A LES DUES, DISSABTE


Els alens es toquen,
bull la sang,
la suor no espera.
Són molts segles que ens avalen.
Esvalot, qualque conat de cançó.
Arriba el missatger
en una bístia regirada.
Desmunta inexpressiu.
Respecte. Pas!
Supera el brogit de l’entrada.
Amunt l’escala.
Permís.
I un toc de tambor esbrella el silenci
mentre es comença a sentir
tot un poble en erupció.



SERGI CLEOFÉ

EL PILAR


Tot i el temporal
senten tonades encara
pels foscos forats de penya.
Cant d’illots que ara van
i ara se’n tornen,
confonent-se amb guitarrades.
Anar a vega,
hivern, estiu,
tant se’n dóna.
Potser una ànima salada
vagi d’amagat a beure
a la font dels mites,
beurada de gàngsters i pirates,
d’on regalimen històries
que s’enfonsen amb la cala.



SERGI CLEOFÉ

A NATI


A Nati els esculls
bramulaven al teu ritme.


Ni cuc, ni calamar.
Tampoc el brumer va fer efecte.


Tranquil•les canyes.
Vam perdre el temps
i un escandall.


En la fosca em cercares
la llavor
i la trobares escampada
per entre l’escuma negra,
reflexes de nit estelada.


Vaig deixar-me entre les roques
les paraules que et portava.
Ara salen a un cocó.



SERGI CLEOFÉ


11-8-17

Les vinjoles solquen el cel,
tenim la panxa ocupada
en una feina plaent:
alimentar ment i ossada
i que flueixi ben viva
la sang
per ramals i collades.

Els estels juguen a cartes
i el destí és la jugada:
el nostre, el vostre
i el de la nació catalana!

ANTONI TALTAVULL    Poemes ajornats

                                                                      «That until the basic human rights
                                                                       Are equally guaranteed to all 
                                                                       Without regard to race 
                                                                       Dis a war» 

                                                                       Bob Marley, War 



El fil de veu agònic d’una filleta
en una guerra africana qualsevol. 
El cruixir matinal dels ossos d’un pres 
en una cel·la de Soto del Real. 
El brunzir del mosquit que distreu un poeta amagat
no podem dir on. 

Poder infame dels tirans sense miraments calcigant 
la dignitat i la vida. 
Doble llenguatge doble moral doble sedàs 
mateixos crims diverses condemnes. 
Interrogatoris perillosos i tots els silencis posteriors 
a les comissaries dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. 

Que et fotin un gec d’hòsties per ser diferent. 
Que la por et paralitzi perquè ara et llevaran la vida, tot. 
Que alguns versos costin sang. 


JOEL BAGUR

27-8-17

No som de cap terra
ni de cap pàtria
No som de cap ventre 
ni de cap vara
No som de cap casa,
de cap llinatge
No som de cap llei,
cap amo no em mana
No som de cap mena
ni de cap casta
No seguesc camins,
no faig cap llaurada
No don cap paraula
per acabada
No tenc déus ni altars,
cap escut ni espasa
No tenc propietats
ni deutes ni pagues
Som un ésser viu,
la vida ben rasa!

Antoni Taltavull    Poemes ajornats

                       TERRA D´ADÉUS


 

T´ho diria rimant decasíl-labs invictes
Amidant amorosos alexandrins blancs
T'escriuria Roser sense tu no sé viure
o A pesar de betzèrries serem sempre amants
Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur
potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu
d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons
Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer
Són ridícules totes les cartes d'amor
i aquí hi sobren polítics de seny pesseter
Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards
El diari du un jove de divuit anys mort
i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix
Jo no jug a ser progre ni em venc al poder
Com va dir Saramago Silenci i treball
Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent
és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric
i el més íntim exili és un vast sentiment
Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant
no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments
Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce
Prest serem souvenirs mohicans i estrangers


PONÇ PONS 


                                                                                                        COROL-LARI 


El foc és un miratge més del fum.
Abocat a l'espera
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma. 



