Romanç dels Infinitius
Cantar, fieta, com tu,
les cançons baixamareres
jugar a encalçar escopinyes
i estendre'm al cor les xerxes.
Pescar rimes amb un ham
i enfilar-te'n un poema
Sortir els peixos de la mar
per besar la lluna plena.
Riure amb els Infinitius
com córrer damunt l'arena
i davallar en el moll
i banyar-me en tu, morena.
Alenar els salinosos
estimars de tintoreres;
anar per tu a la subhasta
i vendre el món per haver-te.
Reunir brises i aures,
teixir amb la ment una vela,
aferrar-te al meu costat
i navegar amb la barqueta.
Vorejar els quatre horitzons
viure de vent cou-cuineta
i menar el timó perdut
cap al teu port, vida neta.
PERE XERXA
Cantar, fieta, com tu,
les cançons baixamareres
jugar a encalçar escopinyes
i estendre'm al cor les xerxes.
Pescar rimes amb un ham
i enfilar-te'n un poema
Sortir els peixos de la mar
per besar la lluna plena.
Riure amb els Infinitius
com córrer damunt l'arena
i davallar en el moll
i banyar-me en tu, morena.
Alenar els salinosos
estimars de tintoreres;
anar per tu a la subhasta
i vendre el món per haver-te.
Reunir brises i aures,
teixir amb la ment una vela,
aferrar-te al meu costat
i navegar amb la barqueta.
Vorejar els quatre horitzons
viure de vent cou-cuineta
i menar el timó perdut
cap al teu port, vida neta.
PERE XERXA
Ruta del no-res
Em fondré per la ruta del no-res
com un ocell que es perd en la distància,
travessaré la nuvolada blanca
contra tota ventada del garbí.
En l’escalada sideral m’espera
un rusc de pau d’un blau intens
que apaivaga la set de l’esperit
com un bàlsam de pura transcendència.
Navegaré aquest cel vers l’infinit
lleugera fins i tot ben despullada
de la carga del món que em crucifica
malgrat la sort fiblant d’escriure el vers.
Seré una mota renovada dins
la sorda quietud del mut no-res!
ANNA Mª TICOULAT
Aigua de poemes
Mares cansades del dolor
de l’amor romput.
Dones dormides al racó perdut de la llar.
Cents de poemes escrits als seus rostres,
als miralls esmorrellats,
als vidres de finestres tancades.
Les gotes d’humitat els desfan,
aigua de poemes, cauen al terra.
Unes mans petites juguen amb les
paraules desfetes.
Dibuixant cercles cristal·lins
il·luminats per la foscor d’una espelma,
quasi fosa, flama viva de paraules callades.
Al matí s’omplirà d’aigua el paper
esperant l’arribada del demà.
Hi haurà, encara, poemes als vidres
acaronats, desdibuixats, per infants transparents.
CARME CLOQUELLS TUDURÍ
Imatges de vellut
Imatges de vellut que besen l’aire
en un paratge solitari i verd
que serva la mirada del blau
cel entre remors del mar que trenca l’ona.
Vegetals de setí de la ribera
que floreix amb colors misteriosos
del sol ardent que deixa l’or en pols
sobre el setí de clorofil·la tendra.
Una pell de vellut dels albercocs
que pengen en les branques del fullam
amb un raig del crepuscle incandescent
que daura i abrusa la carnosa fruita.
El deliri em transporta al paradís
natural que fa néixer l’agut cant
on germina la font de les llavors!
ANNA MARIA TICOULAT
Aquest hivern,
sempietern, per a trobar la pedra damunt la qual resta l’ànim[a]
menorquí d’antuvi,
[ens posa a prova]
així que no ens queda més
ni menys tampoc,
que antuviar-nos
[en addicció]
i tanmateix,
sortir a l’encontre
dels mots perduts
[que ara]
:
p
e
n
g
e
n
a tort
dels ullastres
i
tornar a entrar en possessió
d’aquests
i
gratar
Fàtima Anglada
Portbou
La mort s’arrapa al vi
i empeny la pena vora l’aigua.
És negra nit.
El mar
està en silenci.
El campanar ha tocat les dotze.
S’esmuny callada l’hora dels prodigis
i deixa l’esquelet d’una carrossa
i els bocins de cristall d’unes sabates
damunt l’arena humida de la platja.
No hi ha horitzons de llum
en el cant dels teus morts
que et criden aigua endins.
Sònia Moll Gamboa
La mort s’arrapa al vi
i empeny la pena vora l’aigua.
És negra nit.
El mar
està en silenci.
El campanar ha tocat les dotze.
S’esmuny callada l’hora dels prodigis
i deixa l’esquelet d’una carrossa
i els bocins de cristall d’unes sabates
damunt l’arena humida de la platja.
No hi ha horitzons de llum
en el cant dels teus morts
que et criden aigua endins.
Sònia Moll Gamboa
MICO CÒMIC
Amb les mans a la butxaca f
aig de mico quan no toca,
llons li cant a la llunarda
lo suau que és la garota.
Que canti,
que canti:
l’espina
més fina
de totes
les sotes
no pica
i és rica,
fa caure
no jaure
i vinga
que dringa
la llenga.
Merenga!
Jo’t faré d’aljub i traca
de ressaca que no és poca
i no tanta, tant te carda
que no faci lo que em rota?
Que faci
que faci:
que só
cançó,
lladruc
caduc,
sang-
raït,
trama,
l’essa
que adreça a
ningú,
vudú,
dolor,
l’odor.
Si he per casa un talaiot,
la tramoia, la politja,
la iaiona que fa mitja,
mon llinatge és l’indiot.
No en té,
si n’é:
et puc
fer un truc
jo sol,
no dol,
en sec
te frec
l’amígda-
la al llit de cautxú.
Vols xo-
rigué?
Rigué.
Si et verberen març i llac
és que arrib demà i a sac.
EDGARD ALEMANY
POCA COSA
“e no m’o pretz una formitz,
per Saint Marsau!”
Guilhem de Petitieu
Jo no us diré qui sóc
tampoc de qui m’enduc a jóc
car la meva ombra és la del boc:
boca de llamp,
ample de mal; menj fins el moc
sens tenir fam.
Ningú té clar ben bé si sóc a
propet de mar pel sol en joca
o a frec de tu per com t’emboca
amb jo el foscam.
Des del més fondo de la moca
ens dam al mam.
Damunt del cap m’hi trob un troc
d’on m’ix un roc que no té lloc
enlloc i el moc com un manyoc
que ni fa un gram,
avam si ja a les 3 ho cloc
i anam fent tram.
Desfilarem tots sols la troca
perquè no toca fer la lloca
i ben posada la manyoca
irem boscam
endins buscant on és la cloca
que enroca l’ham.
Davant del foc que tot ho cou,
que tot ho mou sense dir prou,
hi ha el món sencer per fer-ne brou
o potser un ram
o millor un xou
que el pagui el sou
de tots al camp.
Però el teu front cobert de rou
em mostra l’or del fons del pou
car el teu cos és quasi jou
de tant que l’am.
Saps el meu tors lo tou que fou?
Ara és rocam.
Ningú s’escapa de la roua
anc que siguem davall la poua -
es veu que el savi major ho ha
dit amb greu bram.
Qui em vindrà a treure de la foua?
Ton mamellam.
Exagerat, tot ple de flama,
em veureu seure al sostre en rama
i sense fama - ni ma mama
m’apama un pam!
Sols vull la cama, caram, que ama
i fa foc, flam.
EDGARD ALEMANY
Subscriure's a:
Missatges (Atom)