El cultiu de les lletres no necessita del tracte mundanal.
Ningú no em sent entre l'immens boscatge, però la blanca lluna m'il·lumina.
Wang Wei
Sàtir castrat. L'enyorança té el rostre d'unes illes perdudes.
Terra natal. El poema és un hort que espicassen gavines.
Brut de ciutat, acaron un pi ver com si fos una dona.
Pel riu cansat, que mena lent als límits del món, naveguen branques.
Llengua mortal. També efímer fulgeix el que escric damunt l'aigua.
Salta un llagost. D'amagat i corrent, els al·lots roben gínjols.
Nafra de sol, bassa eixuta. El camí, ple de pols, serpenteja.
Un còdol més entre el pedreny; la musa somriu decapitada.
Terra d'adéus. Brillen càlids els ulls del mussol sota el ràfec.
Sexe lunar alzinant-se en la nit... Meulen àvids els moixos.
Grius i moscards. A la llum d'un quinqué raspa antiga la ploma.
En va m'entest a escriure versos, mots... Jo el que vull és besar-te!
Odes i èglogues. Les pedres que ara cantes, sol grec, de llum s'abillen.
Perdut pel verd tirany que espès s'endinsa pel bosc, perora un faune.
País d'oblit. Les aus travessen mudes un cel de velles cases.
Descalç, ocult entre el pinar faig mots encreuats amb les nimfes.
Fills avortats d'aquesta illa on, brunzents, senyoregen les mosques.
Els bells records que vam sembrar quan érem al·lots, no ressusciten.
Terra de mar. Ja no hi ha ni horitzó. Sent plorar les gavines.
Pins i matolls. Cap a casa, de nit, m'acompanya el sender.
Home de mots insulars despentín amorós la gramàtica.
PONÇ PONS
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada