A l´esforçat professor
A Enric Larreula, professor de català a Omnium
Cultural de Barcelona en una època en què les
classes s´havien de fer gairebé d´amagat, perquè
el seu exemple ens mantengui ferms a no fer
una passa enrere en la normalització de la Nostra
llengua.
A tort i a dret filant l´ortografia,
del mot condret jutjàvem la cabòria,
fidels al seny i absents de la cridòria.
De bon començ: no porta accent dormia.
A cops valents tombàvem tota errada,
posar haver sense hac és fellonia;
d´aquell pronom, esmena´m la follia;
on és oberta posa-la-hi tancada.
Setge, fetge, metge…, oh so infernal;
el gerundi és paraula en te acabada;
corglaçat , l´escriurem amb ce trencada.
Ves que escrius! Ruc és nom d´un animal.
El mot compost, escriu-lo amb guionet
quan essa o erra vegis per senyal.
Ves viu com fas la forma adverbial
i el final de paraules com paret !
L´accent dels mots ens balla ací i allà.
Quins aguts en duran? Quins plans, també?
Els esdrúixols, de sempre: així ho sabré
i , en llegir, farem bo a pronunciar.
Col-legi fes-lo amb ela geminada,
com també aquarel-la (mes no ametla).
Ves alerta i no et fiquin dins la cel-la
Si escrius amb e final enamorada.
I així anàrem bastint, teula per teula,
el sostre de la casa inacabada
d´aquesta nostra llengua assaonada
per la parla de mestres com Larreula.
ANDREU BOSCH
