dijous, 17 d’agost de 2017

BRODAR UN LLENÇOL


Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir.



ÓSCAR BAGUR

    ELS ARBRES



Els arbres
Si la mar fos dona
Ha plogut terra
Viatjar
S'adorm la nit
T'han cridat pel balcó
Ton cos: viola

ÓSCAR BAGUR
PEDRES CREMADES




El cultiu de les lletres
no necessita del tracte mundanal.


Ningú no em sent entre l'immens boscatge,
però la blanca lluna m'il·lumina.



Wang Wei




Sàtir castrat.
L'enyorança té el rostre
d'unes illes perdudes.


Terra natal.
El poema és un hort
que espicassen gavines.


Brut de ciutat,
acaron un pi ver
com si fos una dona.


Pel riu cansat,
que mena lent als límits
del món, naveguen branques.


Llengua mortal.
També efímer fulgeix
el que escric damunt l'aigua.


Salta un llagost.
D'amagat i corrent,
els al·lots roben gínjols.


Nafra de sol,
bassa eixuta. El camí,
ple de pols, serpenteja.


Un còdol més
entre el pedreny; la musa
somriu decapitada.


Terra d'adéus.
Brillen càlids els ulls
del mussol sota el ràfec.


Sexe lunar
alzinant-se en la nit...
Meulen àvids els moixos.


Grius i moscards.
A la llum d'un quinqué
raspa antiga la ploma.


En va m'entest
a escriure versos, mots...
Jo el que vull és besar-te!


Odes i èglogues.
Les pedres que ara cantes,
sol grec, de llum s'abillen.


Perdut pel verd
tirany que espès s'endinsa
pel bosc, perora un faune.


País d'oblit.
Les aus travessen mudes
un cel de velles cases.


Descalç, ocult
entre el pinar faig mots
encreuats amb les nimfes.


Fills avortats
d'aquesta illa on, brunzents,
senyoregen les mosques.


Els bells records
que vam sembrar quan érem
al·lots, no ressusciten.


Terra de mar.
Ja no hi ha ni horitzó.
Sent plorar les gavines.


Pins i matolls.
Cap a casa, de nit,
m'acompanya el sender.


Home de mots
insulars despentín
amorós la gramàtica.

PONÇ PONS

No hi ha com un captard encalmat vora el mar




No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura,
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.

PONÇ PONS

 L´ÀNIMA VITAL DE LA TERRA

La terra no mor.
Està per sobre,
Per damunt de tot.
Força immortal,
El seu sediment.
Record?
Vers la seva història.
La seva immensa força,
Creix i esdevé nova, novament.
No cedeix a la superioritat de res.
Dipositada a contracor,
A despit de la seva natura, natural.
És rebel i genera fruit sense descans.
El règim dictatorial de la humanitat,
No pot gens contra l’ànima vital de la terra.

PONÇ PONS

ANTROPOÈTICA


He menjat terra, 
he begut pluja, 
he plorat sal.
L´home no és home
ni mesura, ni ésser.
És verdor,
una verdor pastosa i amarga,
tan poc pràctica 
com especulativa.
No vull llegir,
no vull escriure
i tot aixó, només,
per arribar a trobar
el poema.

EDGAR ALEMANY


MATÍ


I no despertar.
Només cinc minuts més.
Escalfor, seguretat.
Ens veiem entre somnis.


EDGAR ALEMANY
TORNAR ALS DIES D'HIVERN

Tornar als dies d'hivern
quan sorties d'escola
i plovia i feia fred.
Tornar a jugar tot sol,
darrera es finestral
sense voler sortir.
Tornar als dies d'estiu,
desprès d'haver dinat,
amb un baté de sol.
i jugar amb els amics
fins al vespre al carrer
sense ganes d'entrar.
Tornar als catorze anys
a un capvespre de juny,
caloròs i daurat.
Quan vas ser conscient
que res no tornaria
a ser mai més igual.

Òscar Bagur.

divendres, 16 de juny de 2017

POBLE DE TÒFUL MUS / Trio Arrels de Menorca

LLUNA PLENA de TÒFUL MUS / Maregassa

LLUNA PLENA

Com és que es vells pescadors
no moren dins de sa barca,
a s’hora que sa foscor
besa sa llum de s’aubada.
Dient  adéu a la mar,
esculls, desijos i lloses.
En terra poden quedar
pensaments que facin nosa.
No te’n vagis encara company,
poc a poc, cantarem sa darrera.
Lentament, retardant es compàs,
tanmateix ja ningú ens espera.
I després baixarem cap es port,
voltejant, pas a pas, sa vorera.
Obrirem es calaix des records,
sols des bons, es dolents deixen pena.
Malgrat tot, si arribam fins es moll
on descansen ses barques i nanses,
comptarem quantes n’hi ha que mai més,
com tu i jo, pescaran esperances.
Avui segur que tampoc
sa sort ens dóna s’esquena,
s’oratge ve de xaloc
i fa nit de lluna plena.

TÒFUL MUS

dissabte, 3 de juny de 2017



TRENQUEN SILENCIS



La rosa del matí desvetlla el jorn,
l'aura lumínica desperta el poble
i amb una onada plena de color
pinta amb clarors la imatge de la vila.
Flabiol i tambor trenquen silencis
amb un ressò que balla dins de l'ànima.
Cavallers es vesteixen d'atzabeja
amb el frac que mesura la diada.
Els cavalls abillats amb foc de festa,
agiten les crineres dins l'espai.
Els carrers bullen pel caliu que vessa
aquell regust de goig i emoció.

Els cavalls, al galop, entren al Born.
La gent saluda amb càntics la qualcada,
i el caragol es fa un esclat d'amor
en l'aldarull que emplena aquesta plaça.
Els cavallers cavalquen amb delit
devers la pau de sant Joan de missa.

A les mans, canyes verdes que ens revelen
el mite anyal que serva Ciutadella
amb la força de les tradicions.
Així, cada any, renovarem el cor!

ANNA MARIA TICOULAT


Anna Maria a l´exposició" 20 del siglo XX. Las voces de la cultura de Menorca", de José Fco. Quadrado. Juny 2017

dijous, 1 de juny de 2017


NÚVIES

Després de la caminada
hem arribat al penya-segat.
M'has agafat la mà
i estirant-la cap avall
ens has assegut
sobre el temps,
que com una roca llisa
reté l'esdevenir de la immensitat.
Tu ets bella i estens la dolçor
fins a la línia inabastable
que junta mar i cel.
És inútil sostenir-la.
Tot romandrà lluny
i no sempre es pot accedir
al perpetu o al blau.
L'amalgama supura la nafra
i dels meandres intestinals dels caminois,
eterns i calcigats,
he après a retenir-te
dins la memòria
que cautelosa,
despresa de tota sublimació,
et mescla, horitzontal i crepuscular,
amb totes les altres.

  DAMIÀ ROTGER MIRÓ




dimarts, 30 de maig de 2017


BAGATGE


Amb prou feines trobaries 
cinc anys seguits de pau, 
als llibres d’història: tals 
són els fets; tanmateix, 
a cada moment, on sigui del món, 
fins i tot enmig de la batalla, 
un ocell s’enfila a una branca 
i deixa anar sa cançó 
                                    de festeig. 

I, mira, 
tampoc cap astre no falla mai a la cita 
per ocupar son lloc en el firmament obscur, 
I, si algun dia en veus algun 
que desvarieja, 
esbrina si darrera no hi ha els humans, 
que, en fer un viatge a un planeta 
per posar-hi els peus, 
els han ficat -segur i ben de ple-
a la galleda.

Ai, els humans! 
Sols per ser-ho, ens pertoquen uns drets, 
i som responsables del que al món passi: 
del bé, més o manco a parts iguals; 
del mal, cascú segons son bagatge. 


ÀNGEL MIFSUD CISCAR