teus llavis.
MARGARITA BALLESTER . De L'infant i la mort (1989)
I d'això escric, per desvetllar
MARGARITA BALLESTER . De L'infant i la mort (1989)
PER UN MÓN MILLOR
Trencau, ja, les cadenes de l’esclau.
De la pólvora, feu focs d’artifici.
Que cada poble, sense cap desfici
d’opressió o temença, visqui en pau.
A presents i vinents, estalviau
d’un món contaminat el malefici:
que un daler solidari venci el vici
d’ambició, de cobejança i frau.
Vull, per tothom, la pau i la paraula,
l’escalfor d’una llar, pa i vi a la taula,
essent qui és, cadascú, i gaudint-ne, lliure.
Que ningú, en captiveri o amnistia,
humiliat ni turmentat no sia,
ni privat per cap llei del do de viure.
ANTONI MOLL CAMPS Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans. 2007
Trencau, ja, les cadenes de l’esclau.
De la pólvora, feu focs d’artifici.
Que cada poble, sense cap desfici
d’opressió o temença, visqui en pau.
A presents i vinents, estalviau
d’un món contaminat el malefici:
que un daler solidari venci el vici
d’ambició, de cobejança i frau.
Vull, per tothom, la pau i la paraula,
l’escalfor d’una llar, pa i vi a la taula,
essent qui és, cadascú, i gaudint-ne, lliure.
Que ningú, en captiveri o amnistia,
humiliat ni turmentat no sia,
ni privat per cap llei del do de viure.
ANTONI MOLL CAMPS Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans. 2007
D´AQUEST MÓN
Tast el món al desert d’aquest temps
i en queda el fred d’un camp de refugiats,
una estesa de tants drets calcigats,
la fam i el pa florit,
els morts per cada viu, aquest verdet
de quotidiana misèria.
Salvat, sóc un epíleg
a la memòria dels danys col·laterals,
el torn de nit a la tristesa,
immigrant a la recerca de quina llibertat.
I som des del cadascú, isolades,
estances engolides pel mos de la ciutat,
infants restats a la infantesa
entregats a l’absurd d’aquest no-res.
Éssers fermats
al com obligat, al què ben girat,
de sol a sol,
la vida en condemna de l’obrer del terrat.
Som el qui dels ningús, per tot i tothom
serem cercant-nos,
sentint-nos la tribu, interrogant el món,
i tenim urgència per trobar els llocs i els noms.
Mons.
GULLEM ALFOCEA I HERNÁNDEZ . Tots els éssers. Poetes de Menorca pels drets humans. 2007
TIGRESSA
Per què el món m’ha confós com papellona
que just té vida al llarg d’un sol estiu?
Si sóc tigressa que travessa l’ona
del mar tempestuós, talment un riu.
Però cega, pels raigs de la nit bruna,
em llambrega la mítica fortuna.
que just té vida al llarg d’un sol estiu?
Si sóc tigressa que travessa l’ona
del mar tempestuós, talment un riu.
Però cega, pels raigs de la nit bruna,
em llambrega la mítica fortuna.
Per això vaig perduda entre la llum
i no trobo el fetitxe que em fascina,
mes segueixo el vestigi d’un perfum
que em projecta l’olfacte de felina.
I em sento viva al mig d’un laberint
i sense petja amb guio per l’instint.
i no trobo el fetitxe que em fascina,
mes segueixo el vestigi d’un perfum
que em projecta l’olfacte de felina.
I em sento viva al mig d’un laberint
i sense petja amb guio per l’instint.
Perquè el mapa, que em marca la sendera,
damunt el cos el porto tatuat
imprès sobre l’enigma que m’espera,
en les ratlles secretes del meu fat.
I així camino per l’abisme encara
rere la fosca i l’alba clara.
damunt el cos el porto tatuat
imprès sobre l’enigma que m’espera,
en les ratlles secretes del meu fat.
I així camino per l’abisme encara
rere la fosca i l’alba clara.
Jo sóc una tigressa en solitud
que visc en el meu bosc d’inquietud.
Sé que rastrejo el bon camí qur rima,
amb l’amor famolenc, que ara em sublima!
que visc en el meu bosc d’inquietud.
Sé que rastrejo el bon camí qur rima,
amb l’amor famolenc, que ara em sublima!
ANNA MARIA TICOULAT
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets…”
Cop de fuet.
Avanço pel carrer amb el soroll dels cranis que trepitjo.
La ferum dels cadàvers perfuma les avingudes del passeig,
que em porta alegrement als meus temples de consum.
Un fang fet de sang, ossos i budells em taca les sabates,
de marca, naturalment, i a joc amb aquest tern de color fosc.
Ulls oberts i plens de mosques i panxes inflades; festoneig
a l’entrada del restaurant o a la xarcuteria on em vendran
embotits d’esclau o de pres, enfundats en la pell de la por.
Cop de fuet.
Dibuixat amb foc sobre l’esquena,
en sobtada llambregada,
van baixant els graons de la pena.
Perpètua nit, lluna apagada.
Boca tapada,
llàgrima seca
o veu trencada.
Condemna i reixa,
pell esquinçada.
Cop de fuet.
Roda el món
i el preu puja
dels canons.
Vermella pluja,
espectacle de la sang.
Contra la paret,
desert d’arena
i de sentiment.
Regust de pena…
Queden retuts al fang
I a casa…
Rot de crispetes al paladar,
interrompent mig badall,
mentre el televisor vomita
imatges a tot color
de misèria, fam i por,
sobre la catifa del menjador.
Cop de fuet.
“Tots els éssers humans neixen…”
Merda!
JORDI ODRÍ
Cop de fuet.
Avanço pel carrer amb el soroll dels cranis que trepitjo.
La ferum dels cadàvers perfuma les avingudes del passeig,
que em porta alegrement als meus temples de consum.
Un fang fet de sang, ossos i budells em taca les sabates,
de marca, naturalment, i a joc amb aquest tern de color fosc.
Ulls oberts i plens de mosques i panxes inflades; festoneig
a l’entrada del restaurant o a la xarcuteria on em vendran
embotits d’esclau o de pres, enfundats en la pell de la por.
Cop de fuet.
Dibuixat amb foc sobre l’esquena,
en sobtada llambregada,
van baixant els graons de la pena.
Perpètua nit, lluna apagada.
Boca tapada,
llàgrima seca
o veu trencada.
Condemna i reixa,
pell esquinçada.
Cop de fuet.
Roda el món
i el preu puja
dels canons.
Vermella pluja,
espectacle de la sang.
Contra la paret,
desert d’arena
i de sentiment.
Regust de pena…
Queden retuts al fang
I a casa…
Rot de crispetes al paladar,
interrompent mig badall,
mentre el televisor vomita
imatges a tot color
de misèria, fam i por,
sobre la catifa del menjador.
Cop de fuet.
“Tots els éssers humans neixen…”
Merda!
JORDI ODRÍ
NO ENS SALVARÀ LA POR
El que ha d’esdevenir, serà,
no té remei: la follia
ens ha guanyat:
maleïda sia!
No ens salvarà la por!
Els mals anunciats,
mai no creguts:
l’irracional,
el desgavell,
món fet bordell;
diners, més diners,
tot val; aire pudent,
emmetzinat, enverinat,
asfixiat; mar de lleixiu,
tot desbocat,
hem fos el glaç,
tallat el bosc
per uns grams d’or;
camp asfaltat,
amb ciment gras,
no tenim blat,
no n’hem sembrat:
tenim xalets
molt ben moblats,
cases de joc.
Pous de pixat contaminats,
paisatge erm,
tots morts de set,
i no plou gens,
o ben mullats,
l’aigua a les dents;
tot desvalguts, abandonats,
assassinats per pròpies mans:
món ben perdut, humanitat
amb rumb fixat
cap al no-res.
Ens sorprenem?
Tenim motius?
Anunciat,
ho havien dit folls averanys;
ningú escoltà...
i ara l’espant!
El que ha de venir, ja és aquí!
A ningú no ha salvat
mai la por!
No té remei?
Hi som a temps?
tu ho has de dir!
GUSTAU JUAN
6-02-07
El que ha d’esdevenir, serà,
no té remei: la follia
ens ha guanyat:
maleïda sia!
No ens salvarà la por!
Els mals anunciats,
mai no creguts:
l’irracional,
el desgavell,
món fet bordell;
diners, més diners,
tot val; aire pudent,
emmetzinat, enverinat,
asfixiat; mar de lleixiu,
tot desbocat,
hem fos el glaç,
tallat el bosc
per uns grams d’or;
camp asfaltat,
amb ciment gras,
no tenim blat,
no n’hem sembrat:
tenim xalets
molt ben moblats,
cases de joc.
