Trepitjo espines

Les roses floririen
en les branques de la vida. 

Konstantino Kavafis

El vent es filtra per l’escletxa viva
del cor, com un fuet que es fa invisible
i em fibla. Jo no veig el meu botxí,
però la seva veu de tro m’espanta.
Perseguida pel buf fantasma intento
d’esquivar el seu mal art napoleònic.
Però no hi ha cap lloc on amagar-me
per evitar el salvatge inquisidor,
perquè, malgrat que hi posi porta i mur,
s’obre camí per qualsevol juntura.
Darrere meu el tinc com un espia
que espera el cru moment de la derrota.
Tot i la seva persecució
no puc rendir-me mai, costi el que costi:
primer la mort que perdré l’estendard
que em mana protegir la bretxa viva.
En peu de guerra no defalliré…
com l’heroïna d’Arc tothora lluito!
La meva ciutadella és la paraula
que porta l’arma d’un colom de pau.
En un sender de roses petjo espines
i amb els meus peus descalços sagno el vers!
Agost 2000



Anna-Maria Ticoulat