divendres, 31 de maig de 2013


RITUAL ESOTÈRIC




S’aixeca el dia amb rajos lluminosos


que inflama aquest espai de foc etern

i el sol fa un ritual tan esotèric

que desperta els sentits de Ciutadella.

Destil-la l´aire un baf de flama viva

que enes envolta de gran il-lusió.

La sorra inunda places i carrers,

els cavalls de sang noble també dansen

als ritmes que els fa els cavallers,

i amb les gales de festa omplen de joia

els cors amb dinàstic protocol,

com un regal diví que ve del cel.

Ciutadellencs, tots a una amb una sola veu,

cantem amb força: Visca sant Joan!



ANNA MARIA TICOULAT

 
SANTJOANERES



  Matinet de Sant Joan,
el sol guaita, alba primera.
L´aigua riu, balla al terrat
i tremola la ribella.

  La barca de l´alegria
és arribada en el cor.
L´aigua de la mar somnia
l´arena pels carrerons.

  L´aigua del seny s´ha perduda,
ja no es valen ablucions.
Vida a la mort ha vençuda
la follia ho omple tot.

  Dins l´anella del cavall:
-Anem a fer caragols!
Qui nega que l´ordre fall?
La festa té uns protocols!

  I aquell home tan sabut,
de Sant Joan Doctor en Dret!
-Pols d´arxiu! No heu conegut
Mestre Josep Padet!

  Per esser caixer casat
travessa deu vels de Maies;
si no, ja ho demanaràs
a´s d´enguany, en Met Faies.


  S´al-lota riu i hi espera
tot des vespre de sant Joan,
tastar l´amor a sa vorera,
la set que no acaba mai...


  S´avellana buida fibla,
sa plena n´unta els queixals,
es gin esclata de riure
i es riure no fa cap mal.

  Totes les coses passades,
presents o que pressentim
per temps són fites posades
que a Sant Joan referim.



PERE XERXA
LA FESTA DE SANT JOAN


 La festa ciutadellenca
més popular i més vella,
la festa de Sant Joan,
el patró de Ciutadella.

 El cor del poble que esclata
en crits, en gresca i en balls.
Un gran batec d´alegria:
sol, rialles i cavalls.

 ¡Ai, antiga capital
de la terra menorquina!
Avui l´aire és més sonor,
la mar és més cristal-lina,
i tu, Ciutadella meva,
ets més pulcra i més llatina.

 Tot canta, canta per tu
amb joia i amb il-lusió.
Jo, que no sé fer res més,
te cant la meva cançò.


GUMERSIND RIERA
FOC TORNASSOLAT


El sol es lleva embolcallat de flames
i la llum vessa flaixos malva rosa,
mentre el gall canta la cançó ancestral
que proclama la festa: Sant Joan.


Les brides tensen l’harmonia esvelta
dels cavalls, atzabeges, que són símbol
d’aquella força oculta que arrossega
els cors a formar part del protocol.


El gin i llimonada corre arreu,
com un riu sinuós que abeura el joc
ardent dels caragols, sobre l’arena,
amb un núvol de joia i de suor.


La veu del poble anima esperonat
les proeses que ens fan els cavallers…


Amb foc tornassolat de passió!


ANNA MARIA TICOULAT

dimecres, 29 de maig de 2013

SA SOMERETA


Ase pacient i de bon veure;
Diríeu
que està absent de la festa
i que no es tem de res.
Jo, al manco, no li he sentit fer
cap bram.
Camina, camina, camina
i duu ses orelles plenes
de sons de tambor i fabiol.
Mesquinet,
com un escolanet davant de tot
de la processó,
obre pas i enceta la bulla
dels altres.
No sap res del què és la festa. Ni ne fa.
Açò sí!
Si deixàssiu que ell sonàs es fabiol,
estigau-ne segurs,
no sonaria "por casualidad". 
                                            Juny del 1981


ANTONI DEIG                      O, Menorca!
LA NAU PIRATA


                              A mon amic Joan
                             Timoner; fraternalment



En aquesta nit de plata
navega la nau pirata
envers les aigües d´Orient,
formosa, blanca, lleugera,
damunt la nau riallera
tot just rissada pel vent.

