dilluns, 16 de setembre de 2013

A l´esforçat professor

                                       
                                   A Enric Larreula, professor de català a Omnium
                                   Cultural de Barcelona en una època en què les
                                    classes s´havien de fer gairebé d´amagat, perquè
                                   el seu exemple ens mantengui ferms a no fer
                                   una passa enrere en la normalització de la Nostra
                                   llengua.


A tort i a dret filant l´ortografia,
del mot condret jutjàvem la cabòria,
fidels al seny i absents de la cridòria.
De bon començ: no porta accent dormia.

A cops valents tombàvem tota errada,
posar haver sense hac és fellonia;
d´aquell pronom, esmena´m la follia;
on és oberta posa-la-hi tancada.

Setge, fetge, metge…, oh so infernal;
el gerundi és paraula en te acabada;
corglaçat , l´escriurem amb ce trencada.
Ves que escrius! Ruc és nom d´un animal.

El mot compost, escriu-lo amb guionet
quan essa o erra vegis per senyal.
Ves viu com fas la forma adverbial
i el final de paraules com  paret !

L´accent dels mots ens balla ací i allà.
Quins aguts en duran?  Quins plans, també?
Els esdrúixols, de sempre: així ho sabré
i , en llegir, farem bo a pronunciar.

Col-legi fes-lo amb ela geminada,
com també aquarel-la (mes no ametla).
Ves alerta i no et fiquin dins la cel-la
Si escrius amb e final enamorada.

I així anàrem bastint, teula per teula,
el sostre de la casa inacabada
d´aquesta nostra llengua assaonada
per la parla de mestres com Larreula.



ANDREU BOSCH




divendres, 6 de setembre de 2013


SONET

Davallar del Món per pujar dalt s´Ase
i esperonar la Vida a cops d´Amor,
remugar adés perquè no trobes casa,
ni lloc, ni Déu, ni res, ni sí ni no.

Tenir El Rei d´Oros i no fer ni basa,
jugar amb la Mort i sortir perdedor,
i cantar i riure fent xiular l´espasa
contra el Temps, contra Tu, contra un fibló.

Compendre un Mag per escriure´n novel-les
de Dracs i Fades i Bruixes brutel-les
per prats i ribes de verdor esplendent...

Jo som Aquell qui en hores lluminoses
cerc veritats per esplugues polsoses
i tenc ardents el Cor i el Pensament.


                                             (del llibre 1er.PREMI i MOSTRA
                                             DE POESIA "JOAN BARCELÓ",
                                                                         Barcelona.1980)

PERE XERXA

dijous, 5 de setembre de 2013


D´entre les cendres

Travessant un bosc encès,
els que juguen amb la paraula
i que amb amor la conreen,
es sorprenen de trobar guerrers
que volen desfer la seva llengua.
Corpresos escolten
i, en la remor fresca del niu,
els revé el cant antic i etern del seu llenguatge.

Com diem, es diuen,
i estimant com estimen
totes les maneres de dir,
que són maneres de fer,
de respirar,
de viure...

No entenen els que volen
segar amb maligna eina
el seu instrument
amb esma fatal.

I creuen el foc.
I es cremen.

Més tard...
Renovats,
neixen de bell nou
de la cendra
ja transformats per la brasa
en defensors de la paraula,
del pensament,
del món.

De la vida.


JORDI ODRÍ                            Versos per la llengua


Et dic adéu, vell faroler del meu oracle,
tu ja no em cals aquesat nit en les tenebres:
a les palpentes no desig empaitar joies
i, expert mussol, sé caminar dins fosca amarga.

Et dic adéu, savi fecund, mestre de nafres,
tu m´has guiat aprofitant malastrugances
entre el rocams dels bells siurells que me cantaren
les aventures, dolces, de les verges.

Et dic adéu, home de bé, company de lladres,
lladres d´amor i de jardins de fruita verda:
fuig del silenci teu que avui m´angoixa,
car hi ha un silenci nou que m´assadolla.

Et dic adéu, oh vell company.

Company de nafres!


DAMIÀ BORRÀS                            Poemes amb adreça. Quaderns Xibau, 5.

L´ILLA D´ARGENT

Enmig del Mare Nostrum ajaguda,
girat el seu esguard vers l´Orient,
ibèric talaiot de solixent,
vigila la nostra illa benvolguda.

Castell de roca que la mar goluda
mossega dia i nit, l´illa d´argent,
els seus penyals arreu encara al vent,
que si ferm la combat no l´ha retuda.

Pobles innúmers han penjat sa terra,
fenicis, grecs, cartaginesos, Roma,
alarbs i, en temps moderns, França, Anglaterra...

Però l´illa d´argent els fou estranya
perquè el seu esperit i l´idioma
viuen tan sols de les amors d´Espanya.


JOAN TIMONER PETRUS

dilluns, 2 de setembre de 2013


VENTALL D´IVORI

                                         -Son Xoriguer-


Escopinya dentada de rocam
que et plau de ser la més salvatge.
Tota la corba del teu arc dibuixes
entre els esculls més baixos que et cenyeixen.
Però t´encanta d´ésser diferent
perquè estens com un ventall d´ivori
curull de filigranes sense fi.
I t´escolpeix morbosa la marea
amb un vaivé dels rínxols d´ona brava;
ensems també es barreja el còsmic cel
amb l´aigua viva.
I així et va canviant sempre el color
com ho fa el savi i vell camaleó!



ANNA MARIA TICOULAT                           Maragdines.

LA MISSIVA



Allunyat de la terra lluminosa
en què el blau del cel i del mar l´envolta
m´arriba la missiva que m´envies
oh, bon amic, que el passat em recorda.

M´escrius en pla, ¡quins records més ferms
em vénen amb ta carta a la memòria!
quan corríem, jugàvem i rallàvem
amb la llengua estimada de Menorca.

La llengua menyspreada i perseguida
que parlaren, centúries endarrere,
glosadors amb estrofes enginyoses,
per tota l´illa, ribera a ribera.

Llengua de Menorca, la catalana
amb l´accent illenc, exclusiu, sonor,
que és com música tendra i casolana
i vincle de mediterrani amor.

Missiva dolçament embellidora
com una abraçada fraternal.
¡Quins records m´han portat eixes paraules
de Menorca i el seu rallar inmortal!



ARCADI GOMILA                                 Versos per la llengua

diumenge, 1 de setembre de 2013


ARA ÉS EL TEMPS


Ara és temps
de lluita sens desmai;
de mirada destra
de descobrir l´enguany
en el boirós horitzó polític.

Ara és temps
de deslliurar-nos de la mordassa
que ens vol ofegar les paraules,
i fer-ne amb ella la fona
de la nostra indepen dència.
Brandem-la enèrgics:
que el mac contundent
vagi dret al cap
de l´invasor altiu i cridaner.

Ara és temps
de sant Jordi i de llança.
De no témer el drac;
d´aturar amb l´escut
l´escomesa de les seves urpades
i la fam devoradora que té
sobre la nostra llengua,
com d´una princesa abandonada.

Ara és temps
que la paraula
i les mans del poble
alcin talaiots i defenses.

Ara és temps
que la paraula del poeta
sigui certa i penetrant
com la sageta.

Ara és temps
d´esclat de noves primaveres.
Que els amples, aspres camps
conreats per n´Espriu
s´omplin de roselles.

Ara és temps
que ens refermem
en un temps que ja és nostre
i en un país que ja anem fent.

Ara és el temps.



JESÚS LLOMPART DÍAZ