dimarts, 30 de maig de 2017


BAGATGE


Amb prou feines trobaries 
cinc anys seguits de pau, 
als llibres d’història: tals 
són els fets; tanmateix, 
a cada moment, on sigui del món, 
fins i tot enmig de la batalla, 
un ocell s’enfila a una branca 
i deixa anar sa cançó 
                                    de festeig. 

I, mira, 
tampoc cap astre no falla mai a la cita 
per ocupar son lloc en el firmament obscur, 
I, si algun dia en veus algun 
que desvarieja, 
esbrina si darrera no hi ha els humans, 
que, en fer un viatge a un planeta 
per posar-hi els peus, 
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.

Ai, els humans! 
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets, 
i som responsables del que al món passi: 
del bé, més o manco a parts iguals; 
del mal, cascú segons son bagatge. 


ÀNGEL MIFSUD CISCAR

SOLCS


Mentre avanç silent esquivant obstacles 
assajo mots que justifiquin l’esperança. 
Són feixugues les cadenes 
per portar-les en solitari, 
però deixeu-me sola, amics; 
vull ser presonera de mi mateixa. 
Prou vegades he bategat 
amb el desconsol, la por, el desànim; 
tanmateix no m’engolirà l’abatiment. 
Malgrat em dolguin les ferides, 
i unes llàgrimes colpidores 
omplin de solcs el meu rostre, 
amb ploma mullada en sang 
escriuré retuda aquests versos. 


 SILI PONS   Agost 2006   Tots els éssers.Poetes de Menorca pels drets humans.

diumenge, 28 de maig de 2017


CORONA D´ESTELS


A l’espai del cel 
que Menorca cobreix 
hi ha més d’un estel 
que a tots ens segueix
amb esguard fidel. 

Estels de Patrona 
que el Toro engalonen 
fent-lo la icona 
més atraient. 

Estels de Patrona 
que auxilien els crits 
que provoca l’ona 
de tants d’afligits. 

Estels de Patrona 
amb Gràcia polits 
que el cel acarona 
i alleugen les nits.

Estels prou distints 
que dibuixen el cel
amb desiguals tints
i amarats de zel.


J. BOSCO FANER

VIATJAR


Viatjar 
per poder tornar 
i a cada tornada 
és més bella la cançó.



ÓSCAR BAGUR

A  M.B.


Els arbres
conten les hores,
i les roques
guarden la son de l'aigua.

Aquest cel rogenc
ja no et recorda.



ÓSCAR BAGUR

UN DIA QUE LA TRAMUNTANA ENS TIRAVA ARENA A LA CARA



Un dia que la tramuntana ens tirava arena a la cara
i ens castigava amb empentes
vam voler sortir a navegar.
Des del moll, impotents,
vam veure partir la barca, al seu vent,
festejant els esculls.
Aquell dia, mentre el sol enfosquia les pells
i el vent despentinava l’aigua, m’ensenyà a fer nusos.



SÍLVIA PONS I SEGUÍ



FOSCOR


Què feu?
No enceneu els llums!
No ho veieu que es contrauen 
les pupil·les de la foscor?



SÍLVIA PONS I SEGUÍ

PEDRES CREMADES




El cultiu de les lletres 
no necessita del tracte mundanal. 

Ningú no em sent entre l'immens boscatge, 
però la blanca lluna m'il·lumina. 

Wang Wei 




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.


PONÇ PONS
Subir

SA FIGUERA VERDA




He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.

PONÇ PONS

MENORCA


Paradís
somni
i desencís.


EDGAR ALLEMANY


       CALESFONTS





Onde a terra se acaba é o mar começa
Luís de Camões


Ha arribat el Sol
acompanyat dels nostres somriures,
d’on es veia allà on acabava
el món, qui sap si és d’on
comença. Que allà dalt trobem
la porta d’Eos i s’escampa
l’escalfor. Mar i més mar
que abraça el passeig de roques
i fustes on podríem esculpir
cada gest, cada mirada, allí
on el temps s’atura. Aigua i somnis
que no troben anclatges,
com si entréssim en aquells quadres
de perforador silenci i eternes platges.
Llum més enllà de la foscor
i el moviment, petit i tímid.
Aquí no passen les hores,
només se sent el llenguatge del vent.

EDGAR ALEMANY

NA MACARET


M'assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d'esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d'un anfossol l'elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l'ànima blanca del mite.

No calaré a Cala's Morts.

Com el vent que de Tíndari m'arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m'ensuma ximple l'esca.

D'al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d'encens. Encara no sabia que duim l'infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l'hort de Can Virolla. Després van arribar a l'illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l'espai d'arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís...

Es fa fosc i m'invent una vida ermitana.




PONÇ PONS

POÈTICA


S'alça el vespre i cau lent 

el vel gris de la fosca. 

Assegut al llindar 

del poema que dur 

trenca regles i normes 

el vers és un clar 

pur silenci ple d'ombres 

que fugen quan vull 

jugar amb elles i es fa 

sense cap barca mut 

el meu somni que es mor 

sol enfront d'aquest mar 

desolat del llenguatge.



PONÇ PONS

LLENGUATGE


Si la paraula 
és absència
la poesia és un 
món de solituds.


EDGAR ALEMANY

OCÀS


He vist el Sol posar-se
en els teus ulls, 
deixa que m´hi
escalfi les mans
en la teva mirada.


EDGAR ALEMANY

Basarda apocalíptica


Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució      
i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”      

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9      











Una urb mediterrània fa pasturar topònims.
Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.
El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força l'ira i l’enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.

Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang,
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.


BEP JOAN CASASNOVAS






 I aqui vos pos un ENLLAÇ DEL POEMA RECITAT PER JOSEP MERCADAL   
a la trobada poètica " La Festa rimada" . No és sencer, però sí bona part d´ell.




dijous, 25 de maig de 2017

ODA A UNES AVARQUES

Hem trescat junts els camps
lluminosos de l'illa
i hem petjat amatents
arenals d'alga i ones.
Hem tastat el regust
de la sal que als cocons
deixa la tramuntana
i hem pujat per esquius
penyals de dura roca.
Hem nedat en la nit
xafogosa d'agost
i hem ballat amb el vent
a les platges del sud.
Hem gaudit entre cards
i efusius abatzers
aquest cel que ara ens ompl
de tardor i gris ens du
nuvolat cap el fred.
Hem sebrat de records
els tiranys estiuencs
i hem fet lliures haikús
solitaris pel bosc.
Franciscanes, humils,
pell i roda de cotxe,
amb vosaltres he vist
els indrets ancestrals
on batega Menorca
i he notat dins meu,
ple de joia i d'orgull,
que em naixia una pàtria.
Amb vosaltres he estat
tan feliç que ara us dec
un poema d'amor,
estimades avarques.

Ponç Pons

dimarts, 23 de maig de 2017

NU


Quan l´arbre s´esporga
i el guarneix el nu,
els raigs de la lluna
juguen amb plaer
amb el seu cos íntim
obert a la llum.
La vida és autèntica 
si ens fereix el cor;
si irroga un somriure
ben llescat d´amor;
si em cala i abeura
fins el moll de l´os.


J, BOSCO FANER



EXORDI

       Tutto che mi resta è già perduto
       QUASIMODO

Les roses de Ronsard ja s'han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l'illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n'he tret dos fills
de l'ímtim pou dels anys un vers d'enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d'infant
M'estic fent vell i torn a llegir Shakespeare



 PONÇ PONS            El Salobre (Proa, 1997)

HOMENATGE A LAS HILANDERAS DE VELÁZQUEZ



He fet neta la casa, he refet 
el matalàs, he arribat al fons 
de I'ànima per vies diverses: 
només hi ha un fil que tensa, 
sense teixir la imatge, 
i en el tapís 
conclou la història inacabada. 


MARGARITA BALLESTER


I deixàrem el pas davant la porta 
sense cap somni esperàvem ... 
res, perquè l'instant ja era fatigós 
i carregat de melangia. 
Només els ulls tenien un sentit: 
miraven temps enrera. 

El sò d'una òpera sobre els terrats 
em tornà a la fràgil dimensió 
que té la vida.


MARGARITA BALLESTER
NOSTALGIA D'ATENES


Deixaré la pàtria que tinguérem 
quan senti aquella olor de les mimoses 
sobre el camí de l'Àtica 
sense retorn, 
i a redós del camp d'oliveres cap desig 
que no fos tornar 
com tu, Teseu, amb les veles blanques. 
I en el desig, el pare 
que ens espera sense saber-ne la mort. 


MARGARITA BALLESTER

ALFORJA

L'amor és conversar amb els déus 
a l'ombrós paradís de móres i pomeres 
on els barrancs et porten 
les humides olors d'antigues llunes 
–degotadís airet de branques molles– 
sense pols ni petjades 
fora del temps, fora del temps.


MARGARITA BALLESTER

dilluns, 22 de maig de 2017



El meu cos, tel prim,
és on habiten els glaçons.
La seva hexaèdrica fragilitat
condicionada per la temperatura,
-potser geometria imprecisa-
atorga elegància al licor sempre barroer
que romana en la copa.
Després d'aprehendre la Indestrucció,
esdevenir residència de febleses,
dol com cristall clavat a les genives.
Així és com des de la despoblació del Possible,
jo sóc l'orfe del tangible.
Així és com des dels turmells a la gola,
es des-solidifica i liqua el gel del temps:
debilitat i transparència
que no reconeix la derrota,
sols muda el comportament.
Dins el meu tors, organisme còsmic,
transiten cubs talment planetes irreverents;
ells son l'excepció d'un sistema
que permuta la força per fluid fugisser.
Jo, la deshonra del palpable,
el presoner del no-res.
Jo, l'estança dels daus dements,
aquell qui una vegada i una altra
intenta retrobar de bell nou
les esferes inclements
de la Fortalesa.


  DAMIÀ ROTGER MIRÓ

Clariana


La fe m´és la clariana
entremig de tots els dubtes
i dels entrebancs que visc.
M´agrada aquest blau del cel
que hi arribo des del cor
sentim-ne necessitat.


J. BOSCO FANER                  Ressó de silencis. Ed. Claret, 2004

dijous, 11 de maig de 2017

 CALA GALDANA


Allà començà tot. O potser no.
Però sí. El cop almenys. La certitud
d´un món que s´acabava i l´envestida
ferotge i sense escrúpols, l´ombra primera
del polsim devastat com fang plujós
per voreres del sud, la gran fal-làcia,
el nou paisatge encès  pel trau immens
que engolia el pinar fregant la platja.
Abans que aparegués la negra llengua,
en lent descens travessàvem camins
de serpenteig humil cap a la cala
d´una feliç jornada  de diumenge
sota els amables pins que engoliria
sens pietat el cos feixuc del monstre.
Potser començà tot, potser m´ho sembla.
La retinguda imatge de l´infant que hi era
roman inalterable al pas dels anys,
com el torrent que baixa d´Algendar
davant els ulls encara fascinats
pel fluir permanent que vivifica.
I en el record hi va la paradoxa
fixat al cor mateix de la gran cala
que feren santa abans de ser venuda.


PERE GOMILA                  Toponímia. Geografies del vent .  Ed. Arrela,2015
SI EM DEMANESSIN


Si em demanessin què és l’alegria
contestaria que és viure amb tu
tenint enceses de nit i dia 
les esperances de joventut. 
Poguessin veure que en els teus braços 
em sento un núvol besant el cel 
llavors sabrien que les carícies 
et brollen dolces amb gust de mel.

L’amor és senzill quan el foc és encès 
massa curt quatre dies un instant un encert. 
Es torna un perill quan es perd la claror 
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió. 

Si em demanessin què és la tendresa 
dibuixaria tot el teu cos 
amb el perfum d’una fl or vermella 
que pintaria on tens el cor. 
Descobririen que una mirada 
que sigui teva és com el vent 
que esborra sempre qualsevol pena 
omplint de festa l’enteniment. 

L’amor és senzill quan el foc és encès 
massa curt quatre dies un instant un encert. 
Es torna un perill quan es perd la claror 
si s’ofega la fl ama s’ha acabat la il·lusió.


TÒFUL MUS

De BEP JOAN CASASNOVAS

BRESSOL (MARÍA CAMPS) Lletra d´en Tòful Mus

Himne a Menorca

ELS DIES


Ahir, una mà,
demà, quatre dits.
Ahir, un manat,
demà, un pessic.
Fa temps, una mar,
molt prest, un gotellim.
Tot s'ho empassen els dies:
darrere el dolor, ve el delit,
al record l'encalça l'oblit,
a la pluja, la sequera,
a la ventada tenebrosa,
l'ínfim brunzir d'un insecte
entre l'onejar de l'espiga.

Ahir no és avui
i demà serà tot nou.
De la mà vindran,
de la mà se n'aniran,
i tot s'ho empassaran -rondaires revenits-
els dies.


ANTONI TALTAVULL

Viatge



Res no et capfiqui
-dalla esperances
qui no recerca
un altre port
dins la tempesta.

Solca amb coratge
el llac de l'alba
-moure la sínia,
obrir camins
i fer constància.

Res no et capfiqui:
infla amb enginy
totes les veles
del teu viatge!


Antoni Taltavull