La lluna plena, argentada,
envia amb una besada
llum i cel, caricia i vers,
endins les penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
dels pirates mariners.

Enfora... Allà molt enfora,
la veu d´una pescadora
recita un romanç d´amor.
A prop, els llavis tancats,
tots els rems acompassats
rompent l´aigua en dolç remor.

Vogau, vogau, mariners,
vogau, vogau, fornellers,
que la nina que cercau
resta orfa d´alegría,
que se mor de melangia
tancada dins un palau.

Avant, avant, que la fada
fa temps que guarda encantada
entre ensomnis i entre brumes
la polida presonera,
la donzella fornellera
més blanca que les escumes.

Vespre de penombres suaus,
blaves, com els somnis blaus
d´aquets pirates donzells,
qui, a la fada marina,
han de furtar-li la nina
més xamosa de Fornells.



GUMERSIND RIERA 

(Aquesta poesia ha estat musicada per Dominico Bellissimo)
OH SOL!...


Sol, abetra´m de ta claror;
Sol, il-lumina els meus passos;
Que de ta llum, la resplendor,
Els pensaments me fongui, baixos.

De mon camí, per l´aspra via
A on hi creixen sols abatzers
Sempre trobar, mon cor voldria,
Els teus raigs sol, clars, riallers.

Que cruels punxin llargues espines
An els meus peus sense pietat!...
Si a ma pensa tu il-lumines
De viva llum i claredat.

Sol, abeura´m de ta claror
Tant a l´istiu com a l´hivern,
Fins que me cegui la resplandor,
En l´altre viure, del Sol Etern.



ROSA GORNÉS ALOY

NOBLE BÍSTIA


Solcares ànimes a caramull
i el carrerany t’obrires amb eufòria;
camí d’elogis, galop de reüll
i un ‘clic’ d’anella i asta, guardó i glòria.
Il•lusió impregnada, sang que bull !!
Tarda foscant, camí cap a la Història


Fou ensortilla primera i darrera
i és el record des Pla qui ara t’acull.
Amb verda canya i de plata cullera,
tranquil reposa tot reblert d’orgull.


‘Walter’ de nom, gesta santjoanera !!
Bístia Noble de Binigafull.




Bep Joan Casasnovas
Sant Joan 2005





 Enllaç al poema NOBLE BÍSTIA, recitat per Bep Joan Casasnovas


          

                                                    Festes de Sant Joan
                                                    a Ciutadella.

                              I

                      S´ANUNCI

Do, si, la, do...
do, do, si, la...

Canvi de to!

Fa, mi, re fa...
fa, fa, mi, re...
LA, sol, fa, la...
La, la, sol, fa...

Tant me fa!

I si vols,
deixa es fabiols
i agafa es tambor:
do, do, do, do, do.

I amb açò,
hi afegeixes es macer
i sa Junta de Caixers
i s´homo d´es be
i un be!

que voltin i revoltin
per ses places i carrers
amb sortida i amb entrada
 de ses cases i palaus,
tens sa festa començada!
Visca sempre Sant Joan!


                        II

               ES DISSABTE

Comença amb un got
-Sant Joan, idò,
que no en beguin massa!-

Després, a sa plaça
i a uns quants carrers,
s´arena s´ha estès.

Toquen ses campanes
a migdia en punt,
i ses avellanes
ja tens en un munt.
Sa cosa  ja és llesta
comença sa festa!
Que calli es poeta,
que ralli tothom.
i sa somereta,
tambor i fabiol
eixamplin es rotlo
per fer es caragol,
per fer sa pregària.

I en pondre´s el sol
sa festa tot d´una
recobra vigor.

S´ho mira la lluna
des de dalt de tot.


             III

            LA FESTA

Avui és la festa,
Sant Joan la fa,
agaf avellanes
per poder tirar.
Passen ses al-lotes,
passen ets al-lots,
passen ses carotes
passen massa gots.

