I

El saber i la sospita

Les paraules encarnen sentibles el món fan sonores diversa i humana la vida Retirat vora el mar del meu menorquí Walden entre espelmes començ aquest Tractat d'enyor Jo que il·lús pretenia crear un nou llenguatge desmuntar l'ordre lògic i fals del discurs fer esclatar la sintaxi cremar la gramàtica ara veig en la nit Mandelstham llegint Dante entre el fred dels combois deportats que travessen fumejant oxidats l'agre infern de Sibèria Molts en fan indolents d'escriure un artifici un joc d'ismes brillant però hi ha dictadures i la mort i el dolor desgracien consciències Hi ha també militars de mirada assassina i la fam que devasta amb vergonya la terra Tanta sang pot omplir denigrant tots els llibres ¿No som més que poetes en temps de misèria? Desanat com Van Gogh pint amb versos estels i escrivisc passional lluny de cercles i grups De vegades m'embosc per fugir del neguit No faig comptes tallar-me cap lòbul d'orella Si són actes els mots estaria molt bé que un poema pogués subvertir un ordre injust o salvar de la fam i el dolor qualque vida Ben mirat un poeta en el fons no és gran cosa purifica el dialecte malalt de la tribu Amistós rellegesc Leopardi i Novalis o reveig fascinat Dreyer i Rossellini

Sé setjat per l'absurd que estimar té sentit i l'enveja envileix avara la cultura En un temps ja perdut tot açò va ser una illa on vivíem d'al·lots amb les portes obertes Paradís massacrat ara sent com els grius canten amb Couperin les Leçons de Ténèbres i els àngels de la mort van de whiskys per pubs Veig l'església d'Auvers sota un sol cru d'estiu un camp de blat amb corbs on sona trist un tret És tan bell el contrast de la tinta amb el blanc del paper engargotat que un pot fer com Narcís i engatar-se de sons a una torre d'ivori Hi ha polítics podrits hi ha banquers gominats fent discursos casposos salvant la moral Hi ha universos de por hi ha feixistes tendríssims torturant estudiants fent agonitzar gent Hi ha les Mares de Maig Galeano escrivint amb les venes obertes Memòria del foc i Sábato exhumant l'Informe per a cecs Ah les torts de la rime aquells vells sanglots longs des violons de l'automne Hi ha barraques de fang cementeris ardents de misèria i brutícia Cada platja a l'hivern s'ompl entre alga de munts de deixalles tirades pels rics des de iots que elegants i festius solquen àgils les aigües resplendents on s'esborra el llegat grec d'Ulisses El fantasma del Che crema invicte un vell mapa de silencis i mines sagnants de salnitre A les sorres de Margate un home eixorcat descompon en fragments el discurs d'una vida ¿D'on ve el verd remoreig d'esvanits sivinars? ¿D'on el vol d'invisibles milans i estornells? Algú crida enrampat a una tàvega humida i d'un cop li han romput les ulleres a Bàbel Aquesta illa no pot suportar més bandits més pirates cruels que l'assalten i escorxen Al Barranc d'Algendar ja no hi creixen flors blaves Algú rega sonets que el vent seca i desfulla Ja no cal cercar móns màgics fora del món tanmateix duim el cel i l'infern dins nosaltres Els poemes són camps d'un secret territori on llauram entre mots l'aventura de viure Fills de Llull confinats a rars llimbs postmoderns de buidor i futilesa enyoram una pàtria Mar sagrat dels homèrics herois insulars van surant sobre l'aigua cadàvers de mites Déu reclama el seu lloc: Sóc qui sóc i estic fart que m'empreu repressiu i embafeu amb lloances He somiat tantes nits La Alpujarra de Brenan o Les Illes Aran de John Milington Synge He dit sense rancúnia Goodbye to all that i he bastit un Deià amb dea blanca com Graves Macaret és més bàrdic que Margate i sol hi llegesc fins molt tard hi faig vida ermitana. PONÇ PONS        Del llibre NURA

Maria Àngels Gornès Punta Nati Ciutadella Menorca

PUNTA NATI

Ens torbaven, com batec de l´immens
en aquesta ampla plana de la Menorca
seca, ja arran dels grans penya-segats, 
el vertigen de les geometries,
el far com un esquinç de la mateixa
roca, la simetria de les formes
-un rar esqueix dels clàssics,
un món fora del món-,
les velles bateries,
el record de la guerra enfront del mar,
i els naufragis antics.

I beguérem a glops de la grandesa
tràgica, a glops aquesta soledat
que ens fascinava.
També ens arribaria entre arideses
una altra soledat sense bellesa,
sense èpica al paisatge.
I la sabérem fonda
perquè, a la fi, comprenguérem.

