diumenge, 28 de maig de 2017


SA FIGUERA VERDA




He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.

PONÇ PONS

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada