dissabte, 9 de desembre de 2017

 ELS LLINATGES MENORQUINS


Me contava un sabater
Qui tot ho vol arreglar
Que per sebre rallar en pla

Han de fer so menester.

Sembla cosa de panriure
- Una branca sense brots -
que, encara que el rallem tots,
molts pocs el saben escriure.

I, per rallar, hi ha banaula
Qui fa lo que li ve en gana:
Quan no sap una paraula
Hi posa sa castellana.

Deixem açò p’es vesins
- Coses que sempre han estat –
i estudiem es disbarat
d’es llinatges menorquins.

Un qui va néixer en desembre
Li han posat de nom Gener
I un altre fill d’es novembre,
Té per llinatge Febrer.

I açò encara és quasi res;
Que si de doblers es tracta,
És més pobre que una rata
I diuen: Senyor Marquès.

No vos espanteu encara,
Que un dolent serà Bonet;
Monjo serà qui no és frare,
I un de molt brut, Massanet.

Un qui en sa Corema viu
El coneixen per Pascual
I un qui va néixer en s’estiu
Té de llinatge Nadal.

No heu d’anar a cap assemblea
Per trobar, entre altres coses,
Que anomenen Casasnoves
A qui no en té ni una de vella.

Si fa portes i pintures,
Com li poden dir Ferrer?
I si posa ferradures,
Com li poden dir Fuster?

Aquell homo botiguer
Qui viu entre arròs i “lates”,
¿Per què, si no fa sabates,
L’anomenen Sabater?

Aquell qui és mal educat
Té de nom senyor Cortès,
I aquell qui és tot un pelat
Orfila, com qui fa res.

És Torrent i té més set;
És Bosch i no té cap arbre,
És Moll i no arriba a mabre
Ni solsament a gerret.

Duu ses barbes de vuit dies
I li diuen en Barber;
Té de nom en Cavaller
I no té cavalleries.

Nom Sans i és com un dimoni;
Capó, i no passa de gall;
Torres, i viu a la vall;
Tecla, i no en té cap que soni.

Un Sastre va despullat;
Un Florit no té cap flor;
Coll, i no té cap botó;
Carreras, i està aturat.

No té capell i és Gorries;
Barba, i no en té per senyal;
I li diuen Mercadal
I va néixer a Ferreries.

Té raó es sabater
Qui tot ho vol arreglar:
Sí: per sebre rallar en pla,
Han de fer so menester.



ANDREU BOSCH I ANGLADA

dissabte, 25 de novembre de 2017

Epíleg o epitafi?

He sentit, allunyades, les trompetes
d’aquella intolerància i basarda
que s’escampa amb el regi marcial
i sotmet les aromes de la tarda.
He intuït el renou d’un fred metàl·lic,
tètric, lúgubre, d’èxodes amb farda
que trepitgen, capcots, antics silencis
amb una pell d’història pigarda
que trenca el roig crepuscle a l’horitzó.
Tindré por que la daga que me guarda
al portal, els capvespres enfosquits,
punyent, m’acori l’ànima gallarda
i m’escapci la punta de la llengua,
i la bava de sang sigui covarda.
Pensaré si serà una digna mort
a la cara escopir de qui t’esguarda.
Prou ja sé que hi ha un dèspota il·lustrat
amb el gest de supèrbia pillarda...
una volta caiguts els murs i els furs
i emmudides les veus de salvaguarda.
Tornarà un conegut i vell paisatge:
fressat imperi de rata cellarda.

BEP JOAN CASASNOVAS     (La paraula callada. Ed. Neopàtria 2015)

diumenge, 24 de setembre de 2017



ARA SÍ
Rere els turons hi ha el temps
de revolta que ansieja,
tanmateix, porta el somriure
vell que ha resistit l’espera
i un clavell massa marcit
que expectava per renéixer.
Sobre els horitzons vetusts
dansen els colors dels segles
que esborren la grisor històrica
de cada vela i bandera.
Hi ha un besllum que creix, sol·lícit,
per cruspir-se la tempesta
i de salobre s’han fets
tots els mots de la xerrera...
Hi ha una llengua envigorida
que murgona sementeres,
bufen vents ben convençuts
pels cims de cada cinglera,
són alens de llibertat
que enarboren la senyera.
Hi ha un jovent que alça les mans
i demana, espontani,
que el clam pacífic del món
a tots els Pobles avanci;
que el silenci del fusell
en plena pau descansi;
que el desig de voler ser
mai més no sigui un escarni.
La gent gran parla d’honor
amb dicció trèmula als llavis,
i han vestit els ulls lluents
amb llàgrimes de llurs avis.
Que al cor de cada nació
floquin malves i geranis;
que als turons de tots els temps
mai més la por no s’hi amagui.

Bep Joan Casasnovas
24 de setembre 2017



divendres, 8 de setembre de 2017



SUOR DE CALÇ


La penombra que habit sembla un quadre de Rembrandt
un antic hospital on posaven vacunes
Rememor els carrers empedrats de la infància
la pluja dalt les golfes les Vides de Sants

Érem pobres de ver i habitàvem el fred
de les cambres de calç que suaven humides
Sabaters anarquistes em van pintar el món
ple d'injusta riquesa i sous mal repartits

Ara som indolents un país democràtic
engreixam entre tots molt polítics corruptes
Tot allò de Proudhon de ser iguals de ser dignes
s'ha acabat tenim reis i a Marx proscrit l'han mort

Les pasteres travessen el mar de la infàmia
i els corbs setgen xisclant el contorn del poema
Crec que Déu més que encens el que vol és justícia
La vivesa del savi és viure i deixar viure

Hi ha teòlegs que embrossen tractats infumables
Hi ha filòsofs condrets que il·luminen la fosca
Hi ha fondàries que abismen cervells poderosos
Des de el llim de Todtnauberg veig Auschwitz que crema

Ara sé que al qui perd li emmordassen la història
que alcen pols i extravien les marxes i els himnes
Vaig ser un fill agraït de la col·lecció Austral
Dintre meu duc encara l'al·lot de les golfes.   


PONÇ PONS .  Nura


Guiem Soldevila - L' obscur errant (Festival Barnasants, 2016)

Guiem Soldevila - Suor de calç (+ solos) 14-1-17 Auditori de Ferreries

dimarts, 5 de setembre de 2017

Sònia Moll recita, Rescat


Sota el tamarell
que aombra la paraula
que no s´ha dit,
la veritat esmolada
et pessiga
el caprici de l´absolut.


DAMIÀ ROTGER MIRÓ


3-9-17

Ja podem beure marsinada
O Aigua del Carme, si s'ho val
Que la que ve serà sonada 
Un xoc de trens, diuen, brutal!
Serà un pecat o rebel·lia
Alguns en diuen cop d'Estat
Será un naufragi, una orgia
La Pell de Brau s'haurà esquinçat!
Ja és aquí la patopeia
Ve de la mà de Llibertat!

ANTONI TALTAVULL

dijous, 17 d’agost de 2017

BRODAR UN LLENÇOL


Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir.



ÓSCAR BAGUR

    ELS ARBRES




Els arbres
Si la mar fos dona
Ha plogut terra
Viatjar
S'adorm la nit
T'han cridat pel balcó
Ton cos: viola

ÓSCAR BAGUR
PEDRES CREMADES





El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.


Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.


Wang Wei




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

PONÇ PONS

No hi ha com un captard encalmat vora el mar




No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura,
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.

PONÇ PONS