EL MEU AMOR PETIT
El meu amor petit, com de mentida,
espiava els teus ulls de color de cel
darrere les escales de cargol
al pati de l’escola de les monges.
La meva amor petita, de joguina,
trencadissa com fulla de llorer,
amagava el secret dins les butxaques
de l’uniforme blau. I al pas dels dies
(dilluns tacats de gris, dimarts de cendra,
dimecres virolats, dijous groguencs,
divendres plens de llum) refeia el somni:
cabells de blat madur, petons de menta.
(Perquè ho devien ser, de menta, crec,
aquells petons secrets que us espiava.
Ell era un noi rosset, d’ulls de maragda,
un any més gran que tu. Dels jesuïtes.)
El meu amor petit teixia somnis
ocult sota la culpa adolescent.
I els dits tacats de guix et resseguien
el nom a les finestres. T’enyoraven
la pell desconeguda, immaculada.
La meva amor petita, d’or i sucre,
la van ferir de mort des que va néixer
les ombres del pecat i la vergonya.
Sònia Moll               Non si male nunc
LES COSES QUE NO DIUS
Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.
S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.
S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
-almenys, tu creus que ho fas-; però revénen:
revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.
Les cosesque no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
-olor de resclosit, de por, de sexe.
Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.
Sònia Moll, Non si male nunc

Menorca

Encercla l'illa amb dits de vent i espera
que els déus, benignes, vulguin apropar-te-la.
Mai no l'has vista però en tens memòria
com d'un desig que incita i crea un àmbit
propici al somni i a la melangia.
Encercla l'illa i la podràs recórrer,
tancant els ulls, des d'aquest teu silenci
sense malmetre'n la claror ni el ritme.
Lúcidament absort, pensa Menorca
sempre al límit del temps, com un fita
que recupera l'orient més càlid
i el converteix en llum meravellada,
en sorra, en mar, en pedra i en misteri.
Aquest és el tresor que cap pregunta
no posa al descobert, però que vibra
rera el secret ardent de la mirada
com un espai de fondes ressonàncies.
Pensa Menorca i digues en veu baixa
noms a l'atzar de pobles i de cales
fins que se't transfiguri el gest i sentis
que la sang et batega a ritme d'illa.


Miquel Martí i Pol

Doris, qui sap que el vers és fet per alegrar,
me demana un soneto, i jo ho trob impossible.
Catorze versos junts serà massa terrible;
veis-ne aquí amb tot això quatre a punt de cantar.
Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
si del primer tercer me puc desempenyar.
Jo començ doncs tot d’una, i no cerc més excusa,
creent que no és estat sens orde de ma Musa,
puix veig que en tan poc temps me’n som quasi desfet.
Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el soneto està fet.

ANTONI FEBRER I CARDONA

TOPÒNIMS


Conserven la memòria de la terra,

les arrels en les formes de la llengua,
manifesten qui som perquè anomenen
la nostra geografia sense dubtes
en cada un dels detalls que la componen.
Són el nom dels turons i dels barrancs,
de les valls i els torrents, els ports, les cales,
de l’estància i el lloc i de la vinya,
els pous, les fonts, els camins i dreceres,
de la marina, el codolar, la tanca,
dels camps i dels illots, de les ciutats
i dels pobles. Són els noms amb què sabem
com l’home s’ha integrat en el paisatge,
la terra que l’acull i aquesta parla
que ha batejat tots els racons de l’illa
amb el pla català dels nostres avis.


PERE GOMILA. "Geografies del vent".