A LES DUES, DISSABTE
Els alens es toquen,
bull la sang,
la suor no espera.
Són molts segles que ens avalen.
Esvalot, qualque conat de cançó.
Arriba el missatger
en una bístia regirada.
Desmunta inexpressiu.
Respecte. Pas!
Supera el brogit de l’entrada.
Amunt l’escala.
Permís.
I un toc de tambor esbrella el silenci
mentre es comença a sentir
tot un poble en erupció.
SERGI CLEOFÉ
EL PILAR
Tot i el temporal
senten tonades encara
pels foscos forats de penya.
Cant d’illots que ara van
i ara se’n tornen,
confonent-se amb guitarrades.
Anar a vega,
hivern, estiu,
tant se’n dóna.
Potser una ànima salada
vagi d’amagat a beure
a la font dels mites,
beurada de gàngsters i pirates,
d’on regalimen històries
que s’enfonsen amb la cala.
SERGI CLEOFÉ
A NATI
A Nati els esculls
bramulaven al teu ritme.
Ni cuc, ni calamar.
Tampoc el brumer va fer efecte.
Tranquil•les canyes.
Vam perdre el temps
i un escandall.
En la fosca em cercares
la llavor
i la trobares escampada
per entre l’escuma negra,
reflexes de nit estelada.
Vaig deixar-me entre les roques
les paraules que et portava.
Ara salen a un cocó.
SERGI CLEOFÉ
«That until the basic human rights
Are equally guaranteed to all
Without regard to race
Dis a war»
Bob Marley, War
El fil de veu agònic d’una filleta
en una guerra africana qualsevol.
El cruixir matinal dels ossos d’un pres
en una cel·la de Soto del Real.
El brunzir del mosquit que distreu un poeta amagat
no podem dir on.
Poder infame dels tirans sense miraments calcigant
la dignitat i la vida.
Doble llenguatge doble moral doble sedàs
mateixos crims diverses condemnes.
Interrogatoris perillosos i tots els silencis posteriors
a les comissaries dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.
Que et fotin un gec d’hòsties per ser diferent.
Que la por et paralitzi perquè ara et llevaran la vida, tot.
Que alguns versos costin sang.
JOEL BAGUR
27-8-17
No som de cap terra
ni de cap pàtria
No som de cap ventre
ni de cap vara
No som de cap casa,
de cap llinatge
No som de cap llei,
cap amo no em mana
No som de cap mena
ni de cap casta
No seguesc camins,
no faig cap llaurada
No don cap paraula
per acabada
No tenc déus ni altars,
cap escut ni espasa
No tenc propietats
ni deutes ni pagues
Som un ésser viu,
la vida ben rasa!
ni de cap pàtria
No som de cap ventre
ni de cap vara
No som de cap casa,
de cap llinatge
No som de cap llei,
cap amo no em mana
No som de cap mena
ni de cap casta
No seguesc camins,
no faig cap llaurada
No don cap paraula
per acabada
No tenc déus ni altars,
cap escut ni espasa
No tenc propietats
ni deutes ni pagues
Som un ésser viu,
la vida ben rasa!
Antoni Taltavull Poemes ajornats
TERRA D´ADÉUS
T´ho diria rimant decasíl-labs invictes Amidant amorosos alexandrins blancs | |||
T'escriuria Roser sense tu no sé viure | |||
o A pesar de betzèrries serem sempre amants | |||
Tu ja saps que t'estim Sense por ni futur | |||
potser ens calgui parlar amb un llenguatge agressiu | |||
d'aquest temps malgarbat de falsaris cabrons | |||
Com va dir el portuguès que en va escriure un xinxer | |||
Són ridícules totes les cartes d'amor | |||
i aquí hi sobren polítics de seny pesseter | |||
Prou Tristanys i Romeus prou Renés i Abelards | |||
El diari du un jove de divuit anys mort | |||
i han trobat a La Vall un vaixell amb haixix | |||
Jo no jug a ser progre ni em venc al poder | |||
Com va dir Saramago Silenci i treball | |||
Si m'aferr obsessiu a aquests mots insurgent | |||
és perquè tu ja ho saps no sóc jo si no escric | |||
i el més íntim exili és un vast sentiment | |||
Una empresa vol fer un camp de golf a Tirant | |||
no sé d'on trauran l'aigua i mil apartaments | |||
Ara acab de llegir Dublinesos de Joyce | |||
Prest serem souvenirs mohicans i estrangers PONÇ PONS |
COROL-LARI
El foc és un miratge més del fum.
Abocat a l'espera
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma.
del mot que il·lumini fugaç, el silenci,
l'estança és un món. A les fosques. Tot sembla,
tancat, un enigma de símbols estranys.
Fer el poema és fer llum.
Desxifrar. L'invisible,
gelós que s'amaga, té porta i té pany.
Abocat al no-res
de la pàgina blanca, amb tossuda obsessió
per llaurar amb ploma el buit, invocam l'exorcisme.
No hi queden ja claus. A mercè del gran vent
que desferma les cordes que unien els núvols,
l'estil som un quants.
El poema, per sort,
carregat de futur, ha deixat de ser una arma.
