Sonet anapèstic anisosil·làbic
El vertigen del temps em transporta a un passat
quan les aus en el cel eren lliures
i on el Sol era un déu de misteri envoltat,
al reialme dels plors i dels riures.
Vomitant flamarades talment com un joc,
aquell déu era encès com el dia,
i aquells homes del fred, adorant el seu foc,
eren brasa de por i gelosia.
¿Com podríem de fer-li un convit que no fos
mai per res igualat en grandesa,
al damunt d’un altar fabulós?
I amb la pedra, que és mare i és terra i fermesa,
per fer dòcil el núvol advers,
van parar-li una taula, a l’ignot univers.
Anna-Maria Ticoulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada