BAGATGE
Amb prou feines trobaries
cinc anys seguits de pau,
als llibres d’història: tals
són els fets; tanmateix,
a cada moment, on sigui del món,
fins i tot enmig de la batalla,
un ocell s’enfila a una branca
i deixa anar sa cançó
de festeig.
I, mira,
tampoc cap astre no falla mai a la cita
per ocupar son lloc en el firmament obscur,
I, si algun dia en veus algun
que desvarieja,
esbrina si darrera no hi ha els humans,
que, en fer un viatge a un planeta
per posar-hi els peus,
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.
Ai, els humans!
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets,
i som responsables del que al món passi:
del bé, més o manco a parts iguals;
del mal, cascú segons son bagatge.
ÀNGEL MIFSUD CISCAR
SOLCS
Mentre avanç silent esquivant obstacles
assajo mots que justifiquin l’esperança.
Són feixugues les cadenes
per portar-les en solitari,
però deixeu-me sola, amics;
vull ser presonera de mi mateixa.
Prou vegades he bategat
amb el desconsol, la por, el desànim;
tanmateix no m’engolirà l’abatiment.
Malgrat em dolguin les ferides,
i unes llàgrimes colpidores
omplin de solcs el meu rostre,
amb ploma mullada en sang
escriuré retuda aquests versos.
SILI PONS Agost 2006 Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.
CORONA D´ESTELS
A l’espai del cel
que Menorca cobreix
hi ha més d’un estel
que a tots ens segueix
amb esguard fidel.
Estels de Patrona
que el Toro engalonen
fent-lo la icona
més atraient.
Estels de Patrona
que auxilien els crits
que provoca l’ona
de tants d’afligits.
Estels de Patrona
amb Gràcia polits
que el cel acarona
i alleugen les nits.
Estels prou distints
que dibuixen el cel
amb desiguals tints
i amarats de zel.
J. BOSCO FANER
UN DIA QUE LA TRAMUNTANA ENS TIRAVA ARENA A LA CARA
Un dia que la tramuntana ens tirava arena a la cara
i ens castigava amb empentes
vam voler sortir a navegar.
Des del moll, impotents,
vam veure partir la barca, al seu vent,
festejant els esculls.
Aquell dia, mentre el sol enfosquia les pells
i el vent despentinava l’aigua, m’ensenyà a fer nusos.
SÍLVIA PONS I SEGUÍ
NA MACARET
M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.
Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.
Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.
Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.
Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.
No calaré a Cala's Morts.
Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.
Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.
D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.
Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.
Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.
Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.
Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.
Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...
Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.
PONÇ PONS
POÈTICA
S'alça el vespre i cau lent
el vel gris de la fosca.
Assegut al llindar
del poema que dur
trenca regles i normes
el vers és un clar
pur silenci ple d'ombres
que fugen quan vull
jugar amb elles i es fa
sense cap barca mut
el meu somni que es mor
sol enfront d'aquest mar
desolat del llenguatge.
PONÇ PONS
Basarda apocalíptica
“Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució
i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”
Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9
Una urb mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.
Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.
Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.
Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.
La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.
Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.
La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang,
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.
Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.
BEP JOAN CASASNOVAS
I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.
I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.
ODA A UNES AVARQUES
Hem trescat junts els camps
lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.
Ponç Pons
EXORDI
Tutto che mi resta è già perduto
QUASIMODO
Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'ímtim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
PONÇ PONS El Salobre (Proa, 1997)
Tutto che mi resta è già perduto
QUASIMODO
Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'ímtim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
PONÇ PONS El Salobre (Proa, 1997)
NOSTALGIA D'ATENES
Deixaré la pàtria que tinguérem
quan senti aquella olor de les mimoses
sobre el camí de l'Àtica
sense retorn,
i a redós del camp d'oliveres cap desig
que no fos tornar
com tu, Teseu, amb les veles blanques.
I en el desig, el pare
que ens espera sense saber-ne la mort.
MARGARITA BALLESTER
Deixaré la pàtria que tinguérem
quan senti aquella olor de les mimoses
sobre el camí de l'Àtica
sense retorn,
i a redós del camp d'oliveres cap desig
que no fos tornar
com tu, Teseu, amb les veles blanques.
I en el desig, el pare
que ens espera sense saber-ne la mort.
MARGARITA BALLESTER
El meu cos, tel prim,
és on habiten els glaçons.
La seva hexaèdrica fragilitat
condicionada per la temperatura,
-potser geometria imprecisa-
atorga elegància al licor sempre barroer
que romana en la copa.
és on habiten els glaçons.
La seva hexaèdrica fragilitat
condicionada per la temperatura,
-potser geometria imprecisa-
atorga elegància al licor sempre barroer
que romana en la copa.
Després d'aprehendre la Indestrucció,
esdevenir residència de febleses,
dol com cristall clavat a les genives.
Així és com des de la despoblació del Possible,
jo sóc l'orfe del tangible.
Així és com des dels turmells a la gola,
es des-solidifica i liqua el gel del temps:
debilitat i transparència
que no reconeix la derrota,
sols muda el comportament.
dol com cristall clavat a les genives.
Així és com des de la despoblació del Possible,
jo sóc l'orfe del tangible.
Així és com des dels turmells a la gola,
es des-solidifica i liqua el gel del temps:
debilitat i transparència
que no reconeix la derrota,
sols muda el comportament.
Dins el meu tors, organisme còsmic,
transiten cubs talment planetes irreverents;
ells son l'excepció d'un sistema
que permuta la força per fluid fugisser.
Jo, la deshonra del palpable,
el presoner del no-res.
Jo, l'estança dels daus dements,
aquell qui una vegada i una altra
intenta retrobar de bell nou
les esferes inclements
de la Fortalesa.
transiten cubs talment planetes irreverents;
ells son l'excepció d'un sistema
que permuta la força per fluid fugisser.
Jo, la deshonra del palpable,
el presoner del no-res.
Jo, l'estança dels daus dements,
aquell qui una vegada i una altra
intenta retrobar de bell nou
les esferes inclements
de la Fortalesa.
DAMIÀ ROTGER MIRÓ
Pere Gomila participant en el 18è Festival nacional de poesia a Sant Cugat.
Fotògraf: Michele Canu
CALA GALDANA
Allà començà tot. O potser no.
Però sí. El cop almenys. La certitud
d´un món que s´acabava i l´envestida
ferotge i sense escrúpols, l´ombra primera
del polsim devastat com fang plujós
per voreres del sud, la gran fal-làcia,
el nou paisatge encès pel trau immens
que engolia el pinar fregant la platja.
Abans que aparegués la negra llengua,
en lent descens travessàvem camins
de serpenteig humil cap a la cala
d´una feliç jornada de diumenge
sota els amables pins que engoliria
sens pietat el cos feixuc del monstre.
Potser començà tot, potser m´ho sembla.
La retinguda imatge de l´infant que hi era
roman inalterable al pas dels anys,
com el torrent que baixa d´Algendar
davant els ulls encara fascinats
pel fluir permanent que vivifica.
I en el record hi va la paradoxa
fixat al cor mateix de la gran cala
que feren santa abans de ser venuda.
PERE GOMILA Toponímia. Geografies del vent . Ed. Arrela,2015
SI EM DEMANESSIN
Si em demanessin què és l’alegria
contestaria que és viure amb tu
tenint enceses de nit i dia
les esperances de joventut.
Poguessin veure que en els teus braços
em sento un núvol besant el cel
llavors sabrien que les carícies
et brollen dolces amb gust de mel.
L’amor és senzill quan el foc és encès
massa curt quatre dies un instant un encert.
Es torna un perill quan es perd la claror
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió.
Si em demanessin què és la tendresa
dibuixaria tot el teu cos
amb el perfum d’una fl or vermella
que pintaria on tens el cor.
Descobririen que una mirada
que sigui teva és com el vent
que esborra sempre qualsevol pena
omplint de festa l’enteniment.
L’amor és senzill quan el foc és encès
massa curt quatre dies un instant un encert.
Es torna un perill quan es perd la claror
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió.
TÒFUL MUS
Si em demanessin què és l’alegria
contestaria que és viure amb tu
tenint enceses de nit i dia
les esperances de joventut.
Poguessin veure que en els teus braços
em sento un núvol besant el cel
llavors sabrien que les carícies
et brollen dolces amb gust de mel.
L’amor és senzill quan el foc és encès
massa curt quatre dies un instant un encert.
Es torna un perill quan es perd la claror
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió.
Si em demanessin què és la tendresa
dibuixaria tot el teu cos
amb el perfum d’una fl or vermella
que pintaria on tens el cor.
Descobririen que una mirada
que sigui teva és com el vent
que esborra sempre qualsevol pena
omplint de festa l’enteniment.
L’amor és senzill quan el foc és encès
massa curt quatre dies un instant un encert.
Es torna un perill quan es perd la claror
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió.
TÒFUL MUS
Subscriure's a:
Missatges (Atom)