Avui és la festa,
Sant Joan la fa,
caragols que vénen,
caragols que van.
Passa es senyor batle,
passen regidors,
passen i traspassen
joves i majors.

Avui és la festa,
Sant Joan la fa,
anam cap a missa
a la catedral.
Passa el senyor bisbe,
junta de Caixers
i sa capellna
"Ite, missa est".

Avui és la festa,
sant Joan la fa,
tots corren i corren
cap a baix as Pla.
Passa sa musica,
passen cavallers
passen ensortilles
per qui ho fa més bé.

Avui és la festa,
Sant Joan la fa,
bones corregudes
que s´acaben ja.
Passa sa beguda
Passa Sant Joan
i ses nostres festes
que ja tornaran.


              IV

      LA COLARSEGA

Ai!, Sant Jaonet!
Qui farà es sobec?
Ara, tothom dorm,
ara, quina son!
L´aigua de la mar
ens despertarà!

I fins l´any que ve!
S´acaba es clixé.


                                Juny del 1980


ANTONI DEIG

dilluns, 27 de maig de 2013


Vet aquí un poble en festa
memorança d'un temps passat,
antic record d'una ges
ta,
vestigi d'un sant honorat.


Cavaller de bona planta
que qualca airós cavall.
De la mà d'una berganta
en lluent estel m'emmirall.

De tramuntana fins a migjorn
el so s'escampa com el vent;
corre al galop entre la gent
i prest arriba enmig des Born.

Els cavalls re

prenen el trot;
quin salero en Tirurit!
S'obre pas entre l'esvalot,
a Es pla no volem cap ferit!

El meu cor tot se m'esbrella,
poseu seny a aquests moments.
Sant Joan sense accidents;
així feim festa a Ciutadella!




SILI PONS  

 
Sant Joan 2013
LA POBRE CITA


El mestral sega la sorra

de la platja lentament
i l´ombra somriu al vent
al bell redós de la torre.
Qui s´atansa, qui s´escorre,
qui peca amb el pensament.

La tarda, que mai no acaba,

viu de carn i joventut,
de gavina i de llagut,
d´alga fresca i de mar blava.
La meva pena és l´esclava
de l´àngel que no ha vingut.


GUMERSIND GOMILA                     La sorra calenta


ES BE DE SANT JOAN


Despés d´haver-lo fet net,
mesquinet!

l´han vetlat tota la nit,
presumit!

Amb serrells l´han adornat,
enflocat!

i una estrella duu al front;
va pel món

amb tambor i amb fabiol,
si Déu vol.

Anuncia als quatre vents,
que no ho sents?

les festes de sant Joan,
el més gran!

Ciutadella , com cada any,
amb afany,

i seguint els protocols,
caragols

a Santa Clara i es Born,
sens trastorn,

farà per la bona gent.
Idò, amén.


ANTONI DEIG      Juny del 1980.            O, Menorca!



PRIMER TOC DE FABIOL



                I

Des de segles, tot és a punt.
Instruccions conegudes,
ordre, seguiment puntual,
fixades les hores.
Acostumats o obeir,
de major a menor,
per un moment hem après
d´aixecar el cap,
a ser tots un sol missatge.
I davant els nostres ulls
s´alça el palau,
marès, balcons, sales,
graons antiquíssims de la diferència.
El ressò dels segles ens agermana
a les nou en punt:
hem acceptat banderes.
A l´hora precisa
i per primera vegada
-des de segles, però la primera sempre-,
el so d´un tambor i un fabiol
és l´esclat més íntim d´un poble.
Des de segles,
forats d´un mateix fabiol,
retrons d´un mateix tambor,
d´una mateixa boca...
                                veus de les diferències.



                II

Per entre els carrerons, tot és frissera,
amb el cor delitós i pas lleuger
acut la gernació, formiguer
de gent que cap al casal fa drecera.

Quina por, quin desig ens accelera
cap al palau, al vers o pel carrer?
és la festa, dels intints el primer
o meta i fi, camí o venteguera?

El portal d´un palau és ple de bleixos,
desig i espera en ls mans d´un caixer
senyor, centre del miratge i els eixos.