PONÇ PONS Desert encès. Ed.Quaderns Crema, 1989
Getsemaní | ||||
M'han operat la dona. | ||||
T'escric de l'hospital. | ||||
Li han extirpat l'úter, | ||||
un tumor i un ovari. | ||||
Vivim de vanitats. | ||||
Serà llarga la nit. | ||||
Es queixa, es mou, té mal. | ||||
Du una sonda i un sèrum. | ||||
Li han donat un calmant. | ||||
Quan l'he vista sortir | ||||
del quiròfan, tants anys | ||||
d'estimar-la m'han fet | ||||
plorar com un al·lot. | ||||
En el fons no tenim | ||||
més que allò que hem donat | ||||
i sense ella no sé | ||||
què m'hauria passat. | ||||
Sóc un ser desvalgut, | ||||
fràgil i desterrat. | ||||
Ella m'ha dat dos fills, | ||||
estaló i una llar. | ||||
Es despert, es condorm, | ||||
diu que m'estima molt. | ||||
He tornat a plorar. | ||||
Hi ha quietud i la nit | ||||
s'ha emparat de Maó. | ||||
Vaig i vénc del seu llit. | ||||
Sent de lluny l'ascensor. | ||||
Per la ràdio van dar | ||||
que faria mal temps. | ||||
Potser plogui i el món | ||||
no s'acabi en aquest | ||||
forat blanc d'hospital. | ||||
Ara em diu que té set. | ||||
No pot beure i li bany | ||||
els llavis secs i el front. | ||||
Deu ser trist estar sol. | ||||
El dolor no té amics | ||||
i una vida no és prou | ||||
per dur dins tantes vides. | ||||
Un dia ens morirem | ||||
entubats, plens d'enyor, | ||||
i agònics no sabrem | ||||
si el real és allò | ||||
que hem llegit o viscut. | ||||
Ara torna a dormir | ||||
i jo m'assec cansat | ||||
en un tou sofà verd. | ||||
M'he fixat que tothom | ||||
és de fora i no hi ha | ||||
(potser han nascut aquí!) | ||||
ningú en aquesta planta | ||||
que parli menorquí. | ||||
Em sent expoliat! | ||||
Potser acabi fent versos, | ||||
con Ramis, en llatí | ||||
o m'inventi heterònims | ||||
finals en castellà. | ||||
De petit jo volia | ||||
descobrir terra incògnita | ||||
i explorar la fulgent | ||||
línia d'ombra dels mapes. | ||||
Un dia vaig comprendre | ||||
allò que diu Pascal: | ||||
La desgràcia de l'home | ||||
prové de no saber | ||||
reflexionar tranquil | ||||
en una habitació. | ||||
Escriure és respirar. | ||||
D'aleshores, nocturn | ||||
lector devot de Chatwin, | ||||
Leigh Fermor, Colin Thubron, | ||||
he trescat solitari | ||||
territoris de llibres | ||||
i he fundat en silenci | ||||
paradisos plens d'art. | ||||
Sé que tenc mig camí | ||||
de la vida escatat | ||||
i ara em trob perseguit | ||||
per falcats de records | ||||
en una selva obscura. | ||||
Veig la dona que dorm, | ||||
el sèrum gotejant, | ||||
i m'adon que l'estim | ||||
fidel amb un amor | ||||
poètic i total. | ||||
Em dol el seu dolor. | ||||
No sóc home de farses | ||||
(Ah, la Literatura!) | ||||
ni poses culturals. | ||||
Jo escrivisc amb passió | ||||
el que és cert i real. | ||||
M'acomiad. Ja et diré | ||||
com va tot. El matí | ||||
va naixent i la llum | ||||
té un color ennuvolat. | ||||
Torna a dir que té set. | ||||
Li bany llavis i front. | ||||
Obre els ulls emboirats. | ||||
Jo la bes agraït | ||||
amb un ram venturós | ||||
d'esperança i tendresa. PONÇ PONS Pessoanes. Ed. Bromera, 2003 |
ARGONAUTA - Tríptic del Vent (Ponç Pons) : I Estrangeirado
ARGONAUTA
A mi em passa com tu:
m'enyor fora de casa.
Una pena, un neguit,
una crisi profunda
d'identitat m'angoixa.
Pens massa en els meus fills.
Les ciutats són iguals.
Sols s'hi pot sobreviure.
Jo el que vull és voltar
amb el mar d'horitzó
per l'univers de l'illa.
Faig viatges mentals,
explor versos i llibres.
Tenc un atles romput
de quan era petit
i una brúixola amb vent
que assenyala Menorca.
El millor de partir
és poder regressar.
Déu no baixa del cel.
L'aventura és escriure.
PONÇ PONS
AL
BISBE COMES
De l'hermosa Catalunya
n'es vingut el nostre Prelat:
si bona pàtria ha deixada
millora la trobarà.
De l'hermosa Catalunya
n'es vingut el nostre Prelat:
si bona pàtria ha deixada
millora la trobarà.
Benvingut
siau, lo Bisbe;
benvingut a
nostres llars;
la gran
pàtria catalana
per
Menorca haveu deixat;
mes no us
pesi la vinguda,
ben segur no
us pesarà,
que no haveu
mudat de pàtria;
sols haveu
mudat de llar.
Aquí hi
trobareu la llengua
d'En Llull i
N'Aussias March;
aquí, com a
Catalunya,
som néts
dels almogàvers;
en nostre
escut també hi lluen
les quatre
barres de sang;
aquí, com a
vostra terra,
ne tenim
casa pairal;
sols que aquí l'hi
diem Toro
i allí'n
diuen Montserrat.
Moreneta és nostra Reina
com la de
los catalans;
com
aquella té romiatges,
com
aquella'n té un palau
enlairat
sobre la testa
de nostre
turó més alt.
Ella us
donarà s'ajuda,
que és Mare
dels navegants,
i Vós lo
pilot sou ara
de la
menorquina nau.
En les
tempestes del segle
ella us
guïi, bon Prelat;
i Vós vetlau
per Menorca,
que bona
filla us serà.
ÀNGEL RUIZ I PABLO
Subscriure's a:
Missatges (Atom)