dilluns, 30 de gener de 2017

“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets…”



Cop de fuet.


 Avanço pel carrer amb el soroll dels cranis que trepitjo. 

La ferum dels cadàvers perfuma les avingudes del passeig, 
que em porta alegrement als meus temples de consum. 
Un fang fet de sang, ossos i budells em taca les sabates, 
de marca, naturalment, i a joc amb aquest tern de color fosc. 
Ulls oberts i plens de mosques i panxes inflades; festoneig 
a l’entrada del restaurant o a la xarcuteria on em vendran 
embotits d’esclau o de pres, enfundats en la pell de la por.

Cop de fuet. 


Dibuixat amb foc sobre l’esquena, 

en sobtada llambregada, 
van baixant els graons de la pena. 
Perpètua nit, lluna apagada.

Boca tapada, 

llàgrima seca
o veu trencada. 
Condemna i reixa, 
pell esquinçada.

Cop de fuet.


Roda el món 

i el preu puja 
dels canons. 
Vermella pluja, 
espectacle de la sang. 
Contra la paret, 
desert d’arena 
i de sentiment. 
Regust de pena… 
Queden retuts al fang

I a casa… 


Rot de crispetes al paladar, 

interrompent mig badall, 
mentre el televisor vomita 
imatges a tot color 
de misèria, fam i por, 
sobre la catifa del menjador.

Cop de fuet. 


“Tots els éssers humans neixen…” 


Merda! 




JORDI ODRÍ


NO ENS SALVARÀ LA POR



El que ha d’esdevenir, serà, 

no té remei: la follia 
ens ha guanyat: 
maleïda sia!

No ens salvarà la por! 

Els mals anunciats, 
mai no creguts: 
l’irracional, 
el desgavell, 
món fet bordell; 
diners, més diners, 
tot val; aire pudent, 
emmetzinat, enverinat, 
asfixiat; mar de lleixiu, 
tot desbocat, 
hem fos el glaç, 
tallat el bosc 
per uns grams d’or; 
camp asfaltat, 
amb ciment gras, 
no tenim blat, 
no n’hem sembrat:
tenim xalets 
molt ben moblats, 
cases de joc. 

Pous de pixat contaminats, 

paisatge erm, 
tots morts de set, 
i no plou gens, 
o ben mullats, 
l’aigua a les dents; 
tot desvalguts, abandonats, 
assassinats per pròpies mans: 
món ben perdut, humanitat 
amb rumb fixat 
cap al no-res. 

Ens sorprenem? 

Tenim motius? 
Anunciat, 
ho havien dit folls averanys; 
ningú escoltà... 
i ara l’espant! 
El que ha de venir, ja és aquí!

A ningú no ha salvat 

mai la por!


No té remei? 
Hi som a temps?
tu ho has de dir!



GUSTAU JUAN


   6-02-07 
 EL PRESONER DE LA MOLA


S’esvaeix la nit.

Per l’est apunten llànties de l’alba, 
tènue llum entra a la cel·la 
anunciant la matinada.

El captiu, oberts els ulls 

tota una nit muda i llarga,
ha contat, del sentinella 
una a una ses petjades...

El silenci de la cel·la, 

freda, erma, impenetrable, 
ha estat el company nocturn 
del pres d’ànima apagada. 

Quin espant, escoltar els trets 

que s’han sentit a trenc d’alba! 
El desvetllat esperit 
del presoner, a la llum pàl·lida

del nou dia, ha omplert els ulls 

d’ unes silencioses llàgrimes. 
Pensa quin serà el captiu 
Que ha entrat a la nit més llarga.

El sol s’alça, lentament, 

i dels murs, les ombres llargues 
recorden les portes closes 
del calabós, que l’espanten. 

A fora, canten ocells, 

vola una gavina blanca 
i barques de pescadors 
solquen les tranquil·les aigües

com càntics de llibertat 

rimant joioses tonades 
sobre el penal de La Mola 
com un alè d’esperança. 

Pensa el captiu que, allà lluny, 

hi ha una casa a la muntanya 
on broten, en primavera, 
flors tendres i perfumades 

i un infantet, rialler, 

i una mare atribolada 
que al seu record, els seus ulls 
s’omplen d’afligides llàgrimes.


ARCADI GOMILA
M E N O R C A  B L U E S

Quan s’obre la nit,
plena,
la ciutat que és una sola
queda absorta
entre fonema i fonema.
Què dius?
Rius en cada nota.
Camín amb la sordina posada
cap a la llibertat,
cendres a l’horitzó
de vermell vertical 
i un blues verbal 
que m’ajuda a articular
la llengua, suau,
suau, suor.
De nit i endins,
que la ciutat és una
i sola i es pinta 
i balla, aquest jazz
dissonant que queda penjat
en el darrer acord
de la matinada.



EDGAR ALEMANY
M E D I T A C I Ó  N O C T U R N A


Vull perdre’m, com Thoreau,
en un bosc de paraules
o que els mots m’envoltin 
i em facin fluir en el discurs 
com Foucault.
Mai entendré Heidegger...
Per fi, aquesta nit brillen 
els estels a Barcelona,
podem ser Body and Soul,
elevar-nos, mossegar el món
i vessar el vi ranci,
com la mel que vessa,
            llavi.
He tallat el vers
setjat per la passió nocturna 
invoc Caravaggio, en poemes
de clarobscur subtil.
I jo que venc 
d’un paradís creat
pel pols tremolós del cec Homer
vull mostrar-te els tresors
de l’illa,
però dorms,
    arrecerada,
després del bes,
        dens,
        sec,
        sex,
        sax,
        jazz...




EDGAR ALEMANY


Doris, qui sap que el vers és fet per alegrar,
me demana un soneto, i jo ho trob impossible.
Catorze versos junts serà massa terrible;
veis-ne aquí amb tot això quatre a punt de cantar.



Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
si del primer tercer me puc desempenyar.



Jo començ doncs tot d’una, i no cerc més excusa,
creent que no és estat sens orde de ma Musa,
puix veig que en tan poc temps me’n som quasi desfet.



Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el soneto està fet. 



ANTONI FEBRER I CARDONA



Escolta es vent , de Tòful Mus. Juan Pons i Joana Pons, Un cant per la vida 30-04-2010

Ecce homo









Ecce homo





No ho creuràs, però res.
Els capvespres me'n vaig
a S'Estància i tot sol,
envoltat d'animals,
pod ullastres, escric
fins que és tard i ja fosc
m'assec dins la cabana
de còdols i entre espelmes
convers amb Déu que tracta
d'apaivagar integristes,
defuig reaccionaris,
té por de talibans.




Com en el bell poema
d'Ernesto Cardenal
on parla dels trapencs
que s'aixequen de nit
i encenen les mampares
i obren els seus Salteris
i els grans Antifonaris,
jo encenc voltat de moixos,
gallines, bens, tortugues,
tot el meu espelmari
i res a Déu pels fills.




Sé que no em salvaré,
menorquí expoliat,
de la insomne passió
de llegir tots els llibres.
En el fons crec de cor
que tot és sembrar fum
i encalçam en va el vent
de la Literatura.




Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d'on vénc i on vaig.




Potser fóra millor,
ple de vida i bondat,
caminar per la neu
sense petges ni rumb
i no dir res com Walser.




Tanmateix d'aquest foc,
incurable desfici,
sols en quedarà el nom
en un llibre de text,
un carrer dedicat,
una estàtua amb coloms.




Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.




He burxat, per trobar
les arrels del neguit,
la ferida que du,
sinuosa i roent,
de ca nostra al portal
lusità del teu pis.




Tu ja saps que el poder
literari fa olor
de podrit i ha perdut
la vergonya i el cànon.
Per açò, retirat
de feruma, escrivisc
com si no hi hagués món
i fos l'últim parlant
d'una llengua ja morta.




Al final sé que tot
serà res i no hi ha
més futur que l'oblit,
però crec que ha valgut,
a pesar del dolor,
la pena aprofitar
per fer versos la vida.



PONÇ PONS .       Pessoanes

Obituari







Obituari




People change and smile
but the agony abides.

T. S. Eliot               



He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l'enfront de Llucaquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven enterra els seus fruits
Pel barranc verd d'Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d'un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d'antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d'aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins pels penyals de Fornells
S'omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L'idioma en què escric no l'entenen ni els morts.