Les històries totes, a les bigues
i en el marès, ressonen amb plaer:
la dels senyors i la de les formigues.


ANTONI CATALÀ                            Quaderns Xibau. Festa.

divendres, 24 de maig de 2013

CONSELL


Segueix els camins que s´enfilen pel costers:
a dalt, als cims més alts,
asseguts al redol més erm,
trobaràs els homes que tenen
-sense predicar-la - una fe,
i vénen d´enfora en llur viatge.

Sí, ho sé:
és cert que a les planes hi ha camins
fressats, plens de gent,
però rarament hi trobes ningú.



ÀNGEL MIFSUD
CANÇÓ DE BRESSOL PER A UNA MARE



Non,
fila la son
i amb el fill dorm.
Non,
que el cel que es clou
s’ha fet llençol
i aquest teu món
és ja del fill,
com un mugró.
Serà demà,
i en els bressols
es pensa el sol.
Dorm,
badall endins,
la seva font,
i fes després
per aquest món
on el fill creix.
Sou,
així adormits,
fulles al pou,
nit de mussols.
Son amb son,
dorm,
que el fill et serva
i no et cal ni el nom.




GUILLEM ALFOCEA                         Entre solsticis
FLORIDA


En el glever del teu cos
he sembrat un ginestell.
He perllongat els estels
en la negror dels teus ulls,
adepte a un univers indesxifrable.

Perquè som els encontorns,
tu i jo, i aquest món bell,
dels rics paisatges dels mots,
estrelles d´un atzur irraonable.



ANTONI TALTAVULL                       Símptomes d´amor. Els vents hi senten.
EREMITARI


Entre bigues i calç,
pols, espelmes i atzur,
la finestra és un port
constel·lat d'infinit
d'on callat i nocturn
vaig solcant l'univers.

Entre llibres, setjat
pel renou xorc del món,
cap rapat i dejú,
ple de mots, obsedit
amb els mots i abocat
sobre els mots gravateig,
pedra dura, l'estil.

Consagrat a cercar,
retirat, el sentit
de fer versos, m'entrec,
ple de notes i apunts,
a comprendre, expectant,
els silencis de Wittgenstein.


PONÇ PONS
VESTITS DE CEBA


Temps era temps
                         -és cert-
açò fou vestit de ceba,
cobertura prosaica de menja coent
i sanitosa,
deliciosa  -diuen-
en son afrodisíac poder.

Més l´ull del fotògraf rompé
amb un lleu "clic"
-breu besada de princesa-
el conjur mesell.

I ara tot és com un esclat de sedes
a la claror incerta dels llums
                                       de gas,
cossos gràcils que dansen
entre tuls,
                        encaix
de pupil-les que se cerquen.

Tot és ara desig:
màgia punyent, sobtada,
del vestit subtil i escàs.



ÀNGEL MIFSUD
PENYORA



I amb el vers aquella gala
que ara et solqui la mirada,
l’endins quotidià que t’interroga
o el gest que deixa el pensament;
l’horitzó on perdem
el fanalet del bagatge.
Tu, només amb tu,
destriant de l’aigua
records i mots, dies i clots,
el que vius i el que viuries,
la mesura que prens sense sedàs
a un temps que has volgut orfe de rellotges.
I en els versos, després,
cerca si trobes la raó de l’error,
l’ham al passat, l’esca al present,
la certesa dels dubtes,
la magnètica tragèdia
d’aquella tan trista tonada
que et fa sentir viva:
vida!



GUILLEM ALFOCEA                          Les nostres cendres
ESCRIVIURE


Escriviure
Em parlaves, sempre, d’escriviure
I no t’acabava d’entendre
Fins que les nits d’insomni on només escrivia
em van portar el significat del teu mot inventat
I des de llavors ja no sabia fer res més
I des de llavors ja no em consolava res més
Escriviure
Em parlaves, sempre, d’escriviure.



MARGA JUANICO
LLUM


M´obriràs senderes solars i clares
i abocaràs, a tall d´alba, rius fulgents
en aquest clos terrer cobert de cendra.
Causaràs esplets d´espurnes polides
en aquest cel de plom i de tenebra.

