divendres, 24 de març de 2017

LLOADA SIES

Immutable ens apareixes
com si el temps et retés honor.
Tarannà del cor i de l’ànima, 
obsessió que ens abrandes les arrels
i els sentiments.

Solemne, majestuosa,
magnànima i omnipresent;
àvia mediterrània, mare cultural;
et necessitam cada any,
et desitjam per renovar-nos,
et volem com el més essencial
element de projecció personal i col·lectiu.

Sies lloada, Festa,
perquè amb Tu arriba l’esperança,
la il·lusió, la utopia.
Contrapunt a la quotidianitat,
ets el foc d’estiu que il·lumina la tradició,
vànova d’identitat, amalgama d’una màgia
ancestral i d’un encanteri revelador.
Volem seguir essent el que som,
i Tu ets el segell que ens identifiques.

Lloada sies, per sempre, Festa!



Bep Joan Casasnovas
Terrànima. Haikús a una illa de peus nus



Mediterrani
de foc, alens salobres
de llengua i geni.


           *****

Qui posarà veu
a la llum translúcida
del brancam humit?


           *****

I qui ens tornarà
el regalim saborós
de cada tarda?

           *****

El sender verdós
malda l´estora blanca
de petja i platja


          *****


Bep Joan Casasnovas



ENCÀRREC

Ja quan passis per davant aquella botiga
compra'm un vers per aquesta primavera,
que tingui mots vius, que m'abrigui de la pluja
i de la fresca, i que em faci companyia
en els moments de mala lluna.
Si pot ser, que sigui reversible, que rimi
amb els misteris de la vida,
amb les quimeres, amb els referèndums;
o, simplement, sense filar tan prim,
amb els petits moments de cada dia.
Compra'm també un xic de lleugeresa
i, si els queden respostes, compra'n les millors;
d'aquelles cultivades en antics proverbis,
d'aquelles nascudes de llavors de raó;
i que siguin fresques, no vulguis gat per llebre!
I no t'oblidis de demanar un impossible,
que sigui ben gran, que ens duri una vida;
nosaltres ja en farem bocins, vers i possibles.
Que et facin una nota: voldria saber
que no t'hauràs deixat res de la meva llista!

ANTONI TALTAVULL


Potser

Surt al matí, torna de nit i sempre.
És el gran de milions de germans,
és bocana d'un vell port sense mar.
és un cabut, mana el seu dit inerme.
És la negror dins de la nit, la lluna,
copa fosca de delit, i no res.
Calma i força en la tempesta, l'esquer.
Roig a la sang, blau al blau cel, curulla.
Vida de mort, mort sense fi, augura,
res proposa, no té res a complir.
Nit i dia, indolent, no s'atura.
Res no és seu, tot el que és, morí
És tan sols tot, és de més prou, ventura:
té un nom que, potser, és el teu destí.

ANTONI TALTAVULL


 
RÈQUIEM

Hem perdut quatre mots d'un bell poema,
dos-cents mots hem perdut d'una novel·la.
Quan passaven per un pont,
i tenien una rima,
quan travessaven un mar;
i buscaven una vida.
Hem perdut tota una estrofa,
la foscúria s'ha engolit
aquell full tan ple d'històries.
Quan passaven per un pont
i tenien una rima,
quan travessaven un mar
i buscaven una vida.
Fins quan, aquesta ignomínia...?

ANTONI TALTAVULL

dimecres, 8 de març de 2017


PALINURO


Encallat entre els bruts
esquelets destrossats
de vaixells a una platja
ignorada i ardent
pel sol fort del migdia
amb els ulls abrasats
de claror sent el gust
llatzerant de la sal
resignada que cou
estrangera i silent
assumeix savi d’anys
la bellesa cruel
de ser un home vençut
sense llengua ni pàtria.



PONÇ PONS

POSTAL


T’envii aquest paisatge vell de l’illa
perquè vegis com era abans Menorca.
M’han dit que has demanat lloc a un psiquiàtric.
No siguis boig i pensa en Ezra Pound.
La vida, tanmateix, no té aclarícia
i si ens hem de morir, que sigui tard.
No podem acabar com Sà-Carneiro
ni viure derrotats o amb amargor.
Tanta saudade i tant male di vivere

no ens menaran enlloc. Deixa’t de cartes
astrals. Llegeix, escriu...
                                 No beguis tant, Fernando!
 


PONÇ PONS .     PESSOANES


TRISTIA


Al darrer món de Tomis, 
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
 que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d'antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d'amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d'oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d'una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l'Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s'han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.

PONÇ PONS

Ponç Pons - Cala's morts









 CALA´S MORTS 


          Llueve sobre mi infancia
          Octavio Paz




Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s'omplien de contes i mites
El vent sencelistrava al cor ple de bondat
II 
Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l'illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l'Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil

PONÇ PONS

Sa Guiterra RITA BARBER

Sònia Moll recita, Desafinada

Reservat el dret d’admissió

Mare,
és meu, només,
el lloc on t’acomiado
el lloc on crido,
el lloc on sagno.

I ara estic de genolls damunt les pedres
i no trobo cap clot
on fer-hi cabre Déu.
No l’he deixat entrar.
Em mira d’un tros lluny,
amb el seu Únic Ull,
amb el seu Ull tot sol
tan sol, potser,
com jo.

“T’odio, amor meu”,
li dic, sense mirar-lo.
O t’ho dic.
O us ho dic.
Ja no ho sé.

Què importa, ara.
Estic sola igualment,
en aquest pedregar
on t’acomiado.

SÒNIA MOLL GAMBOA

dijous, 2 de març de 2017

Eternament

Com una pluja
que calma la set
de flors i d’arrels,
i destil·la licors en les ànimes;
com un vent
que fa parlar el temps
mil llengües alades.
Oh, dona,
astre seràs, llum admirada,
eternament.
En el meu orgànic desig
renaixeràs,
amb cada brot de primavera,
innombrable!

ANTONI TALTAVULL