Pous de pixat contaminats,
paisatge erm,
tots morts de set,
i no plou gens,
o ben mullats,
l’aigua a les dents;
tot desvalguts, abandonats,
assassinats per pròpies mans:
món ben perdut, humanitat
amb rumb fixat
cap al no-res.
Ens sorprenem?
Tenim motius?
Anunciat,
ho havien dit folls averanys;
ningú escoltà...
i ara l’espant!
El que ha de venir, ja és aquí!
A ningú no ha salvat
mai la por!
No té remei?
Hi som a temps?
tu ho has de dir!
GUSTAU JUAN
6-02-07
EL PRESONER DE LA MOLA
S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba,
tènue llum entra a la cel·la
anunciant la matinada.
El captiu, oberts els ulls
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella
una a una ses petjades...
El silenci de la cel·la,
freda, erma, impenetrable,
ha estat el company nocturn
del pres d’ànima apagada.
Quin espant, escoltar els trets
que s’han sentit a trenc d’alba!
El desvetllat esperit
del presoner, a la llum pàl·lida
del nou dia, ha omplert els ulls
d’ unes silencioses llàgrimes.
Pensa quin serà el captiu
Que ha entrat a la nit més llarga.
El sol s’alça, lentament,
i dels murs, les ombres llargues
recorden les portes closes
del calabós, que l’espanten.
A fora, canten ocells,
vola una gavina blanca
i barques de pescadors
solquen les tranquil·les aigües
com càntics de llibertat
rimant joioses tonades
sobre el penal de La Mola
com un alè d’esperança.
Pensa el captiu que, allà lluny,
hi ha una casa a la muntanya
on broten, en primavera,
flors tendres i perfumades
i un infantet, rialler,
i una mare atribolada
que al seu record, els seus ulls
s’omplen d’afligides llàgrimes.
ARCADI GOMILA
S’esvaeix la nit.
Per l’est apunten llànties de l’alba,
tènue llum entra a la cel·la
anunciant la matinada.
El captiu, oberts els ulls
tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella
una a una ses petjades...
El silenci de la cel·la,
freda, erma, impenetrable,
ha estat el company nocturn
del pres d’ànima apagada.
Quin espant, escoltar els trets
que s’han sentit a trenc d’alba!
El desvetllat esperit
del presoner, a la llum pàl·lida
del nou dia, ha omplert els ulls
d’ unes silencioses llàgrimes.
Pensa quin serà el captiu
Que ha entrat a la nit més llarga.
El sol s’alça, lentament,
i dels murs, les ombres llargues
recorden les portes closes
del calabós, que l’espanten.
A fora, canten ocells,
vola una gavina blanca
i barques de pescadors
solquen les tranquil·les aigües
com càntics de llibertat
rimant joioses tonades
sobre el penal de La Mola
com un alè d’esperança.
Pensa el captiu que, allà lluny,
hi ha una casa a la muntanya
on broten, en primavera,
flors tendres i perfumades
i un infantet, rialler,
i una mare atribolada
que al seu record, els seus ulls
s’omplen d’afligides llàgrimes.
ARCADI GOMILA
M E N O R C A B L U E S
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
EDGAR ALEMANY
Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical
i un blues verbal
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.
EDGAR ALEMANY
M E D I T A C I Ó N O C T U R N A
Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin
i em facin fluir en el discurs
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
arrecerada,
després del bes,
dens,
sec,
sex,
sax,
jazz...
EDGAR ALEMANY
Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin
i em facin fluir en el discurs
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
arrecerada,
després del bes,
dens,
sec,
sex,
sax,
jazz...
EDGAR ALEMANY
Doris, qui sap que el vers és fet per alegrar,
me demana un soneto, i jo ho trob impossible.
Catorze versos junts serà massa terrible;
veis-ne aquí amb tot això quatre a punt de cantar.
Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
si del primer tercer me puc desempenyar.
Jo començ doncs tot d’una, i no cerc més excusa,
creent que no és estat sens orde de ma Musa,
puix veig que en tan poc temps me’n som quasi desfet.
Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el soneto està fet.
ANTONI FEBRER I CARDONA
Ecce homo
Subscriure's a:
Missatges (Atom)