PERE GOMILA.        Cant del caminant . Geografies del vent .Ed. Arrela 2015

                 FOLLIA

Tu ets la meva constant provocació,
l´ésser que revoluciones els desitjos
més eròtics al meu cervell inexistents.
           Escorxes de la meva pell
l´òxid que embolcalla l´oblidada seducció
       i neteges les lleganyes dels ulls
deixant-me veure la bellesa dels teus.
      Vull transmetre en llapis i paper
els meus sentiments més ocults i profunds,
      perquè tan sols reps pinzellades
        superficials i mal traçades
        que no et deixen entendre
       el que deliro i sento per tu.
      Les llargues nits d´insomni
     són amargues i fosques
    que em desesperen i em corquen,
   i un estel vetlla i cura delicadament
          amb paciència i amorosia
          perquè quan neix el nou dia
         jo t´estimi molt més que ahir.
       L´univers de la bogeria traspassa
     el seny del meu comportament
         quan la vida ens castiga,
    l´agonia de la separació és inevitable
i buscar-te al meu nieró i no trobar-te
       es fa malaltís i insuportable.
       La cruel realitat transforma
alegries i rialles en doloroses llàgrimes
              perquè ens adorem
      i no volem perdre en aquest món,
               aquest, el nostre amor,
             aquesta, la nostra... follia.



JOANA BAGUR FLORIT    Premi Sant Jordi, Navarcles 2017
   

EL DESÈ CERCLE

Guiat per tu que em mostres com Virgili
l’infern i el purgatori literari,
través com cada nit la línia d’ombra...

Escriure és explorar la selva del llenguatge.


PONÇ PONS       PESSOANES

CALÇOBRE

Perquè escriure és també donar un sentit al món

I salvar del neguit un temps mortal absurd

Persever en la nit tot cercant fervent mots

Que emotius m'apuntalin fets versos la vida

PONÇ PONS

Ponç Pons, amb veu pròpia

Sònia Moll recita, Dona de principis

Sònia Moll recita, La princesa cavaller

Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules oi, que ho has vist?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d'admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com tu et penses, no fràgils i etèries i volàtils. Algunes, saps?, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l'aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l'ànima i la buida. Són boniques, d'acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps?, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep.
 
Tampoc no totes les princeses duen sabatetes de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d'altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d'un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l'espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d'elles, només d'elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses.
 
I no te'ls creguis quan et diuen que són fines i no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les salva amb un petó. T'asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps?, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s'estimen. Això no t'ho han explicat?
 
No te'ls creguis quan et diguin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d'àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta i es fan crostes als genolls i s'empastifen les mans i els peus i neden despullades en l'aigua gelada del riu i després s'eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel camí del bosc, amb els peus descalços i l'olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida.

FERRERIES


Salm 67, 4-5
Que us lloïn totes les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que els pobles s´alegrin i cridin de goig.
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud,
i guiau els pobles de la terra.



     Poble diligent.
     Llestesa,
     creixement,
     subtilesa.

     Esglèsia present.
     Comunitat,
     agermanament,
     vivacitat.

     Infància indigent.
     Educació,
     formació,
     aclariment.

     Joventut impacient.
     Llibertat,
     novetat,
     moviment.

     Adultesa amatent.
    Comesa,
    desplaçament,
    totxesa.

    Vellesa convincent.
    Sensibilitat,
    componiment,
    fidelitat.

    Homes corrents.
    Assumpció,
    evasió,
    candiment.

   Dones fefaents,.
   Autenticitat,
   tenacitat,
   truncament.





               El
             poble
            camina
          assaborint:
          fascinació
        fonamentació
       indeterminació
     desmitologització
   autodeshipnoptizació
   constitucionalització
 desnacionalcatolització



J.BOSCO FANER BAGUR           HORES D´HÀLIT. Edicions Nura 1991

A LA MAR...


A la mar me duen
mos passos.Me plau
mirar-me les ones
que venen i que van;
cullir les petxines
els llirs i corals;
pensar en meravelles
ocultes, i estranys
tresors dins abismes
blavosos.Me plau
saltar pels esculls
i, el cor bategant,
sentí en mòbil penya
mos peus vacil-lar,
i assaltar les roques
semblants a les naus.

 Sospesa l´oïda
estona roman:
"Que diu amb mil ones
la veu de la mar?"
Les mans se rabejen
sovint, demanant;
"On tens el tresor
de llum, amagat?
Per què no me tinyen
tes aigües, de blau?"


ANTONI MOLL CAMPS     SERENOR, 1947

VELES VERDES


La xerradissa del brancatge ha omplert la tanca
dels colors de les veus de la terra.
La vella pell del món es renova cada dia
tot amollant les aromes del romanç i la cançó.
Un incendi de paraules ha adobat l’artiga
tot deixant escrit l’esforç de la sement.
Mare de veles verdes, les fulles parlen
un idioma de sintaxi lleugera i plana.


FRANCESC FLORIT NIN