I quan, davall la brusa, t´hi amaguis
l´esbart fugisser d´ocells d´ala blanca,
en el cim del teu pit jo cauré en el teu vesc.

Perquè visquin, encara ben tendres,
desigs d´una primavera exaltada.



ANTONI TALTAVULL                 Símptomes d´amor. Els vents hi senten
POESIA

                      A J. Carner


Matí de tardor. Som a Maó;
evoc un poema
assegut vora la finestra
d´un bar ple de gent: bovor.
Amb la mà mig freg
el vidre que s´entela:
a l´altra banda el paisatge es mou
seguint l´ample discórrer d´un riu.
                                        Plou. 
I la pluja, esbiaixant-se, puny
l´estació de tren que queda enrere.
Gir el cap i encara hi puc llegir,
a l´andana que es perd al lluny,
el rètol que diu
                  "Bordeaux".



ÀNGEL MIFSUD

dijous, 23 de maig de 2013


QUAN ERA


Quan era petit tot el que veia per terra em feia somiar,

potser perquè hi vivia molt a prop.

Ara que m’he fet gran m’agrada mirar per damunt de les teulades.



JORDI ODRÍ
 
REGAL DE LLUM


Les cares són muntanyes de difícil accés,
tenen cimes estrellades i boires fondalades.
Les cares saben del cor de la nit
i del silenci de totes les albades.
Els rius no poden oblidar-se
de tenir set d’arrel xuclada als ulls.
La llengua del vent es posa a les parpelles.
Les cares tenen els ulls de les fulles
com una barca que salpa de les llàgrimes
i llisca galta avall abans s’obri la boca
plena de les paraules de la terra.
Les cares són un regal de llum,
una ala de cançó i un fresseig de fronda.
Les cares tenen ulls i els ulls, miratge
per l’íntima sofrença d’aquest paisatge.


FRANCESC FLORIT NIN
MENORCA


És petita Menorca, però és molt gran.
I és molt gran, perquè jo que tant l’aprecii
em sembla que cadascun dels seus pujols
s’enfila tan amunt que juga amb els núvols.


Les seves platges són galanes catifes
d’arena molt blanca, grans i ben petites,
que compenetrades amb el bes del mar,
es fan infinites. La blavor de l’aigua,
just al seu final, rep el tint de les boires:
Trebalúger, cala en Turqueta, la Vall…


El seu pla s’enfila humil en el rocam
del Toro, Santa Àgueda, Son Telm, s’Enclusa…
i es buida presumptuós en el barranc
d’Algendar i canals Salat i dets Horts.


És encisador moure’ns i passejar-nos
entremig d’arbres: ullastres, pins, sivines….;
entremig d’aus: la fotja, el rascló, la cega…;
entremig d’insectes: l’aranya, el llagost…;
entremig de cases de lloc: s’Aranjassa,
son Patrici, es Canaló, es Molí de baix…


Els pobles menorquins conserven el blanc
pur de la calç en els seus murs de marès.
I els vents, senyors prepotents del seu entorn,
criden molt fort en les seves nits de festa.
Ciutadella, Mercadal, Maó, Fornells,
Ferreries, Llumaçanes, Sant Climent,
Sant Lluís, Alaior, es Castell, es Migjorn,
són les seves naus replenes de records
llançades al mar pels avatars del temps,
i avui amarrades en un mateix port.


L’altitud de Menorca a tots ens defuig.
Mirant amunt juguem amb el blau del cel
quan el sol s’estén lliure pel seu espai.
I els dies en què el cor se sent ofegat,
l’aire fresc que ens arriba per tot arreu,
ens dibuixa tan tendrament un somrís,
que ens sentim satisfets de ser menorquins.


És petita Menorca, però és molt gran.


JOAN BOSCO FANER                      Descalça , la paraula.