PONÇ PONS

diumenge, 29 de gener de 2017

Guiem Soldevila - "Teoria de l'absència" ("Amoramort" en directe, 2014)





TEORIA DE L´ABSÈNCIA


Un fred d'anys humitós m'estremeix els sentits
m'aborrona la sang i m'envesca la tinta
El món veu créixer durs insistents els renous
i no sent venturoses fondals les paraules
Aquesta àrdua passió aquest àrid desfici
em murgona la veu i em va devorant l'ànima
És fotut subsistir no és gens fàcil escriure
quan et rompen a cops de vergonya el paisatge

Purgatori remot d'enyorança i excuses
hi ha una platja dantesca on encallen els dies
L'arenal es va omplint d'esquelets blancs de versos

És inútil fugir resadors de la carn
evadir-se del món tancar-se en el non-sense
perquè el sexe insisteix i dóna matadura
Saturat de paraules postisses i bordes
de camins desgastats per petjades perdudes
entr a un món interior de paratges i llibres
que m'invent visionari en la nit a les fosques
Titil·leja un llumet de petroli i l'agut
alarit d'un fer llop afamat és un vers
convertit en burot Neva a Peredelkino
Aspre món estimat es tan curta la vida

El silenci de Déu a una platja d'Strómboli
el volcà retronant sota un cel que perilla
Entre crits i murmuris de rostres hipnòtics
Bergman cerca maduixes salvatges a Färo
Els mesquins Epulons els banquers de la City
no entendran mai el gust de pescar a Cales Coves
ni la sort de nedar a Binigaus de nit nus
Macaret és més bell que l'Empire State Building
que els sermons de Bossuet o un cotxe de carreres

Aquests anys postmoderns d'art fast food i seny light
de matances brutals genocidis i plagues
vergonyoses de fam de Txernòbyls de rates
escampant pels budells de la història una pesta
que fa ingenu Camus prest seran arxivats
sense pena entre els fulls reciclats de l'oblit
Revoltats i rebels com Sísif que s'enfronta
a l'absurd d'existir som lliures de matar-nos?

L'anarquia és l'estat de summa perfecció
on hi ha caos desordre ja no hi ha anarquia
¿Som un breu desdesig un fulgor en el no-res?
Dante solca amb llaüt els platjals de l'Avern
Tanmateix a pesar de l'absurd que promou
la lletjor i la maldat el sol daura aquest jorn
que despunta feliç de ser vers rere el mar
Som allò que llegim i tenim el que dam
La llavor d'un oblit el fulgor d'una espelma.


PONÇ PONS

Ocàs estival

Un oratjol indiscret ja fa esment,
l’aigua acarona el somni que m’importa.
Sé que el setembre me ben reconforta
quan l’horabaixa fineix a ponent.

Envidaré el destí de platja morta
perquè l’hivern em desperti la ment;
si l’estel espurneja irreverent
serà un camí de lluna sense porta.
Les algues colgaran temps de neguit
i em besarà els peus salats la mar plana.
Arena blanca, llençol sense llit,
i la mirada servil i mundana.
El comiat es fa foscor de nit...
L’estiu s’ha fus vora cala Mitjana.

BEP JOAN CASASNOVAS . La paraula callada.  Ed. Neopàtria 2015




Cançoneta de sa Platja Petita


Vora el mar, vora un sender,
caminoi d’ocres estores,
amb figuera i esbarzer
per tastar figues i móres.
Canyes braves i fitores
xoroiant el peix roquer.

A recer de les grans ones,
un racó per als infants.
Ignoràvem els espants,
pagellides petitones,
caminet de caminants…
Cada jorn bones estones.

De replans i amagatalls,
amb calada als Penyalets,
ens provàvem els fillets…
Quan llambraven esparralls,
fil de cuca amb un suret
que tibava un escandall.

Ai el mar, mai no fa bromes!
-És perquè és inconscient.
Vés molt viu, sigues prudent:
no té amics ni punts ni comes!
-És maleit culpa del vent,
ell només és mar d’aromes.

Un racó per als petits,
on morien curtes ones,
on naixien papallones
dels esquitxos entre els dits.
Capbussades molt pregones,
fent alè omplíem els pits.


Bep Joan Casasnovas






Enllaç al poema Cançoneta de sa platja petita, del llibre "La Paraula callada".

               
                             Musicat i cantat per na MARGUI JUANICO