PONÇ PONS          Desert encès. Ed.Quaderns Crema, 1989


Getsemaní




M'han operat la dona.
T'escric de l'hospital.
Li han extirpat l'úter,
un tumor i un ovari.
Vivim de vanitats.
Serà llarga la nit.
Es queixa, es mou, té mal.
Du una sonda i un sèrum.
Li han donat un calmant.
Quan l'he vista sortir
del quiròfan, tants anys
d'estimar-la m'han fet
plorar com un al·lot.
En el fons no tenim
més que allò que hem donat
i sense ella no sé
què m'hauria passat.
Sóc un ser desvalgut,
fràgil i desterrat.
Ella m'ha dat dos fills,
estaló i una llar.
Es despert, es condorm,
diu que m'estima molt.
He tornat a plorar.
Hi ha quietud i la nit
s'ha emparat de Maó.
Vaig i vénc del seu llit.
Sent de lluny l'ascensor.
Per la ràdio van dar
que faria mal temps.
Potser plogui i el món
no s'acabi en aquest
forat blanc d'hospital.
Ara em diu que té set.
No pot beure i li bany
els llavis secs i el front.
Deu ser trist estar sol.
El dolor no té amics
i una vida no és prou
per dur dins tantes vides.
Un dia ens morirem
entubats, plens d'enyor,
i agònics no sabrem
si el real és allò
que hem llegit o viscut.
Ara torna a dormir
i jo m'assec cansat
en un tou sofà verd.
M'he fixat que tothom
és de fora i no hi ha
(potser han nascut aquí!)
ningú en aquesta planta
que parli menorquí.
Em sent expoliat!
Potser acabi fent versos,
con Ramis, en llatí
o m'inventi heterònims
finals en castellà.
De petit jo volia
descobrir terra incògnita
i explorar la fulgent
línia d'ombra dels mapes.
Un dia vaig comprendre
allò que diu Pascal:
La desgràcia de l'home
prové de no saber
reflexionar tranquil
en una habitació.
Escriure és respirar.
D'aleshores, nocturn
lector devot de Chatwin,
Leigh Fermor, Colin Thubron,
he trescat solitari
territoris de llibres
i he fundat en silenci
paradisos plens d'art.
Sé que tenc mig camí
de la vida escatat
i ara em trob perseguit
per falcats de records
en una selva obscura.
Veig la dona que dorm,
el sèrum gotejant,
i m'adon que l'estim
fidel amb un amor
poètic i total.
Em dol el seu dolor.
No sóc home de farses
(Ah, la Literatura!)
ni poses culturals.
Jo escrivisc amb passió
el que és cert i real.
M'acomiad. Ja et diré
com va tot. El matí
va naixent i la llum
té un color ennuvolat.
Torna a dir que té set.
Li bany llavis i front.
Obre els ulls emboirats.
Jo la bes agraït
amb un ram venturós
d'esperança i tendresa.


PONÇ PONS                    Pessoanes. Ed. Bromera, 2003

ARGONAUTA - Tríptic del Vent (Ponç Pons) : I Estrangeirado






ARGONAUTA

A mi em passa com tu:
m'enyor fora de casa.

Una pena, un neguit,
una crisi profunda
d'identitat m'angoixa.

Pens massa en els meus fills.

Les ciutats són iguals.
Sols s'hi pot sobreviure.

Jo el que vull és voltar
amb el mar d'horitzó
per l'univers de l'illa.

Faig viatges mentals,
explor versos i llibres.

Tenc un atles romput
de quan era petit
i una brúixola amb vent
que assenyala Menorca.

El millor de partir
és poder regressar.

Déu no baixa del cel.

L'aventura és escriure. 



PONÇ PONS

CALA ES MORTS         





Llueve sobre mi infancia


Octavio Paz               





I

Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s'amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l'illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d'espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s'omplien de contes i mites
El vent s'encelistrava al cor ple de bondat




II

Fills del mar i la calç amb camamil·la als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats 
Ens vestíem de llum a les platges ardents 
Amb sorra emerilàvem gregament el cos 
La sal creixia als patis verds sota el raïm 
No sabíem que el món existia i que enllà 
De les costes de l´illa hi hagués altres déus 
Un vell atles romput em va obrir tots els ports 
Vaig llegir l´Odissea entre mates i pins 
On són ara els senders desvirgats de Son Bou 
O els tendals de canyís vora els verds tamarells 
Sobrevolen Addaia sornuts gavians 
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil. 


PONÇ PONS





 

AL BISBE  COMES

                   De l'hermosa Catalunya
                 n'es vingut el nostre Prelat:
                 si bona pàtria ha deixada
                 millora la trobarà.


Benvingut siau, lo Bisbe;
benvingut a nostres llars;
la gran pàtria catalana
per Menorca  haveu deixat;
mes no us pesi la vinguda,
ben segur no us pesarà,
que no haveu mudat  de pàtria;
sols haveu mudat  de llar.

Aquí hi trobareu la llengua
d'En Llull i N'Aussias March;
aquí, com a Catalunya,
som néts dels almogàvers;
en nostre escut  també hi lluen
les quatre barres  de sang;
aquí, com a vostra terra,
ne tenim casa pairal;
sols que aquí l'hi diem Toro
i allí'n diuen Montserrat.

Moreneta  és nostra Reina
com la de los catalans;
com aquella  té romiatges,
com aquella'n  té un palau
enlairat sobre la testa
de nostre turó més alt.

Ella us donarà  s'ajuda,
que és Mare dels navegants,
i Vós lo pilot sou ara
de la menorquina nau.

En les tempestes  del segle
ella us guïi, bon Prelat;
i Vós vetlau per Menorca,
que bona filla us serà.


ÀNGEL RUIZ I PABLO