TORNAR-SE A JUGAR LA VIDA



Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir altre cop per no conformar-te
per saber-te capaç de sorprendre’t, de nou
pel més petit dels interrogants
o dels insectes


Tot serà per descobrir
L’univers, com un calidoscopi


Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop innocent i sensible
per sentir ben endins de la pell
el batec sempre possible dels somnis
Cercaràs l’impuls constant per ser
la fam primitiva dels sentits
I encara amb els genolls pelats
beuràs del saber infinit
que en tot s’amaga


Tornar-se a jugar la vida com un nin
vas dir un altre cop, i un altre
Que no et prendran els anys el delit
de ser l’infant que sempre creix
travessant els límits
Salvaràs del temps i l’oblit
el verb après d’allò que és viu
Com un instint i així de simple:
Imaginar, crear
Pensar-te tu lliurement
Pensar el món i transparent
riure o plorar, despullan-te d’artificis


Tornar-se a jugar la vida com un nin


TOMEU TRUYOL
COMPUNCIÓ


Érem gent d’aquesta illa senzilla i discreta
i ens van dir que el demà era un càncer benigne.
Menyspreat el saber de l’antiga consigna
com mesells indolents hem votat la desfeta.

Ens han dit que la llengua dels avis ha mort,
que només s’emprarà en les rondalles d’hivern.
Veig com crema nostrada cultura a l’infern
contemplant el diable amb somrís de conhort.

És aprendre idiomes voler entendre el món;
perdre el propi és morir infectat d’autoodi.
Quan la terra ens esqueixen sense seny ni codi,
hi ha polítics amb sorna que ignoren d’on són.

Destrempats, veim com planten rajoles i murs;
aquesta illa ompliran de ciment pam a pam!
Rere el guany aparent s’hi amaga la fam:
encunyar el territori no és sembrar futurs.

Més enllà d’aquesta illa no som menorquins,
repetim la doctrina d’un clam enganyós,
ignoram el dolor del discurs que ha difós
qui ens durà pel sender d’aquells pobles mesquins.


BEP JOAN CASASNOVAS                Illanvers 2012


UN DIA RADIANT


Quan neix la imatge verge de l’aurora
i va obrint els seus pètals lluminosos
esclata esplèndida amb un matís malva
dins un núvol intens de flaixos d’or.


Amb els ulls plens d’aquesta llum admiro
la seva màgia en la prada còsmica,
mentre s’augura un dia radiant:
la festa ja comença amb aquest ball.


Renillen els cavalls de Sant Joan,
els cavallers, de gala, tensen brides
i els lloms s’aixequen xops de passió,
i els envolta unes notes de cançó.


Flabiol i tambor sonen alegres,
en nostres cors la bella melodia,


mentre vivim cada any el seu embruix!



ANNA MARIA TICOULAT  


  
MINIPOEMES


       I

La nit ha caigut
com una vinjolita
al terrat de casa.


I no es mou.
I no respira.


La vinjolita no vola.
La nit es morta.



     II

Com l’aire calent
d’un globus aerostàtic
una mena de sentiment
de responsabilitat domèstica
em mou a plantar julivert
i estendre els mitjons per parells.


Qui m’ho anava a dir.

A la meva edat.


     III

Si pintés la vida
tota de color de rosa…
combinaria fatal amb els meus ulls.


Així que la deix,
que corri nua,
i que la vesteixi qui m’atrapi.


Al seu gust.


     IV

Menteixen
Les rajoles d’enterra
Que amaguen la tristesa
Entre les escletxes
Mentre el verd, el groc i el vermell
Em distreuen mesclant-se
En una geometria irreverent.
I fins i tot queda bé!


Si no fossin tan fredes,
Pensava descalça,
S’assemblarien a tu.



CLARA ELORDUY
BES


Com el bes de la lluna
asserena la terra
i acompanya el silenci
havent-se enamorat…
també, jo, en aquest vespre,
em sento acaronat
dolçament per la pau.
L’assossec m’és l’amic
convertit en l’amat.



JOAN BOSCO FANER               Ressó de silencis.
GLO-SO-LÀ-LIA



revestida d’epitelis extremadament sensorials la llengua comuna s’oposa al dialecte

xiuxiuejo nous llenguatges

glos_so_là_li_a.





FÀTIMA ANGLADA

EL COLOR DE LES PARAULES


Em caldran tots els mots possibles
per a esbossar el poema.
Només, emperò, una imatge
per a compondre’l pas a pas.
I és així com s’emplenen
de sentit els versos
i brollen de color les paraules.



SILI PONS

EL DIA ÉS PLUJÓS



En l´atzur, núvols de corall es trenquen
omplint de pols els ulls dels vianants.
Llàgrimes i sang.
Tribut a la bellesa que es desgrana,
del matí a la nit,
en un persistent festival de crepuscles i albes.
Centellejar de cel,
plom trencat per raig en esclat de llum,
fines besades d´aigua llepant el rostre.


Al cel, tempesta.

A l´habitació deserta d´amors i riures,
retronar de dins a fora amb retorn.
Llàgrimes i sang.
Encenalls humits, que no fan flama,
del matí a la nit,
en una orgia buida de fum i matinada,
espills trencats,
cendra a la boca, reflex gris al sostre.
I l´existència regolfa una dolça ferum.


Regust de canonades.

Repicar en el vitrall i batuda de vent.

Fora, llisca una pluja àcida i repetitiva.
Dintre, el cor amargueja.
Va creixent una cortina de fems a la finestra.


Plou.


JORDI ODRÍ
MIRALL


Al bell mig de la solitud,
temptat, em contempl
en el profund mirall,
abans de reprendre el viatge
cap a nous horitzons;
no estic sol, sinó
amb el meu reflex
per companyia…



SILI PONS

DEFUGIR LA CADENA?



Defugir la cadena?

Paraula i pena.
Mà, cop i fuetada.


Bufeta de la fel.
Boques amargues.


Llàgrima.

Guerra.

Trinxar el fills.
Brunyir medalles.

Pedra
Còdol
Mac
Roc

Viatge aeri.

Bretxa
Riu de sang


La vida escapa

Violència
de la paraula,
del silenci.


La vida amarga.
Caparrada
A la crosta del món.


Tramuntana



JORDI ODRÍ
RECORD


                                    
(Dedicat a tots els que ens volen salvar de nosaltres mateixos)
Especialment a l’home que ha influït més a la meva vida, a part del meu pare. Ell va establir com m’havia de dir, com havia de parlar, què podia llegir o com havia d’estimar: el general Francisco Franco.


Em tenies agafat pels ous,
em trencares les dents a bufetades,
deies que era pel meu bé.
Ara, a la fi, ho puc comprendre,
ara, que si volgués,
podria pixar sobre la teva tomba.




JORDI ODRÍ

dimarts, 21 de maig de 2013

L´ERMITA


Perdut misteri de tenebres,
que fóreu llum.
Com em recordau els vells càntics
i les oracions ignotes!
Velles pedres solitàries:
que n´és estranya la llum
tardoral, dibuixada d´oblit
i de somnis, vell fantasme
de nits i ignoràncies.



GUSTAU JUAN                                Espai intern
LA NIT TÉ MÚSIQUES ALEGRES COM TARONGES...



La nit té músiques alegres com taronges,
de senzillesa insospitada quan el dia,
i les recances quotidianes pels queviures
de l´intel-lecte d´erudit en coses buides,
són força lluny amb llur remor d´elegia.

No hi ha racons en la nit per les paraules,
tan sols pels versos de siluetes agradables
que la saviesa d´un molt vell poeta nostre
va fer per tu en la sospita dels teus dies,
i que em transporten a la terra on tu fas vida.

La nit té músiques, sovint record Haydn,
i ets tu el bell so, alegre, i el seu ritme.

La nit,
           tan sols és el meu dia.



DAMIÀ BORRÀS                        Poemes amb adreça.
AQUELL RITME...


  Aquell ritme solitari,
feble i suau,
anava en braços del vent
per l´espai.
  ¿Era un gemec, un sospir,
un acord? No es sabrà mai.
Anava en braços del vent,
però va caure a la mar.


GUMERSIND RIERA