PEDRES CREMADES




El cultiu de les lletres 
no necessita del tracte mundanal. 

Ningú no em sent entre l'immens boscatge, 
però la blanca lluna m'il·lumina. 

Wang Wei 




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.


PONÇ PONS